Mireia Alonso

Homo turisticus

10 agost 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Darrerament s’està parlant molt del turisme de masses i com aquest fenomen afecta les ciutats i els seus habitants. Des que va començar el negoci de les aerolínies de baix cost, hem vist com l’arribada incontrolada de turistes inunda unes ciutats, que s’han anat adaptant a aquesta situació fins que ja no han aguantat més. Enlluernades per l’estela del turisme i la promesa d’entrada de divises i de repartiment de riquesa, moltes ciutats han acollit amb els braços oberts tots aquests turistes que han anat arribant a la recerca de sol, platja, patrimoni cultural i patrimoni festiu. Conviure amb el turisme però, ha resultat ser més dur del que pensàvem: compartir ciutat amb gent que està de pas i que té uns horaris i hàbits diferents no és senzill ni molt menys.

Més enllà de l’impacte ambiental que suposa multiplicar la població d’una localitat de forma puntual i estacionària, el turisme de masses porta aparellat un impacte social que, a mesura que avança el temps, s’està veient té més aspectes negatius que no pas positius: l’increment del preu de l’habitatge (tant per a la venda com per al lloguer), la precarització del treball en un sector turístic gairebé desregulat (que es veié incrementada amb la darrera reforma laboral) o la massificació de ciutats que es converteixen en llocs hostils per als seus habitants habituals,  estan fent que cada cop hi haja més gent que diga prou. En ciutats com Barcelona o Palma, els veïns i veïnes estan començant a organitzar-se en plataformes que denuncien la situació insostenible que estan vivint. Altres ciutats, com ara Venècia  l’augment del preu de l’habitatge i la impossibilitat de conviure amb milers de turistes cada dia, va donar nom ja fa temps al conegut síndrome de Venècia en referència a l’expulsió de la ciutat de la població local, que no podia afrontar el preu de la vivenda ni suportar la pressió humana (a la imatge es pot vore una manifestació de venecians i venecianes el passat 2 de juliol, a l’arribada d’un creuer al port de la ciutat) i que busquen desesperadament una solució que sembla no estar prop.

Crec que sobra comentar el fet que paradoxalment, mentre les veïnes i veïns es queixen d’una situació que cada vegada afecta més persones, la classe política se n’orgulleix i treu pit front a l’increment de la xifra de turistes, que cada any rebenta rècords al nostre país, però això ho haurem de parlar en un altre moment…

Però, i tu? Ets turista també? Has turistejat per Venècia i els seus incomparables palauets que es reflecteixen a uns canals que semblen eixir d’un conte de cavallers i princeses? O per Palma i la seua catedral imponent que et dóna la benvinguda impertorbablement mirant la mar? O per Roma i les seues fonts i monuments que et provoquen un colp a l’ànima i te l’omplen d’alegria i emoció? Sí, no ens enganyem, visitar ciutats en mode turista gairebé a tothom li agrada. I és que posar-se per uns dies les sabates de l’Indiana Jones i descobrir ciutats i paisatges nous és un plaer que quasi ningú té la capacitat de rebutjar. A qui no li agrada ser aventurera per uns dies? Llavors… què farem?

Realment és difícil trobar-hi una solució adient per a tothom. A més el turisme és una contradicció en si mateix: visitem ciutats i paisatges perquè ens agrada la seua essència, la seua singularitat, el seu esperit… però, alhora, el fet de visitar aquests espais com a persones foranes implica la destrucció d’aquesta autenticitat que ens atreia.

Siga com siga, pot ser el primer punt del full de ruta hauria de ser teixir una estratègia turística, pensar quins són els problemes, com ens afecten, què ens agradaria tenir i què ens agradaria reduir. Sembla de sentit comú, però com deia la meua iaia “el sentit comú és el menys comú dels sentits”. Així que de moment, bon estiu, bones vacances i bon viatge!

