L’embolcall obre la gana, com un bon entrepà al Casino de la Plaça Major d’Almàssera. Matar Joan Fuster, quasi res! i altres històries, que asseguren que el companatge encara serà més llaminer.
La lectura d’aquesta nova obra de Francesc Bayarri (Almàssera, 1961) resulta un aliment oportú per recuperar la memòria, sovint tan desvalguda com voluntàriament bandejada. I no es tracta de la mort de les idees fusterianes, sinó de l’afortunadament mancada temptativa d’eliminar-lo físicament abans d’hora i amb ell alguns bons amics inclòs el meu veí de Benimaclet, Jaume Pérez Muntaner.
Per cert que de l’assassinat de les idees de Joan Fuster ja se n’han ocupat fins i tot hereus que se’n reclamen. Un Fuster gens dogmàtic, que reclama una i altra vegada que se’l considere per la seua obra i no només per Nosaltres, els valencians, més com pensador, intel·lectual que no com doctrinari.[1] El Storytelling de Salmon té aquestes coses. [2]
El cert és que Matar Joan Fuster, el segon dels texts del llibre, ocupa poc més d’un terç del volum. Una magnífica barreja de crònica de tribunals o negra, amb l’enginy d’un thriller, que enganxa el lector de manera inevitable. Com el bon entrepà que anunciava adès. El ritme no es perd en cap moment, i ens posa sobre avís de fets que sovint oblidem o volen que oblidem: que cap transició, i la valenciana tampoc, no es fa sense resistència violenta dels qui se’n van foragitats.
Ens recorda l’autor la presència activa de terroristes al nostre suposadament idíl·lic trànsit a la democràcia. En tinc constància personal i familiar, tant del 9 d’octubre del 1979 com de la nit del 23 de febrer del 1981 i l’interrogatori a què vaig ser sotmés pel Jutjat Togat Militar de la III Regió Militar, malgrat que l’autor ho passa per alt possiblement per la lleugeresa que imposa el relat, tot i que l’autor en citar les autoritats democràtiques agredides oblida, supose per la rapidesa del relat: com que hi ha constància escrita i documental no s’altera el resultat. [3]
Coneixent els agressors, intel·lectuals, que els altres com reflecteix Bayarri continuen desconeguts, els de Fuster l’11 de setembre del 1981, de Sanchis Guarner, o els meus, hem de subratllar que el nivell de lectura fou més aviat baix: no havien llegit Nosaltres, els valencians, s’acarnissaren amb El País Valenciano, en paraules de Fuster un paper de pane lucrando, atroçment atacat entre d’altres per raons de gelosia pel director de Las Provincias, José Ombuena, etern aspirant a intel·lectual de referència a València.
Com a tot bon entrepà, Bayarri ens reserva a les altres històries més companatge igualment sucós. Des de les peripècies dels exiliats feixistes de la Croàcia d’Ante Pavlević, amb la truculència d’una exhumació a Torrent, que a més enllaça amb una anàlisi més que suggestiva de la Croàcia i la Sèrbia del terror. Tema pel qual sent un especial interés per alguna implicació en els Balcans que compartesc amb l’autor. Bayarri no cau en allò de bosnians bons, croats un pèl dolents, i dolentíssims els serbis. La controvèrsia és permanent, i ja tingué protagonistes egregis en Juan Goytisolo o Peter Handke [4]. Modestament he posat algunes opinions, escrites i publicades al respecte. De fet m’he trobat amb personatges simètrics Luburić o Sakic a Široki Brijeg o, Sarajevo o Mostar [5]. Això sí, he d’agrair a l’autor poder comprendre millor l’aspra bel·ligerància de Carl Bildt, Alt Representant a Bòsnia quan jo exercia d’Administrador a Mostar, respecte dels croats: la sospita de l’assassinat encara no aclarit d’Olof Palme.
Com a lector primerenc de les novel·les de Blasco Ibañez, salvades de la crema i trobades als amagatalls de la casa de Nàquera, i com a parent d’oncle que no vaig conèixer per ser afusellat a Paterna el 1940, militant del PURA, les simplificacions de Cucó [6] i d’altres sobre el blasquisme em deixaven perplex, sobretot perque sempre vaig considerar-me republicà. En efecte, com recorda Bayarri, les idees de llibertat, d’igualtat, de solidaritat, l’èmfasi en l’educació i en escombrar la clerigalla, em resulten encara ben actuals. L’anticatalanisme blasquista, com l’antivalencianisme de la Reinaixença de Llorente, de Blasco anaven més aviat contra la burgesia clerical i carlina, dels interessos per la terra, explotació dels arrendataris de l’Horta, o dels treballadors de les colònies catalanes del tèxtil. L’aclariment de Bayarri és imprescindible per entendre l’enfrontament horta-ciutat, on la segona és la seu dels senyorets que xuclen el treball i la suor dels llauradors.
