Quan ma mare era xicoteta, en els anys 1940, menava el matxo, ahuixant-lo amb una vareta per a què pegarà voltes a la sénia on estava enganxat, pujant del pou l’aigua per a regar, tal com s’havia fet durant mil anys. Després van comprar un motoret de gasoil amb un toll cent voltes major que reomplia la bassa ràpidament. I un rotovàtor que llaurava molt eficientment. El fum i el soroll sonaven a benediccions. Però no. Hi havia elements amagats en estes evolucions tan favorables.
El canvi climàtic per l’acció humana és una realitat inqüestionable. La causa principal són les emissions de CO2 que resulten de cremar combustibles fòssils des que va començar la revolució industrial, a una escala creixent, en tant que es multiplica la quantitat d’humans i augmenta el consum per càpita d’energia, associat al sistema de vida de les societats modernes. El contingut de CO2 en l’atmosfera és de 410 parts per milió, quan els últims 800.000 anys estava a un valor medi de 220 i màxims de 300 ppm. Quasi s’ha doblat! Hem produït una transformació apreciable de la composició de l’atmosfera, per la qual cosa ha augmentat la temperatura mitjana, i amb ella, els fenòmens climàtics extrems. En la ciutat de València s’ha augmentat 1,04 ºC entre 1970 i 2020, i s’han multiplicat per quatre el nombre de nits càlides. Les previsions a 2050 apunten que València tindrà un augment de 2,61ºC graus centígrads si continua la tendència actual sense prendre mesures.
Quin serà el valor final de l’augment de temperatura global? En uns quants anys podem trobar-nos en un escenari descontrolat amb canvis catastròfics que destrueixen infraestructures i modifiquen radicalment l’entorn de la nostra vida i les bases de l’economia. Ara es reconeix que cal actuar ja, per a mitigar els efectes i parar l’augment de les fonts de calfament. No queda molt de temps. Hem d’aconseguir que el planeta no se sobreescalfe 1,5 graus. Per estabilitzar els efectes hem de reduir a la meitat les nostres emissions en esta dècada.
Les emissions de CO2 provenen en un 80% de les necessitats de producció i subministrament d’energia, en el transport, habitatge, indústria, etc. La solució per a mantenir el nivell de consum d’energia necessari en les societats avançades, i fins i tot incorporar de forma solidària països endarrerits, eliminant les emissions, i evitant les centrals nuclears, consisteix en explotar massivament les energies renovables. De totes elles l’energia solar fotovoltaica és la més abundant i de fet és inexhaurible. L’element clau de la transformació energètica és l’electrificació d’una part majoritària dels usos energètics, ja que l’electricitat es pot generar de forma renovable. Actualment una part significativa de la distribució d’electricitat ja es genera amb fonts renovables (hidro, solar, eòlica). Però parlem d’electrificar la majoria d’usos de l’energia, començant pel transport, crear flotes de milions de vehicles elèctrics, i eliminar de forma generalitzada els motors de combustió. Una alternativa útil és produir electricitat amb hidrogen, el qual es pot generar amb electrolitzadors de forma renovable a partir de la llum solar, o combustibles derivats lliures de carboni com l’amoníac (NH3).
Es pot entendre fàcilment que es tracta de realitzar una transformació substancial de tot el funcionament actual de la societat i la indústria, que requerirà unes inversions colossals i grans renúncies a elements còmodes i familiars. I s’ha de fer en unes poques dècades, sense més dilacions. Comporta quatre factors principals que han d’actuar concertadament.
- El factor polític en el qual els governs poden incentivar, regular, i prohibir per a conduir la transformació, i realitzar acords internacionals que donen les direccions adequades.
- El factor econòmic, ja que les formes d’energia són un negoci en el mercat. Els productors d’energia, les indústries que abasteixen, i les entitats que els financen, poden afavorir els productes lliures d’emissions, o al contrari.
- El factor públic, els consumidors i tota la gent, influeixen en els dos factors anteriors amb les seues eleccions, actituds de consum i opinions reals i percebudes.
- El factor innovació, els avanços de ciència i tecnologia poden aportar noves solucions en sistemes de producció i emmagatzemament que acceleren el canvi.
És una interacció de poder/diners/gent/ciència.
Durant molt de temps els científics han advertit la gravetat de les implicacions de la transformació que pateix l’atmosfera, sense un impacte notable en l’opinió pública. El problema és que la transició energètica involucra una modificació de les coses que donem per fet: han de desaparéixer la gasolina i les gasolineres, per exemple. És natural que la inèrcia i la incertesa retarden la transformació. En aquest moment s’observa un canvi d’opinió, en la qual la societat “pren consciència” (que deia Berlanga) de les necessitats, a mesura que el canvi climàtic es fa ben visible als nostres ulls. Molta gent modifica costums personals, i anem canviant la manera com produïm, viatgem i consumim. Tanmateix, per la gran urgència, un sistema basat en incentius i canvis individuals no bastarà a realitzar l’escala de la transformació que es necessita. Tampoc confiem en el lideratge polític en un sistema de govern públic molt fragmentat internacionalment. Per una altra banda les grans companyies energètiques sí que augmenten la generació renovable, però també manipulen el mercat tant com podem per augmentar beneficis sense miraments.
