L’altar d’allò que és útil ha sacrificat les últimes taronges.
La monotonia de la tristor destil·la ara uniformes verds
sobre els tarongers.
Deixades de la mà o per descuit,
resisteixen les estèrils en arbres desatesos.
Només el viatger -amb el seu afany de colors lluents-
estima la seua generosa dolçor i el profit pregon d’allò inútil:
set assadollada, a fi de comptes, com les nostres vides.
Un revolt i apareixen humils les, potser, ignorades
per furgonetes blanques dels collidors.
Elles, sense arrogància,
són llum necessària del món, explosió de sabors
per a boques assedegades.
Allò que l’estiu altaner ressecarà amb el seu foc
ho restituirà complaent l’hivern amb el seu nèctar
per a joia dels nostres sentits.
(Poema co-produït per Pep Ruíz i Juli Camarasa)
Temps de lectura: 0 minuts
