Shaudin Melgar-Foraster

El plat de la mantega

27 juny 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Me l’estimo molt. Sí, el plat de la mantega. Quan esmorzo em reconforta veure’l al meu davant, sobre la taula que és una altra taula i no és a la cuina de casa a Barcelona, ni el pa és del forn aquell de Sant Gervasi, però el plat de la mantega és el meu, el nostre, el de casa des que va arribar un dia quan jo tenia uns deu anys i va presidir els esmorzars amb els pares i la germaneta, dia rere dia fins aquell que vaig anar a l’aeroport i vaig volar cap al Canadà.

El vaig enyorar durant anys, el plat de la mantega. Als esmorzars els mancava quelcom essencial, genuí, allò que has vist sempre. No era el cel gris o els embats del vent contra els vidres que resultaven aliens mentre esmorzava. Tampoc no era el pa o la taula diferents que em feien sentir un pessiguet d’enyor. Era veure la mantega posada en un plat estrany, un plat que no tenia res a veure amb la meva història, un plat que esdevenia més i més antipàtic amb cada any que passava. Aquell plat forà de la mantega m’amargava els esmorzars. Era un intrús, i de res no hauria servit que el canviés per un altre perquè el que ocupés el seu lloc seria també un metec pel que feia al meu esmorzar.

Un dia que era a casa ma mare, en un viatge a Barcelona, vaig obrir la nevera i allí era el nostre plat de la mantega. Em va semblar que dins la nevera se sentia un cant a cappella. Vaig treure el plat de la mantega amb les dues mans, a poc a poc, sense deixar de mirar-lo, amb por que s’esvaís com un miratge. La mare, en veure la meva reacció, em preguntà si me’l volia endur al Canadà. I cap aquí va venir amb avió, ben embolicat i, naturalment, dins la meva bossa de mà.

D’ençà d’aquell viatge, el nostre plat de la mantega presideix amb tots els honors els meus esmorzars. Ningú no diria que és bonic ―un plat d’acer inoxidable amb una coberta de plàstic―, però l’altra gent no sap res de la seva màgia. Mentre esmorzo sento les converses que tenia amb els pares i la meva germana; el plat de la mantega no me les deixa oblidar. I em recorda com era la cuina i les plantes que es veien a la terrassa, i el meu carrer, el meu barri, la meva ciutat. És clar que me l’estimo!

 

En Joan, la dona del bosc i tot plegat un conte

15 juny 2017 en Ficció

En Joan sortí de casa amb la seva expressió habitual: absent. Era un noi molt guapo, en Joan, sí que n’era, d’altra banda, però, dins del seu cap només semblava haver-hi un buit insondable.

Aquell dia, doncs, en Joan era al carrer amb el mateix posat de babau de sempre. Era un matí d’estiu i feia un sol que picava —potser no havia estat encertat anar a córrer, potser era millor anar al gimnàs—. Tanmateix, davant del seu edifici s’estenia un bosc espès i ombrívol que li estalviaria el sol. Tot i que si anava per allí les noies no el veurien passar, de segur que pagava la pena anar per la boscúria. Restà uns moments allí plantat gratant-se el cap, indecís —pensar li feia venir picor; no estava acostumat a pensar, ell—; a la fi passà el carrer i s’endinsà entre els arbres.

Quan en Joan corria per un indret molt fosc del bosc, es sobtà en veure tot d’un cop una dona jove al mig de camí; una dona descalça, de llargs cabells negres, que duia una faldilla fins als peus i un cistell tot ple d’herbes. En Joan, perplex, s’aturà a unes passes d’aquella aparició.

—Hola guapo —feu ella amb una veu molt clara—. No tens pas gana?

—… —va rumiar ell.

—Tinc un pastís molt bo a casa. Vols venir?

La dona se n’anà sense esperar resposta i en Joan la seguí —de sobte se sentia afamat—, fins a arribar a una caseta de color violeta amb porticons grocs a les finestres. S’hi van ficar i una barreja d’olor d’herbes i mel i xocolata embolcallà en Joan que s’entaulà tot d’una davant d’un enorme pastís. Se’l va anar menjant en silenci. La dona li explicà que era una bruixa i ell la mirà amb una certa aprensió, però no es decidia a deixar aquell pastís tan deliciós; a més, la dona —dents molt blanques i ulls riallers— no li semblava perillosa. Ella va parlar molt —qui sap ben bé de què— i ell va menjar. En acabat, ben tip i sense ni donar les gràcies, en Joan se’n va anar.

