Susanna Ligero

Així nosaltres també viurem

31 agost 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Fa poc he tornat a veure una d’eixes pel·lícules que coincideixen amb la infantesa i s’incrusten irremeiablement als records que tens d’aquesta: Shakespeare in love. Aquest film va arribar a ma vida en format de VHS del Speak Up, una revista per aprendre anglés que la meua germana, filòloga in the making, comprava quan li esqueia el títol de la coberta. La meua persona de vuit-deu anys va estar empassant-se aquest i altres hits noventeros en versió original amb una regularitat preocupant durant una bona temporada, i supose que a ella li he d’agrair el Certificate of Proficiency in English que em llueix al currículum. Gràcies, Susanna del passat!

Per a les persones normals que l’han vista com a molt una vegada i mitja (la mitja a la tele, i alçant-se a pixar de tant en tant) o cap ni una, els refresque la memòria breument. Shakespeare in love té dues trames principals: d’una banda, la història d’amor entre un jove William Shakespeare (Joseph Fiennes, germà menut de Lord Voldemort) i Lady Viola de Lesseps (Gwyneth Paltrow, hui Pepper Pots i estrella d’aquest anunci tan bizarro de Tous); de l’altra, el procés de creació i posada en escena d’una de les obres més famoses del «bard»: Romeu i Julieta. Abans que algú s’espante, ho deixe ja clar: ara parlaré de la segona part.

Sense traure-li mèrit a la part romàntica de la pel·lícula (apegaloseta, sí, però també encantadora i amb un ritme que la converteix en un fil conductor més que acceptable), la vertadera joia de la pel·lícula és l’homenatge que fa al món del teatre, del teatre isabelí en particular, però també en general. Homenatge, sobretot, a la capacitat del teatre per a enamorar i que es reflecteix a través de tres personatges.

Un n’és Lady Viola, a qui la pel·lícula ens presenta immersa en una obra representada per a la reina Isabel I (never forget que Judi Dench es va endur l’Oscar a Millor Actriu Secundària per vuit minuts d’actuació. Ole tu). Primer de tot la trobem rient entusiasmada amb la resta del públic en una escena còmica i, poc després, amb gairebé llàgrimes als ulls mentre recita de cor uns versos d’Els dos gentilhomes de Verona. Inspirada per les grans heroïnes shakespearianes, al llarg del film veiem Lady Viola arriscar la seua reputació i futur matrimoni en disfressar-se d’home per a poder interpretar Romeu a l’obra del seu estimat (un clar paral·lelisme amb la Lady Viola de Nit de reis). A l’època, la participació de les dones al teatre estava prohibida (i sobretot, de dones nobles i amb bona fortuna), però això no aturà la nostra heroïna. Sense cinisme, podria dir-se que, més que Shakespeare, l’amor vertader de Lady Viola és el teatre.

El segon personatge és, com ell mateix es presenta, «els diners»: el senyor Fennyman (mal anomenat «Pennyman», guiño, guiño), que hui en dia seria allò que en diem el productor. Al contrari que Lady Viola, Fennyman comença l’obra supurant tírria infinita per actors, autor i equip en general. Tot i ser aficionat al teatre, no té gens de respecte per les persones que el fan possible i en un principi sols porta una idea al cap: recuperar, amb escreix, la seua inversió en l’obra de William Shakespeare. Tot canvia, però, quan arriba l’actor Ned Allen (interpretat per un Ben Affleck molt jove, molt graciós i molt lluny de ser Batman) i el deixa sense paraules:

A partir d’aquest moment, veiem com el senyor Fennyman queda absolutament captivat per l’obra i acaba sent un més de la companyia, per al que és bo (versos mítics, escenes d’acció, girs de guió) i per al que és roí (rivalitat, censura i imprevistos que sorgeixen dos minuts abans d’eixir a escena).

