Cossos, mons i vols

Per Carme Pinyana Última actualització 1 abr., 2020 222

Olga Tokarczuk (Polònia, 1962) a l’interessant discurs de lliurament del seu premi Nobel de Literatura pronunciat el 10 de desembre de 2019, advocava per la tendresa a l’hora de narrar. Així es pot activar la capacitat de qui llig d’unir fragments en un disseny únic, de descobrir constel·lacions senceres en diminutes partícules de fets ocorreguts. “Tota la vida he estat fascinada pels sistemes de connexions i influències mútues que generalment desconeixem, però que descobrim per casualitat, com sorprenents coincidències o convergències del destí.” i “per a això em serveix la tendresa, perquè la tendresa és l’art de personificar, de compartir sentiments i, per tant, de descobrir similituds sense fi.”

Precisament és això el que aconsegueix Tokarczuk (pronunciat Tokartxuk) en aquesta novel·la de títols variats: en català Cos, en anglès Fligths, en castellà Los errantes, en portuguès, Viagens; en francès, Les pérégrins; en italià, I vagabondi; en alemany, Unrast (sense descans), i en polonès, l’original, Bieguni, que segons explica el traductor Xavier Farré, és de difícil comprensió també en polonès. Fa referència als pols (nord i sud) i a una secta religiosa perseguida pel tsar que els obligava a no parar quiets. En tot cas el concepte és el del moviment, però atenent a la importància també del viatge i l’interès que l’autora demostra per l’exploració del cos, diu, van decidir posar-li aquest títol.

Tokarczuk, la 15à dona entre els 115 premiats amb el Nobel de Literatura, arriba amb perícia a construir un entramat de fils narratius entre mons i situacions independents, en llocs apartats, en èpoques distants, en circumstàncies erràtiques i plenes de meravelles sorprenents. Sense ordre aparent (i sense índex, que ens facilite la relectura, o la recuperació de textos) ens trobem als relats que expliquen les cartes de Josefina Soliman a Francesc I d’Àustria, per demanar-li que deixe soterrar son pare, que per ser negre, es mostra dissecat al gabinet de curiositats de l’emperador; l’experiència punyent d’un marit que perd l’esposa i el fillet en unes vacances; el metge flamenc del segle XVII que escriu a la seua cama amputada, i les classes al theatrum anatomicum; la biòloga reputada que viu en una illa llunyana, i que rep un correu electrònic del seu primer nóvio que, ara, després de tres o quatre dècades li demana que el visite; el taxidermista que busca la fórmula perfecta per a conservar els teixits; la dona russa que vagarà per la ciutat durant tres dies, en companyia d’una pidolaire que sembla una sibil·la; el cor de Chopin que conservat en un pot, sota les faldes de la germana, torna a Varsòvia… I entremig d’aquestes històries, petites píndoles de reflexió, comentaris curts, idees que s’escolen, com la sorra entre les pedres i que completen l’obra.

Com es diu a les cobertes del llibre, aquesta obra és “un repte literari, una novel·la en forma de constel·lació en què una narradora discreta i irònica viatja d’un continent a un altre, aplegant històries i posant a prova la seua capacitat d’observació, exhibint una erudició plena de tendresa.” Una experiència genial, àmplia i atabaladora per l’amplitud i la sensació que tot és un món i està a l’abast.

coberta