Des del 13 de gener, no puc passar per davant d’un edifici situat al número 56, del carrer de la Reina del Canyamelar, València. Vaig intentar-ho el dia 14, però el primer fàstic produït el dia anterior, va anar en augment. Crec que és el que es sent quan reps una punyalada a l’estómac. O quan algú insulta a la teua mare morta. O quan saps que totes les batalles de la teua vida no han servit ni serviran de res perquè formen part d’una causa perduda, una lluita estèril, que a ningú importa.
I és cert, immersa la nostra terra en la tragèdia més gran de la seua història, perquè no hi ha tragèdia més gran que aquella que podia haver-se evitat, totes les altres misèries queden amb raó condemnades a segon plànol. I aleshores és quan les agressions a la cultura queden engolides per un altre tipus de fang, el de la profanació del nostre patrimoni.
Des del 13 de gener, quan arribe a uns 25 metres de Reina 56, he de tombar cap al carrer de la Barraca si no vull plorar de ràbia. I és que eixa és la ubicació d’un dels edificis més singulars edificat al Cabanyal- Canyamelar, que el dia 13 de gener de 2025, va ser profanat per uns autodenominats “artistes”, que pintaren la seua façana, contractats pel bar que ha adquirit la planta baixa, amb unes escenes d’allò en el que volen convertir el Cabanyal-Canyamelar, un gran bar per a turistes de classe mitjana, butxaca plena i tarannà invasor.
No és casualitat que aquesta agressió patrimonial, ocórrega al mateix temps que s’enceta la fase aguda de la gentrificació de Cabanyal-Canyamelar, en la qual centenars de habitatges i baixos comercials són convertits en lloguers turístics.
Aquelles veïnes, aquelles veïns, els avantpassats dels quals crearen l’estil arquitectònic conegut com el Modernisme Popular, una cultura festiva i gastronòmica singular i única, es veuen obligats a abandonar les seues cases i el seu poble, per una especulació sense mesura, al mateix temps que veuen explotat i arrabassat el seu patrimoni cultural, per uns invasors que de manera sibil·lina i gradual, disfressats d’artistes plàstics, periodistes, “film-makers”, o propietaris de negocis d’hostaleria suposadament alternatius, atrets per la celebritat del Cabanyal-Canyamelar, s’aprofiten de les restes de la lluita veïnal, que innocentment, creiem guanyada.
L’edifici profanat no és un altre que aquell edifici de dues plantes i de carrer a carrer, adscrit al racionalisme que va edificar el prestigiós arquitecte valencià Javier Goerlich allà per 1941. Està en plena zona BIC ( bé d’interés cultural) i amb catalogació B per la prestigiosa Fundació Docomomo.
Completament diferent dels edificis de rajoles del modernisme popular, pels quals el Cabanyal-Canyamelar és conegut arreu del món, aquest és un edifici sobri i fidel al seu estil racionalista amb elements que recorden la seua ubicació marítima, com ara les baranes cilíndriques i el seu perfil arrodonit a un extrem i quadrat a un altre, que recorden la popa i la proa dels vaixells.
Inicialment modernista i eclecticista, Goerlich va ser arquitecte municipal de València, des dels anys trenta fins a finals dels cinquanta, època en la qual es va deixar influir pel Moviment Modern en arquitectura, despullant des d’aleshores d’ornamentació els seus projectes. El Club nàutic, l’Hotel Londres, el col·legi Lluís Vives en València o l’edifici ubicat en la plaça de la Setmana Santa Marinera, també al Canyamelar, són un exemple de l’excel·lència d’aquest arquitecte i urbanista del qual es diu que va “edificar València”. Que uns individus hagen pintat damunt d’una façana de Goerlich, una suposada expressió d’art urbà, desfigurant la unitat estilística d’un edifici arquitectònic d’un estil tan sobri com el racionalisme, els defineix. Un artista sap d’art. Un artista mai profana l’obra d’un altre artista.
La Gentrificació és un dels grans problemes dels indrets costaners del País Valencià. I la Gentrificació cultural és ceba en el nostre territori, ocupat per ciutadans de països de l’Europa occidental, imposant les seues llegues i les seues formes culturals, des del sentiment de superioritat que du tindre diners per comprar-lo.
És necessari blindar el nostre patrimoni material, amb lleis que restringeixen la compra de immobles a turistes o rendistes estrangers i és igual de necessari protegir el patrimoni immaterial, que eviten que les persones depositaries d’aquest, siguen expulsats del seu territori i no puguen gaudir d’un espai que els pertany per herència. Al mateix temps cal blindar la gestió dels centres culturals, perquè únicament puguen ser els fills i filles dels pobles i barris de gran singularitat, els i les encarregats de garantir, difondre i protegir el seu patrimoni preservant-lo d’una possible adulteració que únicament ells i elles, poden identificar. I sobre totes les coses cal actuar amb contundència des de l’Administració municipal i autonòmica i el seu Servei d’Inspecció Territorial de Patrimoni Cultural, perquè les esmentades profanacions no queden impunes.
Temps de lectura: 4 minuts