El tercer personatge té una presència que gairebé no arriba al minut, però cal esmentar-lo pel seu paper en una de les escenes més belles, a parer meu, de la pel·lícula: l’arribada del públic al teatre. Una banda sonora espectacular acompanya el moment en què riuades de gent discorren cap a El Teló i comencen a emplenar-lo de gom a gom, nobles i rics a la graderia, i populatxo a l’arena. L’escama de tot plegat és alegre, formidable, i d’aquesta en sorgeix una veu discordant: la d’un mossén que no deixa de cridar que el teatre és pecat i tota la cantà. En una metàfora visual d’allò més curiosa, la multitud l’empeny cap en dins del recinte, sense donar-li possibilitat d’escapatòria. Més endavant, veurem el mateix mossén emocionat quan la Julieta desperta al costat d’un Romeu inert, i després, aplaudint com un boig, llençant besos a l’escenari, amb la joia i passió de l’amor a primera vista.

(D’aquest moment no he trobat, lamentablement, clip a Youtube, però us deixe l’inici de l’obra, memorable també.)

Podria comentar molts més aspectes teatrals a què la pel·lícula fa referència: el treball dels actors, la construcció del guió, les vanitats d’uns i d’altres, la capacitat de superació d’aquells amb dificultats, el xoc de parers que fa saltar espurnes més d’una vegada… Servidora porta ara cinc anys com a membre d’una companyia de teatre amateur i, salvant les distàncies amb aquells que actuaven per a Sa Majestat, he de dir que amb aquesta revisió m’he sentit meravellosament còmplice amb els personatges (a quin sant, si no, em posava a escriure sobre una pel·liculeta de fa 19 anys que gairebé ningú recorda).

Però sobretot em quede amb la gentada àvida, la xerrameca expectant, el silenci sepulcral, l’aplaudiment rabiós al final i amb la màgia, per dir-ho d’alguna manera, de la representació teatral. No penseu que em pose elitista: hui dia hi ha moltíssimes formes d’entreteniment genials, algunes d’elles amb més pes creatiu i intel·lectual del que se’ls reconeix. No obstant això, poques d’elles tenen aquesta capacitat d’exaltació col·lectiva, i de connexió entre públic i actors.

L’atmosfera d’unió i gresca d’una nit de teatre és talment única i m’atreviria dir que més ho és encara quan hi ha lligams entre els qui són a dalt de l’escenari i els que són asseguts al pati de butaques. És difícil descriure la sensació barreja de satisfacció, orgull i diversió, resultat de passar-te vora un any treballant amb els companys del grup de teatre local i presentar davant de veïnat, amistats i familiars una obra que els fa riure, estremir-se i fins i tot vessar alguna llàgrima, i que finalment els arrenca un aplaudiment eixordador.

Després del segon espectacle que vam fer a l’Aula de Teatre d’Alberic a 2014, vam projectar en pantalla la següent frase de Federico García Lorca: «Un poble que no ajuda i fomenta el seu teatre, si no està mort, està moribund». En un món que cada cop més ens esperona cap a l’existència en soledat, on el jo pesa més que el nosaltres (malgrat les terribles conseqüències que això comporta), el teatre és una d’eixes taules de salvació a les que hem d’agafar-nos com siga, una de les experiències que encara ens recorda que, en realitat, junts ens ho podem passar d’allò més bé, i ser tots una miqueta millor. Hem de defensar els espais i els professionals i sobretot recordar que el teatre és encara (i per molts anys) quelcom de totes i tots.

Així doncs, que visca el teatre, perquè així nosaltres també viurem.

Un matís

14 juny 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Una vegada vaig veure una pel·lícula basada en fets reals sobre un jove nord-americà que, després de graduar-se a la universitat, va donar tots els seus estalvis a la caritat, va agafar una motxilla amb quatre mudes de roba, i sense fer cap anunci rellevant, va abandonar família i amics per anar a viure en la natura. No recorde ara si pretenia tornar mai, però el primer objectiu era arribar a Alaska i convertir-se en una mena d’home de muntanya modern, aïllat i autosuficient, caçador i literat, salvatge però culte, amb els seus llibres, els seus escrits, el seu cervell tan educat i el seu propòsit en la vida tan descobert. Però la cosa se li’n va eixir de mare; no va poder preparar-se bé per a l’hivern i això és el que té la natura: ja pots recitar-li fragments de Jack Kerouak a les tempestes. El vent et furtarà la veu, la neu et gelarà la sang, la gana te la xuclarà i la teua família et trobarà mort enmig d’una primaveral Alaska mesos després. Per acabar-ho d’adobar, sembla que a l’última època li va entrar el penediment màxim, no solament per estar morint-se (que ha de ser una cosa ben fotuda) sinó de pur desassossec per estar morint-se a soles.

