En el moment exacte en què sonava la meua cançó preferida de Golpes Bajos, vaig notar que algú em mirava molt a prop i una por incontrolable em sobrevingué. Amb prou dissimul, vaig moure el cap i, efectivament, al meu costat, al seient del copilot, hi havia una persona. No tinc idea de com havia entrat al meu cotxe però, fent cas de la música, no vaig mirar els seus ulls. Potser era un assassí i la meua mirada li duria a cometre el crim. Clar que, llavors, malgrat que no el mirés, també em mataria. Ell (o ella) no es movia, per la qual cosa vaig tractar de tranquil·litzar-me pensant que, potser, només havia sigut una visió vespertina provocada per la incontrolable mandra que em produïa matinar.
Vaig mirar de reüll: un bastó. No havia sigut una visió. Vaig reduir la velocitat i el vaig mirar amb descaradura. Corbata, sabates impecables… Era Borges qui m’observava amb un mig somriure molt forçat. Els seus laberints i altres roses eternes em deien que no havia sigut un home massa somrient, encara que em podia equivocar. La seua presència va eliminar d’un cop de ploma l’opció de l’assassí, però obria pas a altres cinquanta mil dubtes que en aquell moment no podia resoldre.
No va resultar fàcil continuar conduint amb ell al meu costat. No podia llevar la mirada de la carretera, si ho feia ens mataríem o, més ben dit, em mataria. Mai m’havia imaginat en una situació com aquella, no sabia ni tan sols què pensar de tot allò. M’haguera agradat plantejar-li un milió de qüestions sobre la seua obra poètica, els seus contes… Però potser hauria de començar per esbrinar què feia al meu cotxe. Per això, mentre els senyals de trànsit es confonien amb les meues divagacions, vaig optar per saludar. Quina altra cosa podia fer? Em va contestar molt educadament amb un «Bon dia». En aquell moment em vaig adonar que el cel estava negre. No vaig voler exposar-li aquest detall, ja tenia ell prou amb estar al meu cotxe i pensar que feia un bon dia. Aleshores, vaig atendre als retrovisors i pensí —en aquell precís instant que començava a formar part de la meua eternitat— que era millor que no poguera veure’ls perquè pot ser que trobara en ells el reflex que un dia féu embogir a una dona i aquella dona podia ser jo.
Mentre sentia la seua silenciosa presència, a la meua ment arribà una imatge: la d’una rosa groga. La mateixa imatge que, segons escrigué Borges, hauria vist Dante abans de morir. Seria el senyal que anunciava que el meu final estava prop? Seria Borges la meua xiqueta de la corba en versió postmoderna?
El semàfor es posà vermell. L’escriptor va continuar sense parlar. Jo tampoc en deia res.
—On ens portes? —va preguntar una veu darrere dels meu seient.
Em vaig sobresaltar però no vaig deixar que es notara l’angoixa que estava començant a sentir. Maleïda sort la meua… era la primera vegada que agafava el cotxe i se m’omplia d’aparicions. Això només em podia ocórrer a mi. Encara que, si ho pensava bé, aquella segona veu em resultava coneguda: un accent argentí amb un cert punt francés… El retrovisor interior em va verificar la resposta i Cortázar em mirava guaitant la seua.
—No… no ho sé —va ser l’única cosa que encertí a dir.
—Com pot anar per la vida sense saber cap a on es dirigeix?
Perplexa, així em vaig quedar. Tenia tota la raó del món. Quantes vegades m’havia repetit ma mare aquella mateixa idea… Lògicament, en boca d’altres tot s’entén de manera diferent i, si aquell “altre” era Cortázar, no podia fer res més que donar-li la raó.
—Per casualitat no ho sabrà vosté? —vaig preguntar jo temorosa de la resposta.
—Aquest no és el meu carro, mademoiselle, si ho fóra hauria determinat un objectiu abans d’eixir de casa.
—Disculpe, Julio, no moleste a la senyoreta que ens pot estavellar —intervingué Borges sense abandonar el seu mig somriure i la seua eterna cortesia.
—Perdone’m. No l’havia vist, mestre —va apuntar Cortázar.
—Ni jo a vosté, Julio.
Tots dos van riure breument i amigablement. Crec que era l’única passatgera del cotxe a qui la situació no li feia gens ni miqueta de gràcia. Mai abans havia pensat en tenir la possibilitat d’escoltar en persona a dos personatges com ells. I la veritat és que no considerava que aquella fóra la situació idònia per a una trobada tan espectacular. La por i el volant mai foren una bona mescla i encara menys a les meues mans de novençana.
—Per què tants riures? Distraureu a la jove.
Una nova veu calmà l’ànim que compartien els meus dos viatgers. Vaig pensar en aquell moment que, per sort, el cotxe només tenia cinc places i ja n’hi havia quatre ocupades. Però en aquell moment del trajecte, més que centrar-me en qui seria el meu tercer convidat, tenia curiositat per saber qui formaria el meu quartet privat. Vindria Bolaño? Maria-Mercè Marçal? Estellés? O potser algun poeta espanyol? Lorca, per exemple? Quina il·lusió em faria poder trobar-me amb tots ells, això sí que seria una classe magistral de literatura, encara que fóra al meu xicotet cotxe de segona mà.
—Què fas ací? Vos no estàs mort, és que sempre has d’estar al mig de tot? —va escopir Cortázar.
—Disculpe, Julio, una curiositat —vaig intervindre jo sense voler mirar a ningú—, no té vosté massa accent argentí per a haver crescut a París?