Aquest esdeveniment es repetí dia rere dia: sortida al carrer amb cara de tòtil, córrer pel bosc, la bruixa d’ulls riallers que l’atipava i, bé, tornem-hi. En Joan, però, s’adonà que s’engreixava molt i les noies ja no se’l miraven com abans. I així arribà el dia que en Joan anà a córrer pels carrers i mai més no va tornar ni a casa la bruixa ni al bosc.

La bruixa se sentí alleujada: ja n’estava tipa d’aquell noi beneit i avorrit que solament menjava i mai no deia res. Quan en Joan va desparèixer de la seva vida, es va fer amiga d’un bruixot que menjava poc, reia molt i parlava de filosofia i de política.

Un adéu a la tribu, de Toni Mollà

14 juny 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Un adéu a la tribu: dietari d’hivern a Nova Anglaterra (2012), com ens apunta el títol, és el dietari que va escriure Toni Mollà durant la seva estada a Nova Anglaterra, com a professor visitant en una universitat. El resultat és un llibre d’un interès notable.

L’estructura d’Un adéu a la tribu és cronològica, com li és pròpia a un dietari, peró és també circular ja que comença i acaba al cementiri de Meliana. Les terres valencianes i el traspàs imprevist del pare de l’autor estableixen un marc de referència dins del qual es desenvolupa la descoberta d’una ciutat, a l’altra banda de l’Atlàntic, on l’autor arriba afligit i alhora amb una bona disposició per conèixer-la. El càrrec de Mollà ―professor de la prestigiosa Brown University― li ofereix l’oportunitat de no ser un simple turista, sinó de conviure amb la gent de Providence, Rhode Island; de tenir una interacció amb professors, estudiants i nombrosos habitants de la ciutat. Avinentesa que aprofita cada cop que se li presenta l’ocasió.

Toni Mollà ja coneixia els Estats Units, fins i tot havia escrit el llibre reportatge Més enllà de San Francisco. Viatje per Califòrnia tot esperant Obama, però mai no havia estat a Providence ni havia treballat en aquest país. Així, doncs, la seva indagació d’aquesta ciutat multicultural i acollidora, amb cafès confortables i bons restaurants, amb hiverns freds ―de fet, absolutament glacials― i amb gent educada i amable, esdevé una descoberta que l’autor i el lector fan conjuntament. Tanmateix, l’empirisme de base del dietari de Mollà no es limita al fet de, senzillament, residir i treballar a la ciutat, sinó que, tal com es comentava més amunt, parteix en gran mesura de la convivència amb la gent de Providence.

A més d’oferir-nos un recull de les idiosincràsies de Providence, l’autor afegeix algunes cireretes al pastís, com ara els seus viatges a Boston, Nova York i Washington. En aquests casos, les descripcions s’adiuen a allò que s’espera d’un visitant de passada per aquestes ciutats. Tot i això, però, hi espargeix troballes singulars i dilucidacions inteŀligents que aconsegueixen copsar l’interès del lector i esperonar la lectura.  

El discurs d’Un adéu a la tribu és sempre molt proper, càlid, afectuós. Toni Mollà, més que explicar, viu tot allò que ens explica. I li fa viure al lector.

Crèdit foto.

Unes foques molt especials i John Sayles

15 maig 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Totes les cultures tenen llegendes on apareixen criatures fantàstiques. Entre aquests éssers mitològics de la imaginació popular tenim les selkies, que es troben a Islandia, les Illes Faroe, Irlanda i Escòcia. De fet, selkie és una paraula que ve del mot escocès selk o “foca”. I té lògica perquè les selkies són foques, però no unes foques qualsevol, sinó que dins de cada selkie hi ha una dona molt bonica.

Quan una selkie, de tant en tant, es treu la pell de foca que la cobreix, ha d’anar amb molt de compte que un home no la vegi i li prengui la pell perquè, si això passa, no podrà retornar al mar i probablement esdevindrà la dona de l’home en qüestió —i serà una bona esposa, però una esposa trista—. Tanmateix, si pot trobar la pell de foca que l’home va amagar, se la posarà i retornarà a l’aigua en un tres i no res, abandonant per sempre més el seu home i els fills. I aquesta és la història que serveix de rerefons a The Secret of Roan Inish, una peŀlícula basada en una noveŀla del mateix títol, dirigida per John Sayles.