Anys més tard vaig llegir una altra història, aquesta sobre un tipus a qui l’aïllament autoimposat li havia sortit d’una altra manera. Es tractava d’un polyarnik, una figura d’investigació supervivent de l’època soviètica, un meteoròleg destinat al cor de l’Àrtic per aprendre i conquerir els seus secrets. Si no l’han jubilat ja, aquest home probablement continua a la seua estació vora la mar de Barentsz, anotant amb llapis i paper els torns que se segueixen de neu i vent, la temperatura de l’aigua i l’aire, i tots els aspectes quantificables d’un paisatge, si menys no, massa vast i massa buit per a l’ànima humana. Però segons contava la història, al tipus ara el que el molestava era l’aglomeració. Noció i realitat de pobles i ciutats li feien nosa i on millor es trobava era cara a cara amb la tundra. Tornava a casa a veure la dona de tant en tant, però era un tràmit tan passatger i innecessari com una retallada de cabells. Sa vida havia pres per sempre forma de far.

Vull dir, és clar que la història de tots dos és molt diferent, i com d’injust seria comparar-los. El primer, un jove fugitiu que es va perdre en ell mateix, aixafat per una natura que no va poder controlar, tan mort de gana que no va poder ni empassar-se els últims grans d’arròs del fons del sac. El segon, un funcionari dispers però localitzat, amb la ràdio de la seua estació preguntant-li regularment «Senyor polyarnik, com va la vida? Necessita res?».

Quan vaig llegir la segona història, però, immediatament em va venir l’altra al cap; en concret, allò de it’s not the same to be alone than to be lonely. En català, el verb és l’encarregat d’afegir el matís: no és el mateix estar a soles que sentir-se a soles, però la diferència no està tan ben marcada. Lonely és una patada-a-l’estómac de paraula, i alone és més aviat un fet. Supose que hi haurà alguna tesi doctoral al món explicant què han entés els angloparlants de l’ésser humà  —i allò que té al cap—per a tenir ambdós conceptes ben tipificats. I si no, n’hauria d’haver-hi una, perquè cada adjectiu sembla creat per a cada història: la del jove aventurer va morir a Alaska famolenc i lonely, i la d’un polyarnik rus que ara mateix té la vida lligada al fet que el deixen romandre alone.

Un matís diferent, un desenllaç diferent. Una quasi sent por quan la llengua, siga quina siga, capta tan bé el que pot ser la vida (i també la mort, valga la redundància).

 

La pel·lícula.

El polyarnik.

La foto.

Salt de carpeta

1 juny 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Ahir vaig quedar amb una amiga a l’estació de metro de Xàtiva, i com sempre que em passa quan m’hi aproxime, vaig pensar «Mal, mal lloc per a quedar. Per què hem quedat ací?». És com quedar davant de El Corte Inglés de Colón, o del de Pintor Sorolla, o en Joan d’Àustria: si disminueixes la velocitat o alces els ulls del terra, pam! T’intercepten. Si tens sort, superes el tram solament amb quatre flyers aleatoris, quasi sempre els mateixos: l’escola de perruqueria eixa, el tipus que cura coses amb vudú (eficàcia comprovada!), i la botiga aquesta de perfums amb prestatgeries fins el sostre. Si no tens tanta sort, te toca competir en una de les curses més dures que hi ha: la d’obstacles; obstacles, en concret, que et surten al pas i et pregunten allò de ¿Tienes un momentito para que te hable de Médicos sin Fronteras?

És clar, una ja porta anys movent-se per la ciutat i ha anat perfeccionant eixa expressió de Quita, bicho que ben bé és l’única manera de que et deixen estar. Que t’ignoren o t’eviten és el tipus d’interacció ideal amb el «carpetista» estàndard. A no ser que eixe matí isques de casa amb la clara intenció d’unir-te a la Creu Roja davant de la plaça de bous, no els parles, no els mires, no els somrigues! T’entenc, tots tenim el nostre cor i pensem que no ens costa res invertir un somriure i cinc minuts en fer-li cas a un jovenet que porta tot el dia sent ignorat per literalment per mitja València.

