Inicis

5 maig 2017 en Ficció

Era el seu segon dia de feina. Una mica lluny de casa, però no se’n podia queixar: havia acabat la carrera feia tres mesos i ja tenia una feina de lo seu. A més a més, el primer dia havia anat força bé. Estava molt contenta.

També era el segon dia que conduïa el seu cotxe nou de trinca. La tensió d’estrenar-lo feia que conduís amb tot el cos engarrotat, encara que només s’ho notés a la cama. La tenia ben adolorida.

De benzina, en tenia prou per al trajecte, però no es va voler arriscar. Va entrar a la benzinera i va parar davant de l’assortidor de sense plom. Era aquest, oi? La mànega no acabava d’entrar, però això no la va fer dubtar. Bé, potser una mica. La va encaixar com va poder i en va omplir el dipòsit fins la meitat.

Es va tornar a incorporar a l’autopista. De sobte, mentre avançava un camió, va notar que perdia velocitat. Ja no era una sospita. N’estava segura. Mare meua. Ja l’he cagat. M’he equivocat d’assortidor. Es va aturar al voral i va agafar el mòbil. També era el seu segon dia amb un mòbil. Un Alcatel, per a més inri. I ara com anava això?

No aconseguia fer-lo funcionar. Desprès de remenar tots els botons, va aconseguir parlar amb la mare i explicar-li el que creia que havia passat. Digues-li al papa que em truqui, si us plau. Segur que has cremat el motor. La mare sempre tan optimista. Gràcies pels ànims, mama. Avisa’l, va. El pare la va tranquil·litzar i hi va enviar la grua a buscar-la.

El seu primer sou va servir per pagar-ne la reparació. I el segon. I el tercer. Ja no recorda ben bé quants. Havia cremat el motor del cotxe nou.

La mare sempre tan encertada.

 

 

Crèdit de la imatge: Mark J. Sebastian.