Björk o la capacitat de fascinar

10 juliol 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Aquest cap de setmana, després de molts anys, he pujat a Barcelona. Hi anava una mica escèptica perquè darrerament m’havien arribat crítiques sobre com d’insuportable s’havia tornat la ciutat, a causa de la invasió turística de la qual n’és víctima. De fet, l’últim cop que hi havia estat vaig patir aquesta massificació al parc Güell, obra del merescudament afamat Antoni Gaudí, on centenars de persones es barallaven per una foto que immortalitzés el seu pas per una de les obres més famoses de l’arquitecte català.
Però no, no ha estat així. Aquest cop la ciutat m’ha brindat el seu millor tresor: una programació cultural d’aquestes que et fan agenollar-te i plorar. Al CCCB hi ha l’oportunitat fins al 24 de setembre (encara sou a temps) d’emocionar-se amb Björk Digital, l’últim espectacle de la cantant islandesa amb el qual, ho he de dir, s’ha coronat. La mostra arriba a Barcelona després del seu pas per Tòquio, Sidney, Montreal, Reykjavík, Londres i Los Angeles i suposa una ocasió única per visitar l’exposició a l’estat espanyol. Així que si teniu l’oportunitat, no ho dubteu ni un minut.

Björk Digital, més que una exposició, és una experiència d’aquestes que malgrat el pas dels anys roman al teu cap i en aquest cas, al teu cor. És una experiència fascinant i la capacitat de la Björk per anar més enllà d’on la majoria ho fem habitualment, també. Inspirada en la seua discografia i especialment en el seu darrer àlbum Vulnicural’experiència combina performance, cinema, instal·lació, vídeo i interacció i inclou peces audiovisuals produïdes amb l’última tecnologia de realitat virtual. Una combinació tecnològica que malgrat el que pogués semblar a priori, forma un conjunt càlid i ple de sensacions que t’apropen a la cantant i als seus sentiments d’una forma gairebé màgica, meravellosa. Encara se’m posa la pell de gallina en pensar-hi. He de confessar que, expressament, no havia volgut llegir res sobre l’exposició per tal que aquesta em sorprengués. Tot i això hi anava amb les expectatives molt altes, però mai, mai m’hagués imaginat el que m’esperava. Aquest cop Björk ha jugat fort i ha fet una aposta de la qual, sense cap mena de dubte, ha eixit vencedora.

Curiosament, abans d’entrar a la sala on començava l’espectacle, el meu company i jo debatíem sobre el fet que si la Björk fos un home, tindria el prestigi mundial que actualment acaparen el David Bowie o el Michael Jackson. A la sortida, amb el cor i la ment totalment encisats, crec que no hi havia cap mena de dubte. Això però caldrà parlar-ho un altre dia…

 

 

 

 

La primera imatge és el cartell editat per a l’exposició al CCCB i la segona és una foto del quadre que precedeix la sala d’espera de l’expo.

 

 

 

 

Aniràs a per aigua a la mar i no en trobaràs

28 juny 2017 en Assaig-Pensament-Informació

A ma casa sempre hem segut de tirar mà del refranyer. Des que tinc memòria recorde a ma mare maleint, advertint, fent prediccions o malparlant dels veïns a base de frases fetes valencianes: On va la corda va el poal; Tira més un pèl de figa que una maroma de barco; Si vols ser papa fica-t’ho en lo cap; Pequé pequé i en eixir d’ací a qui fotré (en referència als i les beates que anaven a entonar el mea culpa a l’església i després en eixir no tenien miraments cap a la resta); Li diu el mort al degollat: qui t’ha fet ixe forat?; Qui no té faena el dimoni li’n dóna; A la vora del riu no faces niu… I moltes altres expressions que, tot i el pas dels anys i l’evolució tecnològica i científica, continuen vigents avui dia. De fet, molts cops quan he de prendre una decisió m’hi veig ahí, plantada com una ceba, pensant què diria ma mare en aquest moment: No deixes la senda vella per la novella filla o Els diners i els collons per a les ocasions. I llavors decidisc amb molta empenta i contundència. Perquè el refranyer valencià és contundent, escatològic i sense miraments: Apreta i engull, xiqueta, o Menja molt, caga fort i no li tingues por a la mort que ve a dir tu tira cap avant sense miraments ni laments. Molts cops em pregunte si és per això que els valencians i valencianes tenim tanta fama d’escandaloses, perquè parlem fort, riem més fort encara i practiquem allò de qui no plora no mama.