John Sayles és un director de cinema dels Estats Units –a més de ser guionista i noveŀlista–, i si no és tan conegut com altres directors és perquè es tracta d’un director independent i, per acabar-ho d’adobar, molt polititzat i preocupat per qüestions socials com ara la immigració, les guerres o els drets dels treballadors. Tot i això ha estat nominat dues vegades per a un Oscar i ha rebut nombrosos premis internacionals, l’un d’ells pel millor guió al Festival de Sitges del 1984.

Tanmateix, amb The Secret of Roan Inish, John Sayles deixa de banda la duresa que caracteritza la majoria de les seves peŀlícules i ens transporta a un raconet de la costa Atlàntica d’Irlanda on la quotidianitat i la meravella són una mateixa cosa, on els paisatges espectaculars envolten una vida senzilla i on els humans i la natura coexisteixen amb armonia. The Secret of Roan Inish és una peŀlícula amarada de caliu i adreçada a petits i a grans, però no us penseu pas que es tracta de la típica peŀlícula edulcorada, una d’aquestes a les quals ens tenen tan acostumats i que totes s’assemblen, perquè The Secret of Roan Inish és absolutament original i el tema que ens ofereix, tot i entrar dins la fantasia, es presentat amb gran dignitat.

Vull fer notar que tota la peŀlícula té el punt de vista de la nena protagonista, la Fiona, la qual no solament es observadora i escolta, sinó que “veu” les diverses històries que li expliquen els seus avis, el seu cosí i el seu oncle. La trama de la peŀlícula es confegeix amb el conjunt de totes les històries que narren veus diferents i que la Fiona cohesiona. Els diversos enigmes que envolten la nena —la foca que sempre la mira, el germanet desaparegut al mar, les illes abandonades, els pocs familiars de cabell negre rabiós entre gent molt rossa, el bressol que sembla una barca— es van aclarint a mesura que les històries orals s’iŀluminen l’una a l’altra.

Només em queda afegir un parell de punts: els actors de The Secret of Roan Inish no són professionals, sinó gent d’aquella zona d’Irlanda que van acceptar actuar a la peŀlícula —ningú no ho diria perquè actuen amb gran professionalitat—. Que jo sàpiga no hi ha una versió en català, però a més de l’original en anglès existeixen versions en castellà, francès i italià.

Pot passar-li a qualsevol

10 maig 2017 en Ficció

No entenia el perquè de la seva tossuderia. Ves, què li feia dur-me amb ell? Al cap i a la fi ja li havia dit que a la motxilla hi tenia un entrepà i un parell de pomes; per tant, no m’hauria pas d’alimentar i, si calia, en un tres i no res podia arribar-me al supermercat del poble i comprar uns queviures. Però ell, caparrut, dient que de cap manera, que no hi podia anar amb ell, sense donar-me ni un argument convincent.

Ressentit, el vaig fitar. Feia cara de pomes agres; ben mirat, semblava malalt. Doncs ben bé que li aniria tenir un company durant el viatge si no es trobava bé. Tanmateix, no li vaig dir, no gosava, no fos cas que s’empipés —m’adonava que ell era una mica tibat, qui sap si fins i tot arrogant, i potser no li escauria que li diguessin malaltís— i si s’enfurismava, ai, adéu al viatge que em feia tanta il.lusió.

La llum començava a minvar i els boscos i les muntanyes s’enfosquien. A la vall, una rere l’altra, s’encenien llumetes a les cases del poble. Aviat començarien a veure’s les fogueres de Sant Joan i esclataria la gatzara de coets i crits i festa. Des de dalt dels turons seria bonic de veure; per això hi havia vingut, sense esperar que me’l trobaria a ell i jo voldria canviar els plans. I tant que els volia canviar!

Vaig decidir emprar una altra tàctica. Prou de demanar com un gos.

—Les ulleres de sol que portes són molt guai —vaig dir-li com aquell qui res, tot pensant que mira que portar-les posades al vespre—. Llàstima que aquí no se’n trobin com aquestes.

—Sí —va fer, lacònic.

—Si em duus amb tu, me’n podré comprar unes com les teves, oi?

Sospirà i se sentí un cro-cro que li venia del pit. Ja m’ho semblava que estava delicat.

