Correcte. No és motiu d’angoixa. Però no puc evitar sentir una mena de coseta: potser passats 29 milions d’anys la Terra pot desaparéixer perquè entrarà en una zona més que perillosíssima de la galàxia; si n’eixírem vius, la previsió es repetiria al cap de 30 milions d’anys més, i així fins que arribem a la suma de 250 milions d’anys, quan el lloc on s’entrarà serà molt més apoteòsic encara.
Tornem-hi. El món s’acaba. Que ens queden en 29 milions. Òbviament humil, jo no hi seré, però què voleu que us diga, m’angoixa pensar que la terra s’acaba (deixant a banda els problemes ecològics): 4600 milions d’anys, més tot el que arribarà, d’evolució a l’atzar d’un meteorit, d’un forat negre o d’un estel.
Per a jo, la Terra ha esdevingut un medi perfecte i ha trobat les condicions necessàries per a concebre-hi existència: les òrbites que fa, les distàncies planetàries, la gravetat, la guspira primigènia, l’evolució, i com no, la humanitat per a comprovar-ho i per a sentir-se’n extraordinàriament afortunat. Certament me’n sent totalment afortunat i agraït (des de l’autocomplaença de primer món desenvolupat i de les condicions de què dispose, en sóc ben conscient).
Però s’acabarà a la llarguíssima. Aleshores, haurem de tornar a començar; haurem d’esperar que s’acumulen fragments, que es condensen i que es compacten per esdevenir un planeta nou; haurem de confiar que es donen (que es repetisquen) les condicions ambientals semblants… Uf!
Temps de lectura: 1 minuts
