La revista més vital

Cop de tisores

—Els homes et faran patir. No t’enamoris mai de cap. T’ho dic per experiència: com més lluny els tinguis, millor.

La Gràcia, des que la seva única filla, la Geòrgia, va començar a tenir ús de raó i a entendre les coses que se li deien, li va deixar anar aquell discurs. Per si de cas. Perquè es pogués prevenir el dia de demà. Perquè ningú no l’agafés despistada. Ja li hagués agradat a ella que la seva mare també li hagués donat aquells consells quan era jove, o fins i tot una nena, perquè estava més que convençuda que hauria tingut una vida més dolça.

I és que el que la Gràcia havia viscut realment havia estat una tortura. No d’aquelles que et liquiden de cop, perquè et venten una bufetada tan forta que t’esbudellen i et deixen totalment incapacitat per poder-te aixecar, sinó de les que et van matant cada dia una mica, lentament, que potser és com més dolen les desgràcies.

De pretendents, per la bellesa que tenia llavors, i que les faccions actuals, malgrat que ja eren madures, encara demostraven, no n’hi van faltar mai. Alta, prima, rossa, de pell blanca, amb els ulls verds, amb unes pestanyes quilomètriques, amb unes dents que no podien estar més ben col·locades dins d’aquella boca que es coronava amb aquells llavis prims i perfectament dibuixats, amb unes ungles que sempre duia pintades i molt ben cuidades, i amb aquelles espatlles que feien volar la imaginació a tothom que se les mirava.

Com si fos la Rateta que escombrava l’escaleta, es podia permetre el luxe de triar i remenar entre el munt d’homes que sempre tenia al seu darrere. Un no li agradava per la veu, de l’altre li molestava l’alè que pudia pel tabac que no deixava de fumar, del següent no tolerava que les mans li suessin, perquè quan la tocava li feia molta angúnia aquell lliscament. Tampoc no anava bé que tingués la cartera buida, o que fos un apassionat del futbol, o que es mostrés exageradament tímid. Qui finalment aconseguia sortir amb la Gràcia es podia considerar un autèntic afortunat, perquè volia dir que havia superat un càsting complicat.

Malgrat que pel seu davant hi havien passat bellíssimes persones, igual com al conte ho eren els galls, els gossos o els ànecs, sempre acabava escollint —ni ella mateixa sabia el perquè— els gats. Els més egoistes, i vanitosos, i poca-soltes que es podia trobar. I a cada tria, un disgust. Que tot i que cap d’ells se la va menjar, a molts no els van faltar les ganes.

La seva primera parella en tenia una altra i durant un parell d’anys les va fer córrer totes dues, en paral·lel, amb mentides que es disfressaven de compliments, bones paraules, floretes i regals. El seu segon amor tenia addiccions serioses, sobretot amb l’alcohol però també amb algunes drogues, amb les quals flirtejava de tant en tant, i per satisfer-les totes necessitava robar constantment, i la bossa de mà de la Gràcia era una presa fàcil. La tercera persona de qui es va enamorar era un fanàtic de la pornografia infantil, segons ell no havia abusat mai de cap menor, que no seria capaç de fer una cosa com aquella, però li agradava mirar vídeos de criatures despullades, i que si us plau havia d’entendre que era una necessitat vital i que allò no era incompatible amb el seu amor cap a ella, que li jurava que era molt.

Finalment, al quart intent, la Gràcia va semblar haver trobat l’home de la seva vida, i amb ell va convertir-se en mare de la Geòrgia. Tothom, sense cap mena d’excepció, va assegurar-li que la maternitat se li havia posat la mar de bé, que estava més guapa i radiant que abans, si és que allò era possible.

—Ja cal que vagis amb compte, Cinto, que aquesta teva dona des d’ara multiplicarà per deu els pretendents que sempre ha tingut!

Allò el va matar. Va ser molt encantador fins que va deixar de ser-ho i es va convertir en un individu totalment menyspreable que pagava les seves inseguretats amb la Gràcia, que llavors només tenia ulls per a aquell ésser tan tendre i innocent que havia parit.

“Quan anem a sopar amb els meus amics no vull que et posis faldilles curtes, que els molt porcs estan tan afamats que no poden evitar mirar-te les cames i el cul”; “És necessari que la nena es posi a mamar aquí, al mig del carrer, amb tot el pitram a la vista de tothom? Que s’esperi fins que arribem a casa, que per una estona que plori no li passarà res”; “Cal que vagis comentant al flequer que aquesta nit treballo? Que potser t’interessa que sàpiga que estàs sola a casa perquè et pugui fer una visita?” I, com aquelles, una infinitat. Dia rere dia. Com una perforadora al bell mig del cervell. Fins que la Gràcia, que ja no podia més, li va dir que prou, que fes el favor de fer la seva i de deixar-les en pau, a ella i la nena, que de persones tòxiques no en volien ni per casa ni per les seves vides. Va marxar, i la dona va aconseguir que el règim de visites fos excessivament breu i espaiat, fins a esdevenir inexistent.

La Geòrgia, doncs, es va criar amb tots els encerts i els defectes de la seva mare. I sobretot amb la repetició que fes el favor de no enamorar-se mai de cap home, perquè patiria i no es podria treure aquell dolor de dins mai més. Que no li ho deia per dir, que parlava amb ple coneixement de causa, i que al capdavall el seu màxim objectiu era desitjar-li el millor.