Malgrat la riquesa refranyera i lèxica del vocabulari valencià, és curiós com sovint per comunicar-nos, no necessitem més que una paraula. Al meu poble, quan dues persones es creuen pel carrer el diàleg ve a ser el següent:

—Ieeee!

—Au!

I amb això està tot dit, no cal res més. Sorprenentment però, el típic dia que vas com cagalló per séquia i tens pressa i necessites fer les coses ràpid, resulta que no pots perquè et pares a xerrar amb tothom i per comprar quatre tomaques et tires mig matí. Si et coneixen a la botiga sempre cau allò de “Com està ta mare, xiqueta” o si hi ha hagut cap desgràcia el que toca és “Saps qui s’ha mort?”. Si proves d’anar a una botiga diferent per evitar donar massa explicacions, resulta que et trobes amb la de “I tu de qui eres?”. Siga com siga t’has de fer a la idea que si no tens massa temps, paga la pena quedar-te a casa i no menjar tomaca.

A mi els refranys m’agraden. Supose que en certa manera m’apropen els meus orígens i em donen referències en aquest món globalitzat que ens ha tocat viure. A més, enriqueixen les tertúlies i ja se sap: com més sucre més dolç.

Els secrets del triomf i una mica més

9 juny 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Fa uns dies, per casualitats de la vida, vaig tindre l’oportunitat de compartir dinar amb un barceloní establert a Suïssa. Era un xic jove, d’uns 30 anys, d’aquests que es nota que es cuida i que fins i tot troba temps per depilar-se (sí, ja se que és molt comú, però encara em sorprenc quan veig un home depilat). Ell havia anat a Suïssa per fer un màster i finalment s’hi havia quedat. Acabava de muntar una empresa de no-se-què d’intel·ligència artificial amb una altre company i semblava que, si tot seguia com fins ara, se’n sortirien. Xe, una historia d’aquestes d’èxit, treball i esforç amb recompensa. En contar la seua història (de la qual se’l veia ben orgullós) reflexionava sobre el fet que els seus pares l’havien educat en la cultura de l’esforç i que per això ell s’hi havia esforçat tant, perquè sabia que era necessari. De fet, en acabar l’escola (o la carrera, no ho recorde bé) ja parlava 4 idiomes, entre els quals no es trobava el francès, i per això en arribar a Suïssa a estudiar un màster, a les nits havia d’estudiar la llengua de l’amour (el nostre amic reeixit viu a una zona de Suïssa on parlen francès). Quina feinada, eh! Però pagava la pena.

Parlant parlant va arribar a la conclusió que, el que passava a l’Estat espanyol és que les joves en realitat… com dir-ho sense ferir sensibilitats? En realitat no s’hi esforçaven prou. No sabien idiomes, no volien anar-se’n fora, pensaven que per estudiar una carrera ja havien de tenir un curro assegurat i no és així, no. Tots som amos del nostre destí i està a les nostres mans aconseguir l’èxit. Sí, és tan fàcil com agafar la maleta i llaurar-te un futur millor.

Us imagineu? Ara totes les joves que estem a l’atur o tenim un treball precari agafem les maletes i se n’anem a Suïssa, i ens esforcem molt (perquè no ens enganyem, hem fet molt el gamba, nosaltres) i ja voreu com triomfem i muntem empreses megaguais i d’èxit. Això sí, no val allò de mirar el Facebook a la feina, cal estar al 100%, cal ser més productives, més serioses i competitives, i no estar tot el dia amb el comboi, la cerveseta, les dues hores per dinar i la migdiada.

Em va semblar curiós aquest home. M’estava dient que la vida ens dóna a totes les mateixes oportunitats (tot i que fins on jo sé, estudiar un màster a Suïssa a l’abast de tothom no està, i parlar quatre idiomes en acabar l’escola tampoc) i que el problema era que les gents del sud érem una mica… disperses.

Siga com siga, aquell dia tots dos vam parlar en català, castellà i francés, i almenys jo, en anglès. Això sí, jo ho vaig fer per una tercera (o quarta) part del sou!