—Perdoname que et diga, querida, que tens unes observacions realment absurdes. També estem parlant valencià, això no t’estranya?
—Sí, això és veritat… Només era una curiositat. No sé per què… seré idiota?
Decidí guardar silenci a partir d’aquell moment. Vaig imaginar que les meues observacions eren tan absurdes i surrealistes com aquella situació, però no ho vaig dir. De veres no tenia més preguntes a fer-li que aquella?
Cortázar va continuar:
—Els personatges ens multipliquem a la teua voiture com cronopis o espills, amb els meus respectes, mestre —digué posant la mà sobre el muscle de Borges—. I havia de venir el marqueset?
Jo no entenia res, aquella discussió m’estava sobrepassant. Vaig frenar a un semàfor i em vaig girar. Aquell somriure Profident, aquells cabells plens de laca, aquella profunda mirada amb voluntat de conquerir fins a la seua cosina…
—No pot ser… —digué jo—. Com has entrat tu ací?
—A mi no em digueu, jo vaig ser convidat —exposà Vargas Llosa sense perdre el somriure en cap moment—. No sabia que havia d’estar mort per a vindre…
—Trencares l’espill, Mario, li estropejares el somni a la jove —va sentenciar Borges.
—Jo… va convidar a Gabo però no podia vindre i a mi em venia de passada —es va excusar l’interrogat.
—Em vols fer creure que Gabriel t’ha passat la invitació? —Cortázar no eixia de la seua sorpresa.
—Bé… me l’ha passada, li l‘he agafada… Tant li fa! El resultat és el mateix i l’important és que som ací a la fi.
El silenci va tornar a regnar al cotxe. La situació semblava una mica més calmada però la tensió s’apoderava de mi com la boira que, a poc a poc, m’impedia concentrar-me en qualsevol pensament mitjanament lògic. M’enfrontava, doncs, a tres opcions:
a) Tot allò es tractava d’una xicoteta —o una gran— obsessió amb els meus estudis que m’havia dut a introduir a aquells escriptors al meu cotxe, el qual, possiblement, era el final d’una espiral rizomàtica que s’havia transformat en matèria tangible.
b) M’havia tornat boja i començava a patir al·lucinacions. En aquest cas havia de buscar ajuda urgent, potser un bon psiquiatra que comprenguera tot el que m’estava ocorrent.
c) La fi del món estava prop i havia d’acudir a Iker Jiménez.
Vaig pensar, aleshores, que encara que era una situació tan estranya i/o paranormal no estava segura que tornara a repetir-se, per la qual cosa vaig tractar d’oblidar la meua incertesa i em vaig delectar mirant els meus passatgers pel retrovisor sense atrevir-me a pronunciar cap altra paraula. Gaudiria del nostre silenci compartit i tot quedaria entre nosaltres. Però, mentre ho feia, alguna cosa va aparèixer entre Cortázar i Vargas Llosa. Alguna cosa que m’impedia veure el camí que deixava enrere. Era quelcom gran, rosa, amb bigotis molt llargs…
—Ningú diu res respecte d’això? —va preguntar Vargas Llosa que semblava molest amb les darreres observacions—. Almenys la meua presència és agradable.
—La Pantera, almenys, no existeix. Té sentit que estiga ací —va exposar Cortázar.
—Aguaiteu… Jo tinc la resposta a tot això! És més senzill del que creieu —vaig començar jo que, per un moment, vaig veure la possibilitat d’aportar alguna cosa a aquells erudits de les lletres—. A l’obra Rhizome, Deleuze demana als escriptors que tracten temes banals, aspectes quotidians de la vida dels homes. Per això diu: «Teniu idees breus. Feu mapes i no fotos ni dibuixos. Sigueu la Pantera Rosa i que els vostres amors siguen com els de la vespa i l’orquídia». El personatge de la Pantera Rosa és introduït, posteriorment, per Fernández Mallo al relat «Una rosa amarilla» que forma part del Remake que va escriure com a homenatge a El Hacedor de Borges. Per això, la Pantera Rosa està ací per la seua relació amb Borges i amb el posterior postmodernisme!
Es va fer el silenci.
—Interessant —va sentenciar Borges fent que que m’enrojolara.
Ningú va aportar res més. Vaig imaginar que ho havien entés, no tots els dies podia exposar un descobriment meu a personatges d’aquell calibre, però, d’alguna manera, vaig sentir que no els havia impressionat. Tampoc esperava fer-ho.
—Encara que, ara que ho pense, això continua sense explicar què feu tots dins el meu cotxe… —vaig intervindre finalment.
—Però si ens convidares tu —contestà Vargas Llosa—, recordes? Vas dir que algun dia t’agradaria compartir un moment amb nosaltres i, bé, hui era el dia.
No ho recordava, però potser era cert. Tindria més cura amb els meus desitjos la propera vegada.
—Amb tu no, marqueset —va concloure Cortázar—. Tu no eres Gabriel.
No vaig voler fer cap observació als cops baixos que rebia l’escriptor. Llavors, em vaig adonar que Golpes Bajos feia temps que havia deixat de sonar i, abans que el silenci començara a regnar de nou, vaig encendre la ràdio. Durant uns instants no trobava el 96.5 i vaig continuar la meua recerca fins que una veu va cridar en un to massa elevat: «Herrera en la Onda». Els cinc cridàrem a l’uníson, inclús la Pantera Rosa amb un crit sord que semblava inspirat en el mateix Ignatius.
El cotxe es descontrolà. No vaig poder fer res.
És l’últim que recorde.
Temps de lectura: 9 minuts
