Aquest matí he tornat a pujar al nostre autobús enyorant la rutina del teu record. No estaves allà per alçar la mà i frenar el temps. L’autobús va passar de llarg, aliè a que jo ja no puc empassar-me el nus deslluït de la meua gola. Mire per la finestreta i les llàgrimes de pluja seca sobre el cristall em recorden que a la fi l’hivern s’ha empassat la tardor. Romanc immòbil mentre el món s’agita a ambdós costats amb remolins de incertesa. On estàs? No sé si baixar i perdre’m i buscar-te per trobar-me en el laberint del teu món quadrat, tan quadrat com el teu barri, on et senties pres, involuntàriament, en un món sense cadenats.
Home de mirada perduda i tremolor a les mans. De moviments lents i arrossegar de peus. Pujaves al autobús amb eixa sonrisa torta i tímida, agafant-te a les poques habilitats socials que encara conserves. Buscant un seient lliure al costat de qui t’atorgués certa confiança. Vaig ser una afortunada per compartir trajecte amb tu, perquè no vas veure la meua maldat a traves dels teus ulls. Pur art per a pur fracàs. Que injusta es la vida, del mateix mode que et dona et lleva. A cop d’ull ningú no endevinaria que antany fregares l’èxit amb la llema dels dits fins que una malaltia capritxosa t’arrabassà el dret a dominar la teua ment, convertint-te en el resultat d’una dosi de medicació.
Home matiner i de poc dormir. Molt de carrer i poc de fer casa. Creuaves l’autobús a gambada de sabata vella, amagat dins una jaqueta blau marí, de solapa casposa. La teua olor, una estranya barreja de tàbac i colònia de baró, del Dandy de ampolla gran. El groc ocre de les taques dels teus dits et delataven. Cremaves la inquietud a cop de calada profunda. Una cigarreta rere un altra, a la mateixa hora, esperant l’autobús com qui arriba tard a enlloc. La teua mirada cota pareixia fugir de qui et refugia, dels enrenous de ignorants de tratge plantjat i arrugues a l’anima. De les senyores que, al teu pas, s’agafaven la bossa de mà i s’entaforaven en el seu seient. Dels juís de jutges sense carrera. Perdona si un dia jo també et vaig mirar així, com qui creu veure el que no es. Tal vegada ho vaig fer i ho ignore per vergonya a mi mateixa, per por a descobrir que un dia jo també vaig mancar de empatia per un món que es creix des de el melic de un mateix. Recorde que als dos se’ns il·luminava el rostre cada matí, en saber-nos acompanyats. T’asseies al meu costat i el món em semblava més humà. El teu pèl, en el qual portaves tatuades cadascuna de les pues d’una pinta que se’m antullava banyat en colònia, segurament no havia sigut llavat a consciència en molt de temps, però somric en pensar que molt pitjor és qui té l’ànima bruta i es dutxa tots els dies, com si l’aigua netejara consciències. El teu somriure, lent i decantat, deixava entreveure unes genives quasi òrfenes de nacre. Les paraules se t’atropellaven en la boca. La teua ànsia d’explicar-me tantes coses xocava amb l’escàs nombre de parades que em separaven del treball. Mentre em parlaves, viatjaves per la finestreta, com el pres que obté un permís i ha de veure el món en unes hores. I de veure’t la cara plena de somnis, fins a contemplar la pantera rosa, era com veure l’estàtua de la llibertat en els teus ulls. D’alguna manera, en el meu record, l’autobús és un globus i tu eres Willy Fog. Tant de bo jo fóra com Jules Verne i no l’autòmat en el qual m’he convertit, que per a poder pujar a aquest autobús cada matí, primer he de trobar l’energia en un aigualit cafè de càpsula. Després vaig a treballar i somric sense ganes a tots, a tots menys a tu, que vas saber que em trobava perduda abans que jo mateixa i em vas salvar d’una vida mediocre. M’observaves enfonsar els meus dits en el botó i la llum roja anunciava que la següent era la meua parada, llavors em demanaves un euro per a un cafè, açò sí, descafeïnat, ordres del metge. Mai em vaig sentir obligada a donar-t’ho, i les tantes vegades que no ho vaig fer, no em vas negar aquella picada d’ullet que sense parlar ho diu tot. Aquell que deixava apuntar el teu cor entre tanta medicació.
Fa dies que el seient del meu costat està orfe, ja no t’endevine al lluny, cercant la meua mirada. Ja no m’esperes en la parada. No volia anar-me a casa, per això vaig baixar de l’autobús i em vaig asseure en el teu lloc, perquè jo també tinc les meues rareses i m’aferre a les rutines, per absurdes que semblen. Mentre tractava de veure el món a través dels teus ulls, el carrer em va explicar per què a les set del matí ja estaves patrullant el barri, per temor al fet que aparegueren els teus fantasmes en la solitud d’un silenci molt poc fet per a tu.
Avui, el teu barri i les seues gents m’han parlat de tu. Vaig traure les meues pròpies conclusions. Home parc en paraules però generós en sentiments. Pelegrí errant de carrers asfaltats. Part imprescindible de la rutina d’aquest xicotet barri obrer. Incapaç de pecar ni de pensament, paraula u obra, com resen els catòlics. Home amb DNI en la butxaca però sense dret a controlar ni les monedes de les seues butxaques. Envoltat i volgut en el carrer, però a soles al final del dia després de les portes d’una casa que guarda per a si les teues pors i les teues febleses.
Tu, aquell home ric fins i tot sense diners en la butxaca, aquell al que tots donem per descomptat, al que ara trobem a faltar però ningú sap on està. Tant de bo estigues bé. Tant de bo puges a l’autobús demà i despús-demà. Per si de cas, per si un dia torne a endevinar-te al lluny, abans de pujar a l’autobús cada matí m’assegure de portar dos euros en la butxaca, perquè el pròxim cafè, vull prendre-ho amb tu.
Temps de lectura: 5 minuts
