Vaig llegir fa cosa de molts anys en una entrevista al Quim Monzó que ço que li restava ja era jugar la pròrroga: al remat, en Quim Monzó havia passat la cinquantena.
Per a aquestes coses sóc molt sensible i en aquests casos em ve l’empatia: ja en aquell moment hi vaig pensar (tot just era a mitjan vintena) i ara, per un fet sense importància m’ha vingut al cap aquest comentari. Encetada ja la quarantena, hom pot dir que tot just he acabat el descompte de la primera part, eixos minuts d’esforç per a aconseguir el resultat tranquil·litzador de cara al vestidor i mamprenc la segona part: dutxa, arenga de l’entrenador, reflexió.
Hom diu que els anys de la quarantena són bons i fèrtils en molts aspectes; si bé en la trentena hom encara despunta, ara poden fer-se grans coses per allò de la maduresa (segons les capacitats i les expectatives que cadascú hi posa, és clar) en el trànsit quotidià i anodí de la vida. Així doncs, són els primers minuts de la segona part, esperonats per l’entrenador, farcits de l’experiència assolida de la primera part en què s’han assumit els errors i hom s’hi apliquen els actes d’esmena; al capdavall, el cap encara és clar o les forces responen…
Això no obstant, ço que m’impressiona és el tocat de jugar la pròrroga en la qual es troba ara el Monzó de la seixantena i avant… Pensem-hi una miqueta: durant l’adolescència o la joventut primera no som conscients de la mort a la llarga, ni que morirem jóvens, perquè el poal està encara per a omplir-se. Però, i en arribar als seixanta (de fet, depassar-los)? ¿Vagar pel món i dir-hi fins mai més, mentre s’espera, perquè el poal ja és ben ple?
La vellesa, el trànsit, la mort, la fi i la fe. En aquest tocat puc entendre la gent (no en el sentit més ample, sinó aquell col·lectiu que de veres hi ha reflexionat i comprén l’abast del concepte), que necessita creure en el més enllà: reencarnant-se, anant al cel, convertint-se en animetes de la natura, acompanyant els vius, o qualsevol altra cosa. És veritat: quina llàstima que es perda tota aquesta acumulació d’experiències, de coneixements, de sensacions i de vivències personals. Que trist, hom pensa, morir i que no hi haja res més. Que el punt de vista ateu i biològic (morir-se i punt) esdevinga angoixós i la humanitat siga massa especial per a acabar d’aquesta manera tan poc triomfal…
Quant a jo, sent a voltes desfici d’aquest “s’ha acabat i ja està” en què no podré veure el que passarà la resta del devenir universal: què passarà al meu país, quina literatura es farà, quins descobriments apareixeran… Aquesta és la misèria del meu capteniment: que ja no hi serem per a comprovar-ho. És per açò que entendria els qui hi posen la fe per a aferrar-se a aquestes esperances de continuació, de pervivència. Tanmateix, què hi farem: som part de l’evolució i la natura nostra és biològica: ens morirem i punt.
Temps de lectura: 2 minuts