—Bé —féu mentre es posava dempeus amb parsimònia—. És hora d’anar-me’n.

Assegut a terra i sense fer-li cas, vaig agafar un refresc de la motxilla —ell va fer un bot; potser es pensava que l’anava a atacar amb l’ampolla— i vaig beure’n un glop. No li volia dir ni adéu, per mi que se n’anés a pastar fang. Vaig contemplar el poble allí a baix. Ara no em venia de gust gaudir de Sant Joan des dels turons, ell m’ho havia espatllat. Em vaig girar: caminava a poc a poc pel pedruscall del camí fent cap al seu vehicle. Que desvalgut semblava, tot escarransit i amb aquells braços esprimatxats i les cames tortes; gairebé em vaig penedir de no haver-li desitjat un bon viatge.

El vaig veure per última vegada quan es ficava en el seu vehicle. Tot seguit, la remor del vent entre el fullatge i les notes agudes que feien els grills quedaren ofegats en sentir-se un fu-fu-fu-fu-fuuuuu… eixordador. I, d’una revolada, ell se n’anà cap a la seva galàxia.

La dona de gris, d’Anna Maria Villalonga, i el Festival València Negra

8 maig 2017 en Assaig-Pensament-Informació

A la literatura s’hi troben moltes noveŀles on un esdeveniment fortuït desencadena la història. A La dona de gris aquest esdeveniment es produeix quan el mocador d’una dona cau a terra en un bar i un home el recull. Però no li retorna, sinó que la segueix, l’espia, s’obsessiona amb la vida d’aquella dona grisa. I assetjar-la el fa sortir de l’aïllament, l’allunya del psicòpata que cada matí veu al mirall.

L’autora, Anna Maria Villalonga, és professora de literatura a la UB i força coneguda com a investigadora del gènere negre. És l’autora de Les veus del crim, un llibre d’entrevistes a autors de noveŀla negra en llengua catalana, i ha tingut cura de les antologies Elles també maten i Noves dames del crim, cadascuna amb un relat d’ella. És evident que el gènere negre l’apassiona i, per tant, té lògica que les seves noveŀles publicades siguin dins d’aquest gènere: El somriure de Darwin (2017) i La dona de gris (2014).

La dona de gris és una història que avança amb un encadenament de fets que el lector no podia ni sospitar quan el protagonista de la noveŀla recollia el mocador en el bar. La trama es desenvolupa molt ben pensada, amb un fil narratiu que mai no es trenca, només a voltes fa un corba per deixar espai a alguna retrospecció que enriqueix la història, però sempre amb la justa mesura. A La dona de gris res no és sobrer ni res no hi manca.

En aquest text ens trobem amb una noveŀla psicològica que ens mostra un home sense nom, insignificant i solitari, en un punt de la vida on només les seves lectures, el cinema i les sèries de televisió hi tenen cabuda, i la seva evolució a partir de la caiguda del mocador de la dona grisa, el mòbil que el durà a una metamorfosi. Una bona part del text és narrat per una veu en tercera persona que es fusiona amb la consciència del protagonista; una veu impersonal observadora d’allò que el personatge veu i pensa, però que no sap res més enllà de l’home solitari. Una veu molt adient per articular els pensaments d’un personatge que potser seria incapaç d’expressar-ho ell mateix. Situació que canvia avançada la noveŀla, quan l’home solitari ha arribat a un punt on ell i la història han evolucionat prou perquè s’expressi per si mateix i, aleshores, el narrador passa a ser en primera persona, la veu del protagonista.

La dona de gris té una gran qualitat literària i és impecable en la seva construcció, però és important resaltar que, a més, sap apropar-se als lectors. En llegir-la, el lector se sent al bell mig de la història, com si la frontera entre realitat i ficció s’hagués esborrat. Qualitat que devia instigar els lectors a votar aquesta noveŀla en grans nombres, perquè La dona de gris va ser guardonada com la Millor Noveŀla en català a la València Negra de 2015.

I ara, El somriure de Darwin és una de les cinc noveŀles en català nominades al Festival València Negra 2017, que ja s’està celebrant. Anna Maria Villalonga serà al Festival el 13 de maig, a l’encontre “Morts sense memòria”, amb Esperança Camps, Silvestre Vilaplana, Jordi Ledesma i Núria Cadenes com a presentadora. Anticipo que valdrà la pena assistir.

