fbpx
La revista més vital

“Constantinopla”, un conte inventat per a tots aquells que no saben encara què va passar l’1 d’octubre

Des d’avui sabem que els metges i científics catalans van desenvolupar, fa molts anys, una tècnica lobotòmica prenatal per anul·lar el sentit de la reflexió a la majoria dels nadons encara no nascuts a Catalunya.

Durant molts anys, la societat espanyola va deixar fer a la catalana sense entendre molt bé el perquè d’aquestes operacions. Fins ahir 1 d’octubre de 2017.

Horroritzats i sense poder preveure-ho, ahir van veure com milions de ciutadans catalans sortien al carrer, ordenats, somrients, decidits, amb una papereta autoimpresa, seguint la crida del President de la Generalitat, el guru més perillós que mai s’hagi conegut.

Puigdemont i els seus consellers es van trobar en un lloc secret i es van disposar a perpetrar el seu malvat pla. Eren les 4.30 hores. Va ser llavors quan una veu serena i ferma va pronunciar per megafonia a totes les ciutats i pobles de Catalunya la paraula “Constantinopla”.

Multitud de persones de totes les edats, nens i avis, es van despertar de cop. Van vestir-se, van agafar paperetes impreses amb dues caselles per marcar i al costat del seu DNI van sortir de casa per congregar-se en espais ciutadans, col·legis i ajuntaments.

Jo, que també hi era, vaig veure com em vaig posar a cridar “Volem votar! Democràcia!”. Tots cridàvem el mateix sense saber el perquè. A les 9 en punt es van obrir les portes dels centres i, en cues ordenades i res impacients, vam anar avançant fins que, 5 hores més tard, dipositàrem els nostres vots en unes urnes massa barates i cutres per als estàndards d’Espanya. Al meu voltant centenars de persones es fotografiaven somrients dipositant el paper a l’urna.

El govern i altres partits polítics es van unir per fer front a aquesta marea de zombis vivents, anul·lats i guiats pels dolents es disposaven a votar en un referèndum il·legal. Milers de persones, sense cap criteri, sense educació ni idees, sense ideals ni problemes, deambulaven pels carrers com borregos.

Horroritzats van intentar per tots els mitjans mostrar-los tot el que havien fet per restituir i atendre les necessitats de Catalunya. Van enviar a Catalunya agents uniformats de negre i verd, engalanats per a l’ocasió amb cascs, genolleres, passamuntanyes i porres. Aquests, compromesos amb la seva missió tan emotiva, no van parar de dialogar amb tots i totes.

Tants i tants arguments van proclamar però ni amb aquestes la gent va callar.

Més aviat al contrari.

Amb una mímica sincronitzada i diabòlica, els agents van veure com tots i totes aixecàvem les mans acostant-nos perillosament i cridant en un idioma desconegut. La gent submisa protegia aquests cubells d’escombraries amb fervor exagerat.

Des de la Moncloa, les ments més privilegiades de l’estat, observant els fets, van decidir que aquestes caixes de xinès amagaven alguna cosa molt valuosa per al guru. Molt al seu pesar, van enviar a les forces de pau a recuperar aquests tresors amagats.

Just en aquest instant els altaveus van començar a crepitar… i una veu decidida i ferma va tornar a pronunciar: “Constantinopla!”

Els policies engalanats no van tenir més remei que treure les porres, les botes i els punys per recuperar el botí i poder fugir d’aquestes ordes bàrbares que posaven als seus ancians i nens al front per així poder seguir fent el mal.

L’estat i tots els partits de l’oposició afins i no afins, amb llàgrimes als ulls, es van pronunciar aquesta mateixa nit. Amb una franquesa pròpia d’un metge parlant d’una malaltia es van dirigir a tots i totes. Fins i tot va ser el mateix president del govern qui va donar el discurs! Gran honor!

El govern d’Espanya havia intentat dialogar durant anys, havia estat molt pendent de Catalunya, dels seus precs, dels seus crits. Durant set anys, havia intentat solucionar les desavinences mitjançant democràcia, pluralitat i respecte.

La meva família i jo, espantats, no enteníem el perquè havíem participat en el referèndum i en les manifestacions. Però la culpa no era dels catalans, gent bona de la de debò.

El guru Puigdemont i els seus acòlits, mitjançant un encís cruel, ens havien empès durant anys a sortir al carrer i a voler canviar les coses.

Rajoy, Santamaría, Rivera, Sánchez, Iceta, en un missatge uníson i fatalista, ens van fer veure que així no es fan les coses. I que, malauradament, únicament Puigdemont i la seva tribu coneixien la paraula que posés fi al nostre encanteri. Aquesta paraula que van buscar amb afany i no van trobar a les urnes.

I jo, afortunadament, sé qui té la paraula tan cercada:

Segons Woody Allen a la seva pel·lícula La Maledicció de l’escorpí de Jade és “Nabucodonosor”.

Segons la gent que em trobo al carrer: “Democràcia”.

Temps de lectura: 4 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close