Meeeec! Error!

Et costa el teu temps, i el seu.

Per exemple, el Tipus 1. El Tipus 1 em va enganxar un dia pel carrer Colón i jo, molt llesta de mi, li vaig dir: «Mira, és que no vull apuntar les meues dades bancàries a qualsevol pel carrer». Meeeec! Resulta que ell soles volia explicar-me «el projecte» i després jo ja decidia. Mecatxis. Me’l va explicar, perquè veges tu: quan ja t’has aturat, o t’acomiades de manera brusca i grollera, o t’empasses la polseguera una estona. Per suposat, després que me l’explicara jo seguia amb zero intencions d’apuntar el meu compte en un formulari en mig del carrer i el tipus no es va enfadar, però òbviament el vaig fotre més que totes les persones que el van ignorar la resta de la vesprada.

Després tenim el Tipus 2; eixe tipus. El Tipus 2 em va atrapar un dia a Barcelona amb dues amigues i ens va venir amb el rotllo d’ONG alternativa, que per suposat d’alternativa no tenia res (a no ser que considerem que tot allò que no és Unicef és alternatiu). Des del primer moment li vam deixar clar que estava parlant amb tres estudiants amb les butxaques escurades, però malgrat l’advertència, el tipus va insistir. En veure que el Discurs™ no sortia efecte, ens va dir: «Bé, caldrà enviar més taüts menuts cap a l’Àfrica». Per suposat, vam entendre el que volia dir, però com que ens quedarem mirant-lo amb cara d’emoji impassible, va afegir: «Per a tots els nens que moriran, vull dir». Servidora, aleshores, va esclatar amb una miqueta d’indignació i li vaig dir tota enfadada: «Això és demagògia i de la barata!». Les meues amigues van esclafir a riure sense cap vergonya i el Tipus 2 se’n va anar d’allà amb cara d’emoji sulfurat.

Per suposat, hi ha altres tipus: el 3, a qui no li importa que ja col·labores amb altres dues ONG, què és una tercera? Que soles són cinc euros al trimestres, dona!

El 4, a qui no li sembla gens bé que t’acabes de comprar uns vaquers en Mango i que a sobre no vulgues subscriure’t a una quota de vint euros al mes per a salvar l’Amazones. Que fa com tres anys que no et compraves roba i ja no et quedava un altra perquè els vaquers vells ja donaven conversa? Res, no importa: ets una insolidària i capitalista de m****.

I després el 5, pobre, beneït, coseta, el típic que t’enganxa un d’eixos dies en què no tens sucs gàstrics a l’estomac, sinó lava pura, esperant un moviment sísmic qualsevol per a esclatar a la superfície. A aquest li toca aguantar la teua diatriba sobre la corrupció de les grans ONG, i el sou milionari de la tipa de Save The Children, i els projectes de cooperació sense cap ni peus a l’Àfrica, i la penya que escull com a opció de vacances anar a «construir escoles per als pobrets» com si es tractara d’escollir entre mitja pensió o completa, i tota una sèrie de fallades sistèmiques per les quals el Tipus 5 no té la culpa a nivell personal, obviously, però la lava és així: crema tot el que agafa al seu pas.

Però és clar que alguna cosa va malament, tot plegat, si la figura del «carpetista» continua existint. No ens enganyem, ni comprem mentides: no són voluntaris. Són treballadors amb unes condicions laborals terribles, el sou dels quals depèn de la quantitat de gent que convencen a deixar-los les dades, i que no solen aguantar la matraca més de dos mesos (i això ja és molt). Són treballadors efímers, que van donant-se el torn com en una carnisseria, però quan arriba el moment, en lloc de cuixes de pollastre, arrepleguen misèria i companyia.

Són, entre altres coses, la personificació de la precarietat que caracteritza aquest el nostre model laboral actual, que se’ns ha quedat travessat a la gola i no ens deixa respirar.

Malgrat això, sincerament, jo continuaré a evitar-los: amb els anys, la meua concepció de lluita social ha descartat l’enganxar-me a discutir amb qualsevol pel carrer i sobretot, amb algú que pot fer tampoc com jo. There is power in a union, no en dos pringats debatent davant la botiga de Camper. Hi ha altres maneres millors de fer-ho, pense.