La nena, que havia nascut un dia de juliol, es va anar fent gran i va acabar sent com una fotocòpia de la seva mare. Aviat —semblava que era totalment inevitable— els comentaris van començar a créixer, tal com ho havien fet anys enrere amb ella.

—Ai, Geòrgia, que tothom se’t rifa! Pensa en el nostre fill, que a nosaltres ens agradaria molt tenir-te com a jove.

El dia que la nena-noia, perquè de fet tenia deu anys acabats de fer, va sentir aquella frase —directament, sense discreció, com sí que n’hi havia altres que sonaven amb veu molt baixa, gairebé en silenci, des de feia temps—, se’n va anar cap a casa feta una fera. No va voler parlar del tema amb la seva mare: no hagués pogut, perquè la ràbia i la ira que tenia se li havien instal·lat just a la gola i era impossible emetre cap mena de so. Ni tan sols podia plorar, que prou bé que li hagués anat.

La Geòrgia es va tancar al lavabo, es va col·locar al davant del mirall i es va passar les mans pel rostre. Sí, potser sí que era realment bonica. Però vista així, de tan a prop, no parava de veure’s defectes. Les pigues, massa vistoses. Una de les dents de baix, massa torta. Els forats del nas, massa oberts. El pèl moixí que començava a dibuixar, amb timidesa, un bigoti. I de cop se’n va adonar: si es tallava els cabells, que eren el més significatiu de tot el seu cos, de segur que s’acabaria el problema. Estava convençuda que sense la seva melena llarga, de color castany clar, molt llisa però lleugerament ondulada per la part de baix, que li ressaltava la verdor dels ulls i també la forma de la cara, ningú més se la miraria.

No li va tremolar el pols quan, amb les tisores aferrades ben fort a la mà, va anar-se tallant ara un ble i després un altre, fins que gairebé va tenir el cap rasurat. “Ets molt guapa: et puc fer un petó?”; “Vols que li demani a la teva mare si aquesta tarda et deixa venir a jugar a metges i a infermeres a casa?”; “Què et sembla si berenem junts al parc i després m’ensenyes aquests sostenidors que he vist que portes?” A cada pensament que li venia, feia un bon tall, ferm i segur. Per treure’s la ràbia i la ira de sobre. Per impedir que totes aquelles paraules acabessin fent-li mal. Al final potser es va deixar uns tres o quatre centímetres de cabells, com a màxim cinc, perquè tampoc volia transmetre la sensació que estava malalta, que potser llavors la gent encara se l’hagués mirat més del compte i, fet i fet, l’únic que volia la Geòrgia era passar desapercebuda.

Quan va acabar la seva feina va col·locar amb delicadesa tota la cabellera a dins d’una capsa de cartó que va trobar a la cuina de casa. De segur que abans s’hi havien guardat galetes, perquè l’aroma que desprenia el recipient no enganyava. Va pensar que allà hi estarien bé, enmig de la canyella, de la vainilla, del sucre, de la farina, del llevat i dels ous que durant un temps hi havien viscut.

Quan la Gràcia va veure el nou pentinat de la seva filla no va saber què dir. Ni per bé ni per malament, perquè aquella sí que no se l’esperava. Una criatura que des de sempre havia donat tanta importància als seus cabells, que se’ls cuidava amb rigor, que li demanava que li comprés productes per tenir-los fins i sedosos, que de tant en tant es delia per anar a la perruqueria perquè els hi arreglessin bé, que no li agradava fer-se cues ni trenes ni grans recollits perquè deia que llavors, amb les gomes i amb les pinces, se’ls notava dèbils, com si se li haguessin de trencar. I en canvi llavors ja no quedava ni el més mínim rastre d’aquells fils llarguíssims.

L’endemà, mentre la Gràcia feinejava per casa i la Geòrgia era a l’escola, la dona va descobrir la capsa on la seva filla havia guardat el que durant anys havia estat la seva gran relíquia. I amb els blens entre les mans, i a prop dels narius, que quina bona olor que feien de galeta, es va posar a plorar desconsoladament. Per primera vegada a la vida li va saber greu haver estat tan insistent en el tema dels homes i del patiment que provocaven: potser n’havia fet un gra massa i simplement ella havia tingut mala sort. Perquè a partir d’aquell moment estava clar que els nens-nois no atabalarien la seva filla ni li anirien més al darrere amb la intenció de lligar-se-la. Però li passaria una cosa pitjor: els nens-nois i les nenes-noies no la deixarien viure tranquil·la, se’n riurien, se’n fotrien fins que no poguessin més, seria el blanc de totes les bromes de mal gust de la classe, passaria a ser l’ase de tots els cops.

I és que amb els cabells tan curts, les orelles de la Geòrgia van quedar totalment al descobert. No es podien considerar petites, ans al contrari: eren llargues, obertes i prominents. Per això la seva fixació amb la cabellera deixada anar, mai lligada ni recollida, perquè sabia que, per poc que fos, se li acabarien veient, i no n’estava precisament orgullosa.

La Gràcia, quan pensava en el que vindria a partir de llavors, no podia deixar de lamentar-se.

Temps de lectura: 10 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close