fbpx
La revista més vital

Continuarà…

La vida està dissenyada per confortar-se a si mateixa. Hi ha tentacles primíssims, breus com esgarrapades, que ordeixen plans per grapar destins aparentment irreconciliables. La primera passa, en el fons, és tan important com la segona. La que realment compta és la darrera, tanmateix. Intueixo que tota vida, vista de ben a prop, és plena de renúncies, de petites tragèdies que acabem obviant per mandra. Potser el més intel·ligent fóra aprendre a tirar pel dret i empunyar matxets de fil oxidat amb la mateixa naturalitat amb què respirem o parpellegem. Sí, matar records (alguns, almenys) hauria de ser tan senzill com riure i alhora tan necessari.

Però què ocorre amb el que encara ha de venir? M’hi aventuro amb impaciència i faig juguesques a contracor. Exerceixo de deessa de pa sucat amb oli i estenc el meu futur incert damunt una taula imaginària vestida amb un hule de plàstic gruixut. Sempre cal estar preparada per a l’esquitxada corrosiva, fictícia o real. Em concentro i confirmo que els anys passaran i que jo continuaré elaborant plans. A tothora dissenyaré projectes que, a la llarga, tal vegada seran inabastables. Algun cop em podrà la mandra, però d’altres venceré el desànim o el sentit comú, que tot i assemblar-se no son ben bé el mateix. La meva vida, de moment, sembla omplir-se de fracassos que couran sense guarir.

És una derrota deixar de creure en la sort? Perquè jo ja no hi crec, ni en la favorable ni en la que posa pals a les rodes. Potser sí que hi ha un bon grapat de peces encabides en l’engranatge que ens guia fins al futur. I tal vegada hi ha màquines que vénen tarades de fàbrica. Però mai ens van parlar de garanties ni de terminis concrets. Fins i tot els rellotges s’aturen i els calendaris, trets dels perpetus, acaben caducant. No existeix cap finestreta des d’on reclamar i des de la qual rebre comentaris de farmaciola de guàrdia.

Camino pels carrers amb l’ànima descalça. Sumo passes desendreçades que em retornen al punt de partida. Si sabés mirar m’adonaria de la seva absència en la meva mà, però només em concentro per no caure… I si ensopego, demà? Qui em collirà de la vorera?

Ben mirat tant se val. Si penso en l’endemà m’envaeix la boira de tota la Plana. Una boira espessa que ho despatxa tot i que alhora fa visible el fantasma que batega des del silenci. Avui, beneïda ironia, el fantasma sóc jo. Ullades atònites que no s’atreveixen a preguntar què em passa però que colpegen colzes propers per emmarcar la diferència. La matinada ja no convida a l’empatia. Això només passava anys enrere, quan en aquest carrer encara hi havia arbres i les criatures es feien vanos marrons amb les fulles caigudes.

Em vaig enamorar d’ell perquè no tenia lletra menuda. Era tal qual el veies: transparent, sense cops amagats ni paraules al tinter. No va fer grans coses, però tampoc calia. Avui hem escampat les cendres i m’he deslliurat de la companyia incòmoda dels assistents atents. No vaig voler imprimir recordatoris. Deu ser estrany no voler-ne, perquè la noia de la funerària va preguntar-me el motiu. Em va empipar (i molt) la seva reacció… Per què coi ens hem de justificar sempre? Vaig respondre que feien de mal guardar i ella, poc professional, va fer petar la llengua. Em desaprovava. De tota manera sé que vaig fer el correcte. No té sentit recordar algú en llegir el seu nom mentre s’endrecen calaixos o es trenquen papers vells. Irrompre així és fer-ho a traïdoria. No m’importa en absolut què dicta un protocol encarcarat. Sóc la persona viva que millor el va conèixer i concloc que aquest no l’era pas, el seu estil. Sóc la seva vídua i em pertoca decidir… Vídua… Estranya paraula! Els fonemes s’enllacen, però no aconsegueixen lligar el significat amb la força d’una criatura que tot just comença a escriure, que sosté el llapis amb mà ferma i que clava la punta de grafit al paper amb tanta força que esquinça el full a mida que avança el traç… Vídua, vídua, vídua… Ho escriuria cent cops si servís d’alguna cosa, si el càstig fos redimit, si la pena es sufoqués…

