La revista més vital

Declaracions d’amor hanseàtiques

Reykjavík, 29 de desembre de 2016

El temps islandés és aleatori, gairebé com el meu sentit de l’humor. Aquest matí plovia una miqueta, però el corrent àrtic era i és el veritable problema. No em creieu, veritat? Pregunteu, pregunteu als pobres ànecs del llac Reykjavíkurtjörn, aquells ocellots que he intentat alimentar sense cap resultat. Lamentablement han eixit volant i no, no ha estat gràcies al poder de les seues ales.

Descansant i reflexionant amb llum nocturna a la meua nòrdica habitació, l’exterior es fon amb un torb fugaç de neu. El sol fa hores que va marxar, deixant a fosques un panorama desolador en l’obscuritat hivernal. Mentida, no és del tot cert. Des de la meua finestra s’observa ben lluny la imponent església de Hallgrímskirkja, i més a prop, millor dit, just d’enfront dels meus nassos tinc un edifici. Una casa que tímidament parpelleja escalfor humana, potser a causa d’estar ben impregnada de llums nadalencs abillats de pares Noel cavalcant cérvols i rens.

La primera planta està buida, tot està fosc, les decoracions estàtiques de Nadal dibuixen formes xineses, a banda d’això, res més a afegir.

En la segona, una jove família para taula. La vida dels seus ocupants traspassa amb calidesa la meua finestra. Una dona tanca la llum de la cuina i porta un perol a la taula mentre la seua filla, segons la meua narrativa imaginativa, pega bots d’alegria.

De sobte, en el tercer i últim pis una cortina s’obri tímidament, apareix un jove amb ulleres i una llarga cabellera. El xic, pengim-penjam amb l’esguard cap al cel, observa per la finestra i veu com en aquell mateix instant llancen des de la distància un grapat de focs artificials. Els centelleigs ressonen en la façana de l’habitatge. Quan el color roig envaeix la fatxada del gris edifici apareix una xica de cabells negres al marc.

Continua l’espectacle de colors mentre ella l’abraça fortament per l’esquena. Digne d’esmentar és que tots dos estan visiblement nus. Un instant abans de la fi de la visible pirotècnia, un gat negre entra en l’aljub. L’espiral de Fibonacci segella l’escena en un enquadrament perfecte. Ella li estira del braç, vol fer-lo tornar i ell decididament corre la cortina, sobtadament el gat també s’esfuma de la projecció.

S’acaba l’acció per a curiositat meua i segueix nevant amb més intensitat. Al segon pis la família al complet sopa sense entrebancs. L’interés narratiu es perd com una volva barrejada amb gotes de pluja escombrades pel vent infernal. Això sí, puc suposar com acaba tot en tercer pis. Probablement amb una sòrdida declaració d’amor i una confessió d’haver aconseguit tal grau de felicitat, que en aquell precís moment ell es podria morir i sens dubte seria feliç per a tota la vida, i fins i tot, tota la mort. Almenys, en aquesta mateixa situació, això va ser el que vaig dir jo.

Text premiat amb un accèssit en la categoria ‘Universitats Públiques Valencianes’ en el Concurs de Narrativa Sambori 2017.

Temps de lectura: 2 minuts

2+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close