Del qualsevol manera, a uns i a altres vos dic: l’estació de metro de Xàtiva és un mal, mal lloc on quedar.

Test per a homes amants de la ficció i l’oci cultural

11 maig 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Agafa llapis i paper.

1. Apunta l’última pel·lícula que hages vist on una o més dones siguen les protagonistes. Atenció: no on siguen la nóvia guapíssima, intel·ligent i perfecta del protagonista que es passa la pel·lícula segrestada, sinó la protagonista de veritat, l’encarregada de l’inici, del nuc i del desenllaç. Pots fer-ho? Apunta’t 1 punt.

2. Apunta’t entre cinc i deu pel·lícules que hages vist al llarg de ta vida que acomplisquen les característiques anteriors. No, no li val Superman, encara que Lois Lane puga molar molt. No, tampoc s’hi valen els sis primers episodis de La guerra de les galàxies, però si el VII i fins i tot Rogue One. Ja tens mínim cinc? Costa, eh? No mires en Google, garrulo. Bé, pensa-t’ho cinc minuts més i deixa-ho estar. Apunta’t 1 punt per cadascuna.

3. Coneixes Little women (Donetes) de Louisea May Alcott? Apunta’t 1 punt. Has vist la pel·lícula o llegit el llibre? Apunta’t 1 punt de cada. Independentment de si et va agradar o no, entens el seu valor històric i social? Apunta’t 2 punts.

4. Has vist Orgull i prejudici? Apunta’t 5 punts. Consideres que és una bona pel·lícula? Apunta’t 10 punts. Has llegit el llibre? Apunta’t 30 punts.

5. Sembla que Sara Hyland (filla major de Modern Family) protagonitzarà una pel·lícula sobre una jove òrfena que un dia decideix lluitar contra el mal que infesta la seua ciutat i convertir-se en superheroïna aprofitant la seua gran herència. La veuries? Sigues sincer amb tu mateix. Si sí, suma’t 1 punt. Si no, quasi es pot entendre, però no et sumes res.

6. Has anat alguna vegada a una taula rodona sobre ciència/història/sèries i has pensat «caram, no han pogut trobar ni una sola dona per a participar en aquest debat»? Si és així, apunta’t 5 punts.

7. Pensa l’últim festival de música que anares i apunta’t un punt per cada grup de música femení o cantant dona que formara part del cartell. Sí, sé que això no és culpa teua… Però fes-ho igualment.

8. Has vist Stranger Things? Què xula, eh? Eixos quatre xiquets tan intrèpids ajudant a eixa xiqueta tan estranya. L’hauries vist si t’hagueren dit que es tractava d’una sèrie amb quatre xiquetes ajudant el seu amic raret? Sinceritat! Si la resposta és que sí, 1 punt. Si la resposta és que no, doncs okis.

9. Segur que ets fan de Joc de Trons. Imagina’t que a partir d’ara, en lloc de mamelles, soles es vegeren membres virils. El penis de Jon Snow, el penis de Tyrion Lannister, el penis de Hodor. Etcètera. Opcions:

Continuaries veient la sèrie sense més. Doncs et sumes 1 punt.

Continuaries veient la sèrie però pensaries que s’ha tornat la cosa un poc gay. Doncs et restes cinc punts.

Continuaries veient la sèrie, però hauria perdut part de la gràcia. Doncs okis.

10. Has vist alguna vegada a Pablo Motos entrevistant una dona? Has sentit una profunda vergonya aliena en el procés? Et pots apuntar 10 punts.

11. Saps el nom real de la Vídua negra de Els Venjadors? Apunta’t 5 punts.

12. Nomena 10 escriptores que conegues. Ja? 10 punts tens. Resta-te’n un per cada escriptora que no has llegit.

13. La pel·lícula del punt número 5 ni s’està rodant ni se rodarà mai (que jo sàpiga). És l’argument de Batman però amb una dona. Si ets fan de Batman i abans has respost que no la veuries, resta’t 7 punts, un per cada peli de Batman que hi ha hagut des dels anys 90 (sense comptar les últimes de la saga). Si ets que senzillament te la repamplimfen els superherois, no perds cap punt.