Descriu en viu a la Casa de La Paraula, Dénia 15 de juny de 2017

8 juny 2017 en Anunci

El proper dijous 15 de juny a les 20.00h, Descriu fa una visita a Dénia, a la Casa de la Paraula de la Fundació Baleària. Aquest espai vora mar és el punt de partida del viatge que farà la puput de Descriu per tots els territoris de parla catalana, per tal d’explicar aquest projecte que hem encetat amb tanta il·lusió. Vine i participa (sí, participa!), o pensaves que Descriu faria una presentació… normal?

++

Aquest acte es fà gràcies a la Fundació Baleària i la Mancomunitat Cultural de la Marina Alta (Macma).

Dijous 15 de juny a les 20.00h, Casa de la Paraula. Moll de la Pansa, 03700 Dénia.

A mi posa’m una orella i dos xiquets per favor!

10 maig 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Els dies 6 i 7 de maig de 2017 s’ha celebrat a Madrid la IIIa Fira de la Gestació Subrogada, Surrofair 2017. Com diu a la web de l’esdeveniment, “...és un espai on es congregaran nombrosos professionals del sector procedents de diverses parts del món, metges especialistes en reproducció assistida, agències de gestació subrogada, advocats experts en dret familiar i assessors nacionals.” En resum, tot un seguit de persones i empreses que (diguem-ho clarament) per una important quantitat de diners posaran en marxa tota la maquinària de què disposen perquè pugues aconseguir un úter (normalment d’una dona que necessita els diners) on gestar al teu fill. Així, tal qual. Es poden utilitzar eufemismes i tecnicismes però bàsicament la gestació subrogada consisteix en això: dones amb situacions econòmiques vulnerables que gesten un nadó perquè se l’emporte una família amb molts dinerets que per la raó que siga, no pot gestar un fill.
La gestació subrogada, també coneguda com a gestació per substitució o com a ventre de lloguer, és il·legal a l’Estat espanyol: l’article 10 de la Llei 14/2006 de Tècniques de reproducció humana assistides resa que serà nul de ple dret el contracte pel qual es convinga la gestació, amb o sense preu, a càrrec d’una dona que renuncia a la filiació materna a favor del contractant o d’un tercer.
Tot i no ser legal, però, sembla que no és difícil aconseguir a l’estranger un nadó amb aquesta tècnica i després, amb més o menys complicació, inscriure’l ací com al teu fill/a. De fet inclús han anat eixint en diversos mitjans de comunicació una sèrie de personatges públics explicant com de feliços els ha fet ser pares mitjançant el ventre de lloguer.
I és que amb la gestació subrogada sembla que tothom hi guanya… Almenys això és el que pensa la periodista Rosa Montero que aquesta setmana ha publicat a El País Semanal un article on ens conta que després de donar-li moltes voltes, ha arribat a la conclusió que “no havia trobat cap frontera ètica per la qual hagueren de prohibir-se els ventres de lloguer”. Al·legant a la llibertat de la dona sobre el seu propi cos, afirma que igual que defensa la despenalització de l’avortament o la llibertat per a treballar en la prostitució, defensa la llibertat de les dones per a llogar el seu ventre. Sí, estaria genial que les dones pogueren vendre els seus fills (o el producte que ha eixit per la seua vagina) a una família adinerada que l’estimarà moltíssim i li pagarà una generosa quantitat de diners. Realment ja estava quasi convençuda però afortunadament a les xarxes socials hi ha molta saviesa popular i he trobat un argument quasi irrefutable: “Quan una pija del barri de Salamanca geste el fill d’una família pobra del barri del Pozo del tío Raimundo m’ho creuré” (perquè al seu article no ho diu, però el mercat de ventres de lloguer té un target de classe social alta, com un mazzerati o un iot de 3 pisos).
O qui sap, igual d’ací a uns anys veiem supermercats on s’oferiren a més dels ventres de lloguer una sèrie d’òrgans que, sense ser vitals, podrien assolir un preu raonable al mercat: orelles, ronyons que en tenim dos, dits, i un llarg etcètera. Segur que moltes persones lliurement hi participarien. Us imagineu? “A mi posa’m una orella i dos xiquets per favor”.
Sí, ja ho sé, semble molt paternalista. Com diu al seu article Rosa Montero, “… em sembla extraordinari que ens posem tots tan paternalistes defensant les dones d’elles mateixes en el cas dels ventres de lloguer i que no ens preocupen tant els molts embarassos no desitjats producte de l’error, de la violència o de la pressió religiosa o social, per no parlar de les gestacions insanes, sense suficient recolzament mèdic, amb alimentació i cures inadequades”. Mira tu per on ara vindria bé la famosa frase de l’Ana Botella de “no hay que mezclar peras con manzanas” (mai pensava que la citaria).
Què tenen a veure els embarassos no desitjats amb els ventres de lloguer? Què té a veure l’educació sexual, tenir anticonceptius a l’abast o un sistema sanitari que garantesca un avortament lliure, en bones condicions mèdiques i gratuït, amb els ventres de lloguer? El que s’està debatent ací és un cop més la visió de la dona com un cos del qual se’n poden extreure beneficis. És el fet que una parella del primer món tinga dret a tenir fills per sobre de tot, incloent-hi la mercantilització de les dones. Tot es pot comprar o què? És esgarrifós…

