Remember me, remember me, but, ah!, forget my fate.[1]
Nahum Tate
De tant en tant, algú –en veure fotos velles del poble o en passar vora la immensa plaça trapezoïdal (entre l’actual passeig Colom i el carrer Llevant) que conserva la meua animeta i que, per a més inri, duu el meu nom “oficial”– m’invoca i no puc resistir-me a fer memòria. Ombres de records amerats d’olors, de sabors, de colors…, com ara la cara de felicitat d’algú mentre es menjava a mos redó una tomaca tocadeta. ¿Te’n recordes?… ¿Te’n recordes quan el burro feia cordes?
Vaig obrir els ulls a la llum d’aquest món a la mitjania dels anys cinquanta… Però, abans de continuar, permeteu-me que parle un poc dels dos que em precediren, perquè els precaris a l’aire lliure anteriors no hi compten en aquest repàs. El primer, més provisional que durador i emplaçat al carrer de l’Estació –al costat del moll–, va ser planificat a la primeria del segle passat; tanmateix, al 1919, veient que el terreny no era del tot idoni i que s’havia quedat menut, decidiren vendre’l i comprar-ne un de més gran al camí de la Mar, més endavant renomenat “El Passeig” i, ara, un solari tricolor amb quatre bancs i testos amb espectres d’arbres. Les obres d’aquest segon foren lentes, però sòlides, i va tindre més sort que el seu predecessor; ja que, entre dictadures, dictablanes, una república, una guerra civil i una llarga postguerra disfressada de pau, va estar en funcionament quasi trenta anys. Fins al 1949, quan, una vegada bastits tres canyissos –per a eixir del pas– a les andanes on aviadet em construirien, el mamprengueren per davant i per darrere fins a convertir-lo en un esplendorós jardí encapçalat per dues lleones de pedra i equipat amb biblioteca, terrassa, pèrgoles i quioscos; una preciosa glorieta on traslladaren la font que presidia la plaça Major, tot rematant-la amb una muntanyeta vegetal sobre la qual un barbut tocava un corn marí. I ara ve la meua història.
Com ja he dit, jo n’era el tercer i, encara que diuen que a la tercera va la vençuda, finalment vaig acabar com els altres dos: desapareixent. “¡Va com va!, lo nou plau i lo vell cansa“. Però no avancem esdeveniments… Em van concebre el 1947, entre la via del tren i la carretera, a partir del disseny d’un mestre arquitecte, mon pare de dret[2]. Tot i que, de fet, la vida –el cor, podríem dir– me la donà un sens fi de mans anònimes treballant sense treva quasi un decenni, en dues fases: la primera acabada el 1953, i no en la interessada data “nacional” amb què llavors ho batejaven tot, i la segona, tres anys després. Així és, els llauradors del poble em gestaren fent comú, invertint en l’obra tants jornals o sous cedits com fanecades posseïen; un viatge setmanal carregant material en el carro qui tenia en propietat una haca, i dos viatges, qui hi tenia un rossí. ¡Que satisfets i orgullosos de mi que estaven! ¡Ausades vida! ¡I jo, encara més d’ells!
M’ho passava la mar de bé durant la campanya, de mitjan abril a finals d’agost. Tots, la família sencera, se n’anaven a collir de bon matí, carregaven el carro fins a dalt i se’n venien a vendre el producte. D’arribada, el descarregaven en rogles abans que l’encarregat municipal fera sonar el xiulet; en acabant, triaven i arreglaven les peces per a la mostra, amb les més boniques damunt –una bona carada–, i a esperar, de 5 a 7, que s’hi acostaren els compradors. ¡Era un goig veure’m ple de gom a gom de gent davant de cabassos, sacs, basquets i caixons atibacats de gènere! A poqueta nit, pam a pam, les navades anaven buidant-se, i els magatzems i els bars del voltant, omplint-se, i al capdavall, entre riures, cassalletes i glops d’orxata, tornava la calma i em quedava sol, fins a l’endemà.
La majoria d’edat m’arribà amb els onze anys, i també l’època daurada: en deixar de fer-se arròs al terme i haver molta hortalissa tant hivernal com d’estiu, m’ampliaren l’horari perquè els llauradors no es desplaçaren fora i, en temporada d’hivern, obríem també alguns dies, de 3 a 5. ¡Allò sí que era treballar!
Pencar i, de tant en tant, folgar. En arribar el bon temps, les distraccions es multiplicaven… Que si “puja a la morera per fulles i brots per als cucs…”; que si “¡baixa de la morera que et foradaràs els pantalons!”. I en vindre la caloreta, taques morades ací i allà: “espai amb les móres, que estan per tot”. A la tardor, vinga pàmpols per terra i uelos volant… I, si plovia en dies de festa grossa, millor que millor. “Un dia de Pasqua…”. N’hi venien cent i la mare, carregats de catres, bótes, pa i companatge, ous bullits i tonyes de nous i panses, a menjar la mona i ballar la Tarara. “¡Hui estaré ben distret!”, pensava.
Al cap de poc de complir la vintena, a mesura que el conreu del taronger va anar fent-se l’amo de la Vall i les hortalisses i els llegums recularen, vaig deixar de ser vital: els magatzems del meu voltant migraren cap als afores en format extra gran, els baixos que ocupaven canviaren de mans i els llauradors començaren a portar el producte directament als intermediaris sense haver de passar per mi. Damunt, el 1974 va desaparéixer el trenet, després de noranta anys de servei, i continuà la decadència. Ja se sap, granera nova agrana net. I així va ser com, sense tindre-hi art ni part, vaig convertir-me en un rafal multiús de profit incert.