El rètol lluminós de la xurreria mòbil que, com cada cap de setmana, ha aparcat a la cantonada, atrau l’apetit jove i les arnes. Els insectes piquen tossudament contra el vidre. Em recorden les papallones. Tothom parla del canvi de la papallona, de la metamorfosi que pateix un cuc que esdevé bell. Pocs recorden que la papallona no trenca el capoll de seguida. Roman un temps en la foscor abans d’irrompre de ple a la llum. Passa d’arrossegar-se a volar. Em demano si algun dia enyoraré la foscor que precedeix la sortida. La incògnita m’atrau tant com la certesa d’un “encara és possible”. Els cucs es redimeixen estenent les seves ales acolorides i les persones ens distraiem amb qualsevol fotesa que ens faci oblidar que a la foscor sempre hi acabarem tornant, si més no temporalment. Jo, per exemple, em distrec mirant arnes colpejant rètols de matinada. Petits Davids contra Goliats…

Acuso el cansament, però no em cal dormir per descansar. Ja sé somiar desperta. Són anys de pràctica. Tal vegada m’entrenava per a avui… Com saber-ho? De fet l’únic que sabia és que el seu cos era un camp farcit de mines programades per a l’esclat. I a cada abraçada escoltava el tic-tac implacable del maleït compte enrere. Sempre hi ha un abans i un després del diagnòstic. Qui digui el contrari menteix. Ell va decidir oferir-se’m sense reserves. Es va comportar com una bestiola agosarada que s’enfronta als depredadors més temuts sense falsos pudors ni coratges. Malgrat això la realitat era dolorosament present. Les darreres setmanes era palès que la vida lliscava entre els seus dits ossuts. Em mirava, inexpressiu, mentre em prenia la mà amb subtilesa. Ho feia com qui sosté una mà perquè la té a l’abast, perquè és allà i prou. Sentir-lo proper a la mort em generava sentiments contradictoris. No el vaig deixar mai sol. El darrer trànsit, n’havíem parlat i era el que volíem, el passaríem plegats… I mentre ell dormia jo no podia evitar lliurar-me a la idea que aquell cos aviat deixaria de respirar. Aleshores imaginava que la suor que apareixia al seu front, al seu coll, a tot arreu, era la seva ànima que es destil·lava perquè l’assaborís, perquè tastés des dels petons el consol prematur que neix d’un cos desvalgut despullat amb tendresa.

De sobte comença a ploure. Els xàfecs que no acabaven d’arribar ja són aquí. Els cargols ho celebren des del silenci i l’aigua esborrona la tinta dels anuncis que pengen del fanal que em sosté. Molts dels papers es desfan. Resisteix el del manyà i prou. Adhesiu minúscul i fluorescent que em posa la mel als llavis… Un desig? Obrir la porta d’un paradís definitiu i posar-hi pany nou. M’ho vendria tot per un refugi que fes aquest adéu siau més suportable… Crido. Vull que de la pluja només se’n salvi el soroll de les gotes colpejant cors tancats i barrats. Vull una tempesta que no turmenti i que es conformi amb bressolar els somnis de les persones que, com ara jo, tombem vídues de parella, de cos quasi present, de cendres fugisseres.

El que em passa és ben senzill. Des que vaig entendre com es resoldria tot plegat no puc evitar sentir-me culpable per continuar dempeus. És un raonament sense solta ni volta, però de vegades la lògica desapareix i es camufla entre el dol més canalla. Calculo que la culpa és com una pintura indeleble, sempre disponible, que ho empastifa tot. Penetra per porus impossibles de detectar a primer cop d’ull i els ocupa sense clemència. Malauradament no serveix de res esmolar-se la pell amb el fregall d’alumini, perquè amb cada passada l’únic que s’aconsegueix és fixar més la llàntia… El temps dirà, però. Les coses tenen les dimensions que nosaltres imposem. Ni més ni menys. Puc contrastar fets reals i dotar-los de sentiments irreals i, d’aquesta correspondència surrealista, ser-ne creadora absoluta. Puc reproduir el que la meva falsejada memòria enyora i esdevenir alhora víctima i botxí… Imagino, doncs. L’imagino feliç, extremadament feliç, i encara al meu costat.

Al capdavall la felicitat són petits moments. Bombons farcits de licor que ens esclaten a la llengua i ens escalfen els petons. L’abraçada imprevista i necessària. Una mirada còmplice en un instant delicat. Que ens retornin els diners de la butlleta de loteria comprada a mitges. Una orxata xarrupada amb calma la nit més xafogosa de l’any. Mans i peus que es cerquen en la foscors i, el que és més important, s’acaben trobant. Pètals de roses de Sant Jordi aturades dins el llibre que emociona…

Continuo sincerant-me amb mi mateixa camí de casa. Xopa fins a la melsa afirmo amb rotunditat que he estat la dona més feliç del món. Considero que sóc afortunada i automàticament deixa de ploure. Som a la tardor. Les fulles, algun vespre, tornaran a ser talismans que venten.

Entro a casa en el moment exacte en què els fanals s’apaguen però el dia encara no enlluerna. La ciutat, com jo, tot just desperta.

Temps de lectura: 8 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close