Dona, ves-te’n a casa

21 abril 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Fa uns dies, a el Periódico es va publicar una entrevista on el pediatra i escriptor Carlos González llançava un polèmic titular on afirmava que els xiquets que es queden amb les mares són més feliços. Per a rematar la jugada (i el moviment feminista en general) deia que havia de ser la mare, i no el pare, qui acompanyés el nano de 0 a 3 anys, deixant així el seu treball aparcat (i de pas la seua vida social i cultural)  per poder dedicar tot el temps a la criatura. En poques paraules li deia a les mares que se n’anaren a sa casa. Estem bojos o què? Mai pensaria que a aquestes altures de la meua vida hauria de sentir açò i damunt amb aquest format. Parle del format també perquè jo sóc científica, i en ciència per fer una afirmació com aquesta cal fer un estudi, analitzar l’estat de l’art, fer un seguiment, una recerca amb una població representativa del que vull buscar, unes conclusions… una feinada vaja! I ara arriba aquest senyor i solta això, boom, i es queda tan ample. De fet, ja fa uns anys que sota el paraigua de la criança amb apego es bombardeja les dones que tenen fills sobre tot un seguit de pautes que han de segui per a que els seus fills, en fer-se grans, no siguen  uns psicòpates degut a la manca d’atenció i estima quan eren petits: donar el pit, dormir amb les criatures, no porta-les a l’escoleta… Tot està centrat en el benestar dels infants i les possibles seqüeles que els generaria estar separats de la mare. I què passa amb el benestar de les mares? Per què és més important el benestar futur de la meua filla i com serà a l’edat adulta que el meu benestar actual i com ho estic passant jo ara, d’adulta? Què passa amb els pares? Mira per on, aquestes teories de la criança i l’apego resten importància a la figura del pare que bàsicament no sembla ser molt important, donant a entendre que ací qui ha de patir i dedicar-s’hi al 100% ha de ser la mare. La dona en ser mare ha de renunciar a la seua identitat per adquirir el rol de mare, un rol submís que implica satisfer les necessitats de les criatures per damunt de tot.

Berta se’n va

7 abril 2017 en Ficció

Ja fa anys que Berta pensa en anar-se’n. De fet, quan fa 30 anys la NASA va anunciar que havia descobert un conjunt de planetes molt semblant al sistema Solar a 50 anys llum, a Berta li va creuar el cap la idea de marxar a un nou món. Si, un nou món, una nova oportunitat per a l’espècie humana que cada dia li decepcionava més. Fa 30 anys la Berta en tenia 8 i no pensava, ni de lluny, que en un futur més o menys proper seria mare de dues criatures i tindria la possibilitat de viatjar a un nou planeta en la missió Repoblant 1.0. Però ara era real, i ella estava preparada.

En utilitzar el nostre lloc web estàs consentint l'ús de cookies d'acord amb la nostra política de cookies. Obtén més informació sobre cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close