Em feien servir d’aparcament, sobretot de banda de nit; de zona de jocs… “¡Llengua que no l’empomes!” i, ¡nyas!, pilota encalada a la teulada. “Conillets a amagar que la llebre va a caçar, de nit i de dia, buscant la Maria…”. ¡Quina glòria sentir veus de criatures en lloc d’espetecs de motors! “Dalt de la teulada hi havia un sabater, que feia les sabates de paper. ¿Quin número vol vosté?…”. ¡I què dir dels aplecs, dels sopars de germanor i dels concursos de paelles! ¡A manats se’n feien sota els meus sostres…! ¡O de les malifetes de la xicalla que movia l’esquelet a la Copys…! M’entretenia bona cosa guaitant-los entre els pilars: besos fugaços, apassionats, experimentals, forçats, desganats…, i també boçades i pixades, i plors i crits.
Amb trenta-cinc anys, em sentenciaren a mort com aquell qui res i, entre juny i juliol, m’aplicaren l’eutanàsia sense jo demanar-la, d’espai i a pas de bou, car estava molt ben construït. La pitjor mort que em podien donar; perquè, no sé, m’hauria agradat acabar d’una forma més expeditiva, ¡en gran!, com un gratacel de pel·lícula: cinc explosions controlades, una per nau, i ¡au…! Però no. De primer, m’arrancaren la pell a mà, teula a teula, amb molt de mirament, això sí; en acabant, m’abateren el cos, membre a membre, començant per les naus dels extrems i acabant per la del mig, molt casolanament. ¡Ah!, i en l’agonia m’acompanyà una part de la seixantena de moreres i plataners que em flanquejaven –els de la banda sud–, caiguts sota la fulla de tall d’una immisericordiosa serra elèctrica… I, per fi, el 4 d’agost de 1988, van signar el meu certificat de defunció… Em creia eterna pedra per a l’esdevenidor, ¡albercoc de mi!, sense saber que el meu fat era tornar-me runa i pols.
I això és tot. Sé que, des de 1991, sobre les meues “cendres” hi campa un centre de salut i una casa de la música normals i corrents, envoltats d’arbreda nova i vella; que, on s’erigia la nau del mig, hi ha una esplanada sense gràcia en “homenatge als sequers”, i que, com una burla del destí, al cantó on era el pavellonet d’oficines, ara s’alça un emparrat de ciment sostingut per sis pilarets que volen imitar els meus i una sénia tancada amb barrots. I també que no fa massa a algú se li va ocórrer la brillant idea de reproduir-me en plàstic: un pradet en miniatura amb el qual fingir tindre el que no es té, ser el que no s’és. ¡Què hi farem!… ¡És igual!, tant si volen com si no, em teniu i vos tinc presents.
I ara, si vos ve de gust viatjar al passat, tanqueu un moment els ulls i feu servir la imaginació per saber com era de bonic…
L’anomenat Prado de les Tomaques de Tavernes de la Valldigna és un mercat comarcal cobert format per cinc construccions exemptes obertes d’una altura, de planta rectangular, de composició academicista, simètrica i més aviat racionalista, amb algunes concessions modernistes en la decoració, sobretot en el pavelló hexagonal d’oficines i serveis situat a l’esquerra de la cara principal. Els cinc edificis –alineats de nord a sud– ofereixen, per la façana més curta (tres navades), un front seriat: edifici, pas, edifici, pas…, i per la façana més ampla (cinc navades), donen una sensació de gran profunditat.
Els pilars que sostenen les cobertes són de base quadrada. Els dotze exteriors estan revestits de maó, per protecció i per estètica, i el fust dels huit interiors són de secció octogonal amb els cantons aixamfranats. Al llarg de tot el perímetre, els capitells exteriors –ornats amb plaques redones amb l’escut de la ciutat– es fusionen amb les bigues superiors de tancament –les llindes–, com a elements merament decoratius.
La coberta de cada planta és de quatre aiguavessos, acabada en teula amb ràfec perimetral i amb una torreta al mig. La torreta, també acabada en teula, està situada en el mòdul central, i té finestres en dos costats i els careners coronats amb pinacle. A més de senyalar la centralitat, les torretes afigen ventilació i il·luminació, serveixen per a compondre les cares de les construccions i marquen la façana principal, el principi i el final del mercat, i que els cinc edificis formen una unitat.
Sí, sota el meu aixopluc, dones i hòmens de la comarca de la Valldigna –i de fora també– durant molt de temps hi van vendre fruites, hortalisses i llegums: que si pebres i tomaques, carxofes, cebes, melons…, i fesols de tota mena i figura. ¡Fesols, sí!, De desfer i de trencar: fesols blancs, negres i rojos, redons i plans…, fesols del renyó i del confit, de la peladilla i de la garrofa…, fesols de careta i de corfa i molla, de la ferradura i bajoca…
Autora del text: Encarna Sant-Celoni i Verger, escriptora i traductora.
Relat publicat originalment en la secció “Això era i no era”, del núm. 9 de la Revista de la Safor. Ed. CEIC Alfons el Vell. Gandia, 2018, i en el Llibre de Festes 2018 de Tavernes de la Valldigna.
Notes:
[1] Recorda’m, recorda’m, però, ¡ah!, oblida el meu destí. Del “Lament de Dido”, del llibret de l’òpera Dido i Enees, de Henry Purcell.
[2] Joaquín Rieta Síster, deixeble de Lluís Domènech i Montaner, i un dels grans arquitectes valencians del segle XX. Entre les seues obres destaquen els edificis Cervera, Cuadrado, Gil, Llorente i el cine Capitol de la ciutat de València.
Temps de lectura: 9 minuts
