De sostres i endèmies (1976. La dona moderna i el seu any)

 Sóc un infant, un patge i una decisió agosarada,
sóc un rialler raig d’un sol escarlata…
Sóc una xarxa per a tots els peixos golafres,
sóc un brindis en honor de cada dona,
sóc un pas cap a l’atzar i la ruïna,
sóc un salt envers la llibertat i el jo…

Fragment del poema “Verge moderna”, 1916, d’Edith Södergran
(versió d’E. Sant-Celoni, a partir de la trad. de Régis Boyer)

Cap a mitjan octubre, Antoni Rovira em va proposar escriure un text per al setanté aniversari de la falla La Marina, i em va dir que m’havia tocat 1976 i el lema La dona moderna i el seu any. “¡Quin repte!”, vaig pensar, “recular més de quaranta anys”. Tanmateix, i per desgràcia, no ho ha sigut tant. M’explique. Després de donar-hi voltes i més voltes, i de recordar i evocar, m’he adonat que, a grans trets, la vida d’una dona moderna de 1976 era si fa no fa com la d’una dona moderna d’ara, tret que aquella no tenia iphone, no vestia d’uniforme Zara ni feia malabarismes sobre talons d’agulla de fil, posem per cas. De fet, al present, si furguem ni que siga una mica en la runa –perdó, la lluenta pàtina– mediàtica, de seguida podem comprovar que la dona segueix cobrant menys que l’home per la mateixa feina, que és igualment assetjada/agredida/violada per fills sans del patriarcat i que, per cada estereotip i sostre de vidre que aconsegueix trencar, n’apareixen mil i un de nous per art de màgia, gràcies a poders facticis immunes al temps. Perquè, manllevant els mots a Barbara Kruger, «Aquest és un món petit, però no si l’has de netejar», i no cal explicitar qui li passava i li passa el drap i la granera, ¿veritat que no?

L’any 1976, ¡uf!, ¡tela marinera!… De gener a juny vaig finalitzar el COU de lletres, vaig superar la prova de selectivitat i al setembre, amb 17 anys acabadets de complir, vaig afrontar el desafiament més gran de la meua vida: deixar enrere la tímida pobletana acomplexada que es feia passar per mi i allargar els braços a la intrèpida aprenent d’intel·lectual urbana que hi havia en flor, per estrenar. ¡Fora la faixa, la toga, la falda… i benvinguts siguen els rulls a l’aire, les camises amples i els pantalons!, ¡tot s’hi val per tal de ser progre i moderna!

I vingueren els primers aplecs i els stripteases, els pisos compartits i l’aigua de València, les tancades i les vagues, els grisos i els socials, els incipients “Nosaltres parim, nosaltres decidim” i “Volem el carrer de dia i de nit”, i també besos furtats, indecisions i palpejos, assemblees d’estudiants i intercanvi de versos.

Per molt modernes que créiem i creiem ser, la dura realitat és que ni fórem ni som superwomen. Ho volíem tot; però, al capdavall, només n’aconseguírem les sobres, i encara gràcies. I així ens va.

Bé, a tall de conclusió, una última consideració. En 1976 la població mundial era de 4.000 milions; en 2017, d’uns 7.500 milions. Gairebé el doble. I, si la meitat d’ambdues xifres, pam més pam menys, corresponen a dones, modernes i no, ¿on són les pintores, les científiques, les arquitectes, les compositores, les premis Nobel, etc.?… Sí, és molt gros constatar ara i adés que, quaranta-dos anys després d’aquell 1976, a les persones de sexe femení d’ací i d’allà continua escanyant-nos la mateixa endèmia. Exacte, just aqueixa.

(Publicat en el llibret de la Falla La Marina de Port de Sagunt, 2018)

La foto següent és el final de la “Carta abierta a una mujer moderna”, d’André Soubiran, 1968. M’ha paregut interessant compartir-lo amb vosaltres… a veure si em podeu dir què nassos és “un desarreglo moral subconsciente” que ens emmalelteix, a les dones.

Temps de lectura: 3 minuts