Consolatrix aflictorum

Joan-Baptista Campos Cruañes (Castelló, 1961-2013), viatger, metge d’emergències, escriptor, mort de càncer prematurament, és el Joan a qui va dedicat aquest poemari.

Com explica l’autor al pròleg, els 34 poemes que recull l’obra els va escriure cap al 2010 com una mena d’acompanyament al poeta malalt, en saber-se “Desterrat, […] forçat a iniciar un viatge que no has elegit.” (p. 17), com ho van fer altres amistats: M. Josep Escrivà, Vicent Usó, Joan Andrés Sorribes, Artur Àlvarez i Francesc Mompó, al blog que Joan-Baptista Campos publicava: La garfa dels dies, i que encara és consultable en xarxa. Al llibre, cada poema (estranyament emmaquetat amb tots els versos centrats a la pàgina) ve introduït per una citació del propi Campos que, intertextualitzada per Alonso, és l’origen del poema.

Manel Alonso havia seguit la carrera literària de Campos, fent-li d’editor a Istanbul (Editorial 7 i mig, 2001), Quadern de l’Índia (Brosquil edicions, 2001) i Aquesta estranya quietud (Brosquil edicions, 2005). Es coneixien, i s’apreciaven. El moment no era bo per a ningú, la situació personal de Manel Alonso aquella època era de “greu crisi personal” i si més no, la poesia, aquest diàleg establert, que ara rememora el llibre, tenia una de les funcions més importants de l’art: ajudar-nos a sobreviure, consolar els afligits.

I ara ha aparegut el llibre, homenatge just, per commemorar el sisé aniversari de la mort de Joan-Baptista Campos i, fent de rosa mística, pels voltants de sant Jordi.

http://manelalonso.blogspot.com/2019/04/evocant-una-amistat.html