Com, en un altre aspecte em resulta entranyable i colpidora l’amistat de Vicent Ventura i l’alcalde Bayarri, de la que en sóc testimoni i fa molts anys beneficiari com amic i company del primer.
La veu d’Amado Granell per Ràdio París cada 24 d’agost em resultava familiar: puc expressar enveja en saber que l’autor pren cafè amb la filla, a qui vaig acompanyar al pati de l’Institut Français al carrer de Moro Zeit, una jornada en què, amb els rètols propis de París, col·locàrem la primera plaça Amado Granell a València, seguida més tard per l’oficial que podem compartir tots els demòcrates valencians. En aquest sentit Bayarri ens dóna una bona mostra de la necessitat de recuperar la memòria, amb els acudits fins i tot de la llengua de l’heroi alliberador de París: una companya meua, nascuda a l’exili de l’Oranesat, em recordà el tema: sa mare li digué, “ves a jugar amb xiquets espanyols”, i tornà dient, “no els entenc”. Parlaven valencià com antics emigrants de la Marina cap a Algèria.
La Guerra Civil segons mon pare, a Almàssera, conté els ingredients de la rondalla familiar. Amb un apunt per qui subscriu molt entranyable. Durant anys sóc amic de Pasqual Maragall i Diana Garrigosa. Mentre podíem hem parlat del País Valencià, de Monòver, d’Elda i Petrer i l‘harca que feien els xiquets de dos pobles de parla diferent. I de la fàbrica on l’òptic Garrigosa, a Almàssera treballava per l’Exèrcit de la República. En parlar-ne a penes fa unes setmanes els ulls del meu amic s’encengueren un instant per submergir-se de seguida al pou de la desmemòria.
Bayarri ja ens tenia acostumats, a prescindir de la ciutat on navega professionalment, en una mena no infreqüent d’amor-odi, que trasllada per exemple a València sic transit. I sense la ciutat i els seus defectes i virtuts no hi ha país. Almàssera com els municipis veïns amb el Metro, per posar un exemple rudimentari, no haurien assolit el nivell de benestar i serveis actuals. Però com ell mateix diu “Jo escric de les coses pròximes que resulten imprevisibles, que trenquen l’avorrida quotidianitat de l’existència, tal com estableixen els principis generals del periodisme”. I ausades que ho ha aconseguit, des de la Plaça Major al Món.
Llegiu el llibre de Francesc Bayarri, i gaudiu-ne l’entrepà.
[1] A la p. 83, en citar algunes obres sobre Fuster, l’autor diu “Júlia Blasco va desempolsar unes Converses filosòfiques en 2002″. Es tracta d’un sistemàtic per deslliurar l’obra fusteriana del seu caràcter més doctrinari com volia el pensador de Sueca. En paraules del propi Fuster. Així al Document 9, pp 314-322 de Blasco Estellés, J.: Joan Fuster. Converses filosòfiques, Eliseu Climent ed., València, 2002. Pròleg de Josep Ll. Blasco. Respecte de l’atemptat de l’11 de setembre del 1981, conserve al meu arxiu la tarja que m’envià Fuster agraint la visita i l’enviament de guàrdies municipals de València. En no formar part del relat canònic potser li ha passat per alt a l’autor.
[2] Salmon, Ch.: Storytelling, ed. cast. Pròleg de Miguel Roig, Península, Barcelona, 2008.
[3] Pérez Casado, R.: Viaje de ida. Memorias políticas 1977-2007, esp. pp 191 i odcument p 419.D’ací un temps m’ocuparé dels temps que cita l’autor, de quan Ventura i l’Alcalde Bayarri, i de la relació permanent amb Joan Fuster des del llunyà 1963.
[4] Em referesc a Goytisolo, J.: Cuaderno de Sarajevo.Anotaciones de un viaje a la barbarie, el País-Aguilar, Madrid, 1993, i Handke, P.: Un viaje de invierno a los ríos Danubio, Sava, Morava y Drina o Justicia para Serbia, Alinza, Madrid, 1996 tan controvertits, i aclarits per Bayarri a Cita a Sarajevo, l’Eixam, 2ª ed, València, 2007, que s’ha de llegir per qui s’interesse pels conflictes de l’antiga Iugoslàvia.
[5] Pérez Casado, R.: Conflicte, tolerància i mediació. Presentació de J. Solana, Afers, Catarroja, 1998, i “Algunas reflexiones en torno a los conflictos yugoslavos”, Sistema, 157, julio 2000, Madrid.
[6] Cucó, A.: El valencianisme polític 1874-1936, darrera edició Afers, Catarroja, 1999. L’original que és al que se’n fa referència és del 1971.
Dades del llibre:
- Titol: Matar Joan Fuster (i altres històries)
- Autor: Francesc Bayarri
- Editorial: Companyia Austrohongaresa de Vapors
- Any d’edició: 2018
- 173 pàgines
- Preu: 17€
Temps de lectura: 8 minuts
