Fuster diu, les nostres alegries solen tenir causa en motius irrisòriament banals. I això, mirant-ho fredament, resulta ben trist.
Hom podria dir que aquesta afirmació podria vindre d’una persona amargada, amb molts pocs motius d’alegria i de viure i en llegir açò pense en un parell de motius ben propers que m’alegren l’existència; fet i fet, si els analitze com Fuster, sí que podria concloure que són superficials: què trist haver de sentir-me banal i, per tant, amargar-me’n.
Ara que, si ho pense fredament, ¿no podria ser que el motiu de sentir-nos banals és perquè la banalitat és el resultat de l’anàlisi i, doncs, tenim por de l’altri? Ja ho sabeu, per allò de ço que diran, que veges tu per quina cosa tan trivial t’alegres…
Temps de lectura: 0 minuts