14. Vinga, et done un cop de mà amb la pregunta número 2:

Has vist Tomàquets Verds Fregits? 1 punt.

Has vist Contact? 1 punt.

Has vist Frida? 1 punt.

Has vist Persèpolis? 1 punt.

Has vist El diable vesteix de Prada? 1 punt.

Has vist Volver? 1 punt.

Has vist Mulan? 1 punt (i no li val apuntar-se ara totes les de Disney; soles compta Mulan).

Has vist Los Otros? 1 punt.

Has vist El Orfanato? 1 punt.

Has vist alguna de Els Jocs de la Fam? 1 punt per tota la saga, perquè puff.

Veus com n’has vist més de les que pensaves? El que passa és que amb tanta pel·li amb senyors a l’any és difícil processar les excepcions.

15. Llig aquesta definició de Lolita.

«Un llibre sobre com una joveneta sedueix el seu padrastre i tots dos tenen un apassionat romanç».

Hi estàs d’acord?

Sí?

Acabes de perdre tots els punts i t’hauries de replantejar la vida.

Quants punts tens? 0, 15, 30? La veritat és que ni jo mateixa m’ha parat a comptar-los i tampoc vaig a fer-ho. Com dirien els anglesos… I was trying to make  point (ha)! Així que no et preocupes, que no et vaig a dir ara que ets un masclista per no haver llegit mai la Jane Austen o per no adonar-te que clarament l’última entrega de Mad Max té com argument la destrucció del patriarcat. Però si et diré dues coses:

La primera és que la ficció és un reflex de com vivim, entenem i gestionem la vida i per tant, l’absència, menyspreu i fins i tot maltractament de les dones en ficció és (altra) prova irrefutable que vivim en una societat misògina que ens prefereix calladetes, ens pensa incapaços i ens vol cosificades per a esmicolar-nos en mi pedaços quan ens atrevim a obrir la boca. I una manera de contrarestar-ho, precisament, podria ser lluitar també per aquest front, llegint veus que mai no has llegit, veient pelis que mai no has vist, i també mostrant-te crític amb aquella ficció on les dones podrien ser substituïdes per un flexo de l’Ikea i l’acció continuaria igual. Si penses que les dones no són capaços de divertir, emocionar, o fer patir, doncs ha arribat el moment de canviar eixa perspectiva, perquè fa pudor a ranci des d’aquí.

I la segona és que…

Orgull i prejudici és una gran pel·lícula, home! T’ho dic de tot cor. El llibre està bé, però ai, la peli! Uns plànols, un ritme, uns metàfores visuals! Et pixes damunt del goig que fa tot. De fet, el director ho va fer tan bé amb aquella pel·lícula des d’aleshores no n’encerta cap. I la raó per la qual no l’has vista és perquè no te l’han venuda, perquè és una peli de ties, una chick-flick i tu el que has de veure és la versió número cinquanta-cinc que han fet d’Spiderman aquesta dècada, no una història d’amor.

I sí, a les ties ens agrada aquesta peli, i ens agrada pel rerefons social i proto-feminista, per les relacions fraternals i d’amistat entre les protagonistes, per l’absurditat de la societat que representa i sí, també per la història d’amor. I és que és ben bonic veure a dos éssers humans enamorar-se en la gran pantalla! Sobretot quan ambdós són tractats com això, éssers humans.

Nit de ritual

11 abril 2017 en Assaig-Pensament-Informació

El meu poble té un ritual pasqüero molt peculiar, fàcil d’explicar però difícil de fer entendre. Que sàpiga jo, només altres dos pobles de la zona el duen a terme i malgrat que a molta gent li puga sonar de què va la cosa, com a bon ritual no s’acaba de pair si no ets membre de la comunitat que el duu a terme. Però em permetràs que t’esbosse l’escena, encara que siga per curiositat.

Aquest ritual es pot fer dimarts, dimecres o dijous sant, però fer-lo dilluns sant és garantia d’èxit, ja que els protagonistes estan tots al seu lloc de torn, sense cap processó que els destorbe. Si vas acompanyat d’algú autòcton del poble, perfecte; si no, no et preocupes: segueix la gent, pregunta’ls i després d’una breu discussió sobre si és per ací o per allà, aconseguiràs la geolocalització dels tres o quatre sants més propers, més precisa del que Google no podria somniar mai.

