Un any més Haruki Murakami no ha guanyat el nobel però què es pot dir d’un escriptor amb un nombre de vendes tan alt, mundialment conegut i amb una imaginació desbordant, els llibres del qual tenen com a toc característic eixa empremta entre onirisme, atzar i casualitat. Sorprengué amb aquest llibre “De què parlo quan parlo de córrer” un exercici de disciplina on es deixa palesa la rutina metòdica que s’ha d’abastar per a acomplir aquestes dues disciplines, escriure i córrer. Potser el lector no avesat no trobe relació però tenen fils en comú que estableixen una manera de viure privativa.
L’autor aborda en aquesta obra el noble art de posar una cama davant de l’altra amb una mica de velocitat, un art que encara que hui presente un boom l’autor començà a practicar ja fa dècades i ha mantingut, amb alguna davallada, això sí, i que ha conformat el seu tarannà i la seua manera de veure el món. El llibre s’estructura en nou capítols on s’aborden temes diferents del seu aprenentatge com a atleta popular, on es parla dels seus entrenaments, de les seues rutines, dels seus mètodes, troballes i fites.
Córrer i escriure, escriure i córrer, dues activitats solitàries que requereixen molt de fons. Un binomi indefugible per a molta gent i per al propi Murakami, una manera de viure i de sentir on cada polzada compta, cada gargot fugisser, cada passa que n’apropa a l’objectiu de creuar la meta. Entrenaments, trajectes que semblen que no tenen fi, crisi, curses heroiques, troballes casuals-o no tan casuals- conformen aquest llibre on s’homenatja l’atletisme popular i es fa un símil entre dues disciplines que tenen molt a veure.
DE QUÈ PARLO QUAN PARLO DE CÓRRER
Autor/a: Haruki Murakami
Pàgines: 150
ISBN: 978-84-9930-378-9
Traductor: Albert Nolla Cabellos
Edició: 2007
PVP: 7’95
Temps de lectura: 1 minuts