Raimon, t’ho devia

3 maig 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Aquest mes de maig, quan Raimon s’acomiada dels escenaris amb dotze recitals, m’agradaria explicar-vos una història molt petitona: el dia que vaig anar a dinar amb el nostre estimat cantautor. A Toronto, Canadà, on visc.

L’octubre de l’any 1995 Raimon va fer una gira per l’Amèrica del Nord i va venir a Toronto. Just quan no feia ni un parell de mesos que jo, per primera vegada, impartia classes a la Universitat de Toronto. I només una setmana abans de defensar la meva tesi doctoral. Us podeu imaginar com estava d’atabalada. I aleshores, un matí, em diuen que Raimon i la seva dona es passaran aquell dia pel departament per fer la coneixença dels professors de català. N’érem dos: l’eminent professor Joseph Gulsoy, el qual ensenyava cursos de doctorat, i la professora nova, jo, que encara no sabia ben bé per on anava i que, aquells dies, se la menjaven els nervis. La notícia no va fer altra cosa que augmentar el meu estat d’ansietat.

Coneixia en Raimon des que era petita: val a dir que sabia qui era, a casa l’admiravem i teníem moltes cançons d’ell. Raimon era l’home del vent, del diguem no, de la veu que et mantenia quieta escoltant i et feia perdre l’alè. Raimon era una figura que respectaves, ell allà a dalt de l’escenari, tu sentint-lo amb la boca oberta. Raimon, definitivament, no era l’home que et ve a veure al despatx, i a Toronto! Jo aŀlucinava.

Com que poc hi havia a fer al departament, el professor Gulsoy va decidir que duríem en Raimon i l’Annalisa a dinar al restaurant del Faculty Club de la universitat i després els faríem un petit tour pel nostre despatx. Ho va organitzar ràpidament: els aniria a recollir a l’hotel i tots plegats ens trobaríem al Faculty Club.

En arribar al restaurant, oh, no, els altres ja hi eren! Vaig haver de travessar tot el gran menjador cap a la taula a l’altre extrem on hi havia asseguts el professor Gulsoy, l’Annalisa i l’home del diguem no. Com més m’hi apropava més difícil era caminar com aquell qui res. L’home del vent es va aixecar així que vaig arribar a la taula i em va donar la mà: “Hola, sóc en Raimon”, va dir amb un somriure, com si fos una persona a qui ningú no coneix. Em vaig relaxar de seguida.

Tant en Raimon com la seva dona eren senzills i simpàtics, un encant. Van saber que estava a punt de defensar la tesi i en vam parlar. Quan el cambrer ens va dur el vi i anàvem a brindar, el professor Gulsoy va dir: “Per al concert d’en Raimon”, però de seguida el cantautor va canviar el brindis: “No, per a la tesi de la Shaudin!” Sempre me’n recordaré. Qui ho sap, potser vaig aconseguir una bona defensa gràcies a en Raimon. És molt possible.

Vàrem estar hores conversant al restaurant. I qui més parlava era en Raimon ―és un conversador fantàstic―. Tenia històries i anècdotes per triar i remenar, totes molt divertides, i ho amania amb acudits que li havia explicat un dels músics que l’acompanyaven a la gira. Una de les històries que em va quedar més present va ser la d’un viatge que varen fer ell, Annalisa, Joan Fuster i Josep Pla, cap a València en un 600 tot tronat. Ho explicava amb tanta gràcia que les nostres rialles omplien el restaurant, altrament, força silenciós.

Havent dinat, van fer la visita al nostre despatx i després els vàrem acompanyar a cercar un taxi. Ens vam acomiadar a l’avinguda Spadina. Feia molt vent, aquest vent gelat típic de Toronto. L’Annalisa li va dir a en Raimon que es posés bé la bufanda que l’endemà tenia un concert ―ves de quines coses em recordo―. Ens vam estar una estona en una cantonada, tots quatre tremolant, fins a trobar un taxi. Tinc la imatge com si fos d’ara mateix. Una abraçada molt sentida, uns petonets i un adéu amb cara de fred. Mai més m’he trobat aquest gran cantautor, però aquell va ser un dia que recordaré amb emoció per sempre més, el dia que vaig conèixer l’home del diguem no, el nostre estimat Raimon.

(imatge de Llapissera)

En utilitzar el nostre lloc web estàs consentint l'ús de cookies d'acord amb la nostra política de cookies. Obtén més informació sobre cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close