No fa tants anys que el ministre d’energia del Partit Popular posava traves a l’expansió de la fotovoltaica residencial amb arguments penosos. Almenys sembla que deixem enrere este tipus de declaracions vergonyoses causades per les connexions política-empresa. Però cobrir els terrats de plaques fotovoltaiques, encara que és una contribució excel·lent, queda molt lluny de les necessitats. L’energia fotovoltaica s’extrau lliurement de la llum solar, que arriba amb baixa concentració i per tant requereix grans àrees de captació (com les fulles dels arbres). Faran falta grans instal·lacions amb un impacte notable sobre el territori. Cal fer els ciutadans partícips de decisions i beneficis, sobretot aquells directament afectats. Però no es pot esperar anys discutint esta qüestió. Moltes vegades la ciència no diu allò que la gent vol sentir. Apareix el problema dels líders oportunistes, carismàtics i anticientífics, que adquireixen partidaris a base de promeses de salvació en l’enorme incertesa que vivim. Diran el que més els convinga, com el ministre aquell, i normalment per a mantindre les coses com estan ara.
Cal pensar en les transformacions urgents, començar a fer-les, i també planificar les situacions del futur. Imaginem que es poden electrificar els cotxes, calefacció, etc., alimentats per electricitat renovable, després d’inversions de bilions d’euros. Quin serà el punt feble? L’electricitat renovable depèn de les condicions de sol i vent, i moltes vegades la producció no cobreix la demanda. Ara mateix es suporta aquest dèficit amb centrals de gas (que fan pujar de forma brutal el cost del subministrament). Però això no podrà ser, cal eliminar este sistema de generació i formar altres sistemes d’emmagatzemament a una escala colossal. Es tracta d’un problema de l’aldea global, l’aire mateix que tots compartim, el flux dels vents… Però les respostes i regulacions predominants són nacionals i regionals i les identitats grupals ajuden a prendre decisions en segons quins casos. Els alemanys actualment mantenen el sistema de subministrament amb centrals de carbó que fan emissions substancials. Però tenen un pla ambiciós per alimentar tot el país amb electricitat eòlica fiable del mar del Nord, i eliminar tant el carbó com les centrals nuclears en uns pocs anys. També electrificaran el transport amb cotxe a 2030. Adeu al motor d’explosió! En huit anys no podràs comprar-te aquell Mercedes que anhelaves. Els països més vulnerables com en Àfrica, profundament endarrerits en els nivells d’energia, permeten crear infraestructures innovadores, ja que no tenen quasi res. Algunes coses són difícils de descarbonitzar, ja que necessiten energia molt densa. Per exemple el gran transport: avions, barcos, que produeixen grans quantitats d’emissions ara, i que seran una part major encara quan es descarbonitze la resta. Actualment, Mediterranian Shipping Company (MSC) és una de les deu empreses europees que més emissions fan, juntament amb Ryanair i les centrals de carbó alemanyes. Transport i infraestructures s’han d’estudiar en termes dels beneficis socials i econòmics, però també, igualment important, segons la contribució d’emissions de CO2 que produiran. L’electrificació massiva significa tindre un transport de mercaderies majoritàriament ferroviari. Si s’amplia un port fins a fer-lo dels majors del Mediterrani, s’hauria d’explicar quines seran les emissions del tràfic que genera, i com es podran reduir significativament.
Hem de pensar com serà el món en 2030 i en 2050, exigir transformacions i criteris de baixa emissió als poderosos, imaginar barcos d’amoníac, avions elèctrics… Aquí la ciència haurà de fer innovacions necessàries, és un criteri indispensable, però tota la societat i les seues líders han d’espentar en la direcció de la transformació, que obri un futur diferent amb grans oportunitats.
Publicat en diari Levante https://www.levante-emv.com/opinion/2021/10/18/hem-d-assumir-transicio-energetica-58469587.html
Imatge de portada: https://hydrogencouncil.com/en/study-how-hydrogen-empowers/
Temps de lectura: 8 minuts
Molt d’acord amb tu, Juan. M’ha agradat molt el teu article.
El tema de la salut del medi ambient em preocupa molt des de fa molts anys. No entenc com a molta gent li ve de nou, si el meu pare ja ens en parlava quan jo era petita, i fa molt i molts anys d’això! Jo ho explicava a l’escola i tothom em prenia per boja.
Sembla evident que ens hem de concentrar sobretot en l’energia solar fotovoltaica, segons veig el que dieu els científics (jo no en sóc, però us escolto amb tots els sentits). Però són tantes les coses que han de canviar! La mentalitat de la gent, de moltíssima gent (amb polítics inclosos) per damunt de tot. I ocupar-nos de la pobresa, perquè si ets pobríssim i tens fills que passen fam, que t’han d’explicar que no facis servir això o allò que és dolent pel medi ambient però resulta que és l’unica forma que tens d’alimentar la familia. Crec que mai a la història ens havíem trobat d’una manera tan clara amb les repercussions de ser en un món que compartim, que el que li passa al veí de l’altre país ens repercutirà. Es veu molt bé amb la covid. Mentre no compartim vacunes amb els països pobres, no acabarem amb aquest virus. I igual amb el medi ambient. O els ajudem per tal que puguin fer la transició a energies renovables o tots plegats patirem les conseqüències.
El pitjor de tot plegat és que corre molta pressa!!!!