Bé que vingues de la terra austral
és ton semblant el més diàfan
de tot aquest glaçat septentrió,
i resplendeixes més càlida encara
que les cremades pells de migjorn.
El teu somriure lleu fa somiar
en màgics horitzons oceànics,
i em demane meravellat: oh Déu,
per què has fet la xarxa de la bellesa,
si no és per lliurar-nos ta visió?
La teua tendresa de figa m’excita
al punt d’ofegar-me en la dolçor,
i sent com les ones de foc enceses
m’engrunsen com un xiquet al si;
abandó a la joia, flaire del paradís,
on terra i foc, vent i aigua, recorden
l’etern de l’enjogassament.
Temps de lectura: 0 minuts