(Sí, has llegit bé, es tracta d’anar a veure sants sants, d’aquells que tenen guardats tot l’any en alguna església i trauen a passejar tota la setmana des de diumenge de rams. Però deixa que t’acabe de delinear la ruta abans de posar-te en antecedents.)

El poble és un puny i hi ha molta gent al carrer marcant el pas, així que no tardaràs a arribar davant d’un dels punts clau de la nit. Què te trobaràs allà depèn de l’època, del sant i sobretot del confrare. Si tens l’oportunitat de xerrar amb alguna veïna de notable recorregut vital, t’explicarà que abans la costum era ornar el sant amb flors i teles brodades (sobretot amb flors) i que per a veure’l sempre havies de mirar a través d’una finestra enreixada, perquè la gent abans no tenia tanta cotxera i així també quedava com més misteriós.

Però la gent ara té cotxeres, i més peles (en general) i conceptes com minimalista i modern i aquesta doble m pot comportar que te trobes amb un Jesús Natzarè (el que va carregat amb la creu, per als descreguts en la sala)  sobre un llac de pètals rojos, tot envoltat d’un fons de teles negres i amb un focus de llum canviant de to al ritme del rèquiem de Mozart, o similars (un pèl massa minimalista i modern per a les senyores amb recorregut vital, ja t’ho comentaran). En canvi, si el confrare de torn té una vena fallera (99% possibilitats que sí), o gust pel paisatgisme, potser tens l’oportunitat de contemplar un attrezzo digne de pel·li d’Indiana Jones: un temple antic amb arcades, en representació d’aquell on presumptament es va trobar el sant calze (no digues això de presumptament davant dels presents), o bé una recreació espectacular de l’hort on a Jesucrist li va entrat l’agonia per haver de sacrificar-se per tota aquella gentola. Però també hi ha qui continua amb les flors i les teles, encara que no s’estile tant. Ja se sap: els clàssics no passen mai de moda.

Anar a veure els arreglos el dilluns sant és un clàssic del meu poble, Alberic (el bressol del panquemao o dels entrepans rodons del bar Domènech, depèn de les referències de cadascú). No se’n coneix amb tota seguretat l’origen històric, però se sopita que té a veure amb què el poble no va tenir un lloc on dipositar les seues imatges durant molt de temps i així els confrares se’ls quedaven a casa durant tot l’any, arreglats perquè el veïnat els poguera visitar. Ara ja fa segles que tenim ermita, però també tenim arreglos. No et penses que aquesta santa passejada és una cosa excessivament beata: eixa nit al carrer te trobaràs al carrer atees rematades com jo, persones creients que fa anys que no xafen l’església ni per accident, i altres que sempre hi són puntuals a la missa de les set. Ja ho tenen els rituals, que en moltes ocasions transcendeixen les raons que els van originar.

En aquest cas, jo trobe que, ara i des de ja fa temps, és senzillament un dia on s’inaugura un costum estiuenc amb més perill de perdre’s que el dels arreglos: l’eixir al carrer a xerrar amb els veïns. No, no et vull idealitzar la vida de poble; com tot té les seues coses bones i dolentes. Però no et negaré que hi ha quelcom d’atractiu de sentir-se unit a una comunitat amb totes les seues conseqüències, per coentes que puguen ser aquestes; de passejar eixa de nit de març i abril en què el temps ja és més amable, de sentir l’expectació d’uns i d’altres de camí al sant, i que veïnes que no t’han vist mai el perfil del facebook siguen capaços de deduir d’un cop d’ull que t’has tallat els cabells, t’has canviat de casa i portes dos mesos fent dieta. És una nit de brisa i xerrameca, d’admirar i de criticar, de molt d’aparentar, però també de molta realitat. Supose que no ho acabes de visualitzar així per escrit, però ja t’he dit: els rituals són fàcils d’explicar, però difícils de fer entendre.

En utilitzar el nostre lloc web estàs consentint l'ús de cookies d'acord amb la nostra política de cookies. Obtén més informació sobre cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close