La revista més vital

Dels pecats del piu…

Als meus noranta-quatre anys, pense que ja he arribat on el camí s’acaba i dóna lloc a la planura blava i queta com una calma de gener i on, sota el mantell d’aigües transparents, s’albira un fons tot ple de coralls i petxines i bancs de peixos tots d’argents, que observe bocabadat perquè la perspectiva de la vida ja no és pas la mateixa. I m’imagine un rellotge passant les varetes apressades i vinga i torna a començar i pega una altra volta a l’esfera i així, anar fent el camí, al qual li veig ja la frontera.

Ara que els ulls se m’ennuvolen i la veu raja com una font en plena sequera. I ara que la gola se m’ha fet un nus i l’oïda ja no fa la seua tasca. Els geranis de la finestra són, a males penes, dues taques roges i les ombres dels de casa envolten el llit i no palpe res més que la llum, vull llum, per favor, no em tireu les cortines i vos demane pel que més vullgueu que no apagueu, en la nit, la llum. Tinc una mica de por, ho confesse i el final serà ja. I me’l veig aquí i només demane que siga ràpid i pacífic.

Escolte què diuen, perquè ho sent així com un murmuri, que estic com en coma i, com els diria jo, que encara em vénen a la consciència els retalls de la meua vida, així com un còmic amb les bafarades ben acaramullades de records i d’uns colors tan vius que m’enlluernen els sentiments per donar-me la pau que tant necessite, perquè sap una cosa? He viscut com calia i he sabut i m’he deixat fluir com eixos rius tan calms però que aboquen sense parar la seua saba plena de saviesa i de món i li regalen a les platges totes les salutacions de les gents que s’hi emmirallen.

La pluja, els trons i totes aquelles flaires que els bancals ofereixen als sentits i que em feien sentir tan viu i tan part del terrer ara fa tres dies, se m’esborren i em costa tant acomiadar-me’n…

Les ombres, que em cerclen i se m’acosten i que em fan sentir com en un vell escenari de polixinel·lis, em fan la nosa d’aquell que sap que provoca una morbositat gratuïta, sense cap recompensa ja i això em rebolica el meu esperit que encara note ben arrecerat a la meua esquifida pell. Com m’agradaria poder-los fer arribar el que pense i el que recorde, i que encara puc reconéixer la imbecil·litat.

—Haurem de cridar el mossén  —digué la cunyada com qui anuncia la notícia del dia.

—Però ja saps que ell com a que no era massa d’Església  —respongué la germana amb un posat tot compungit i entre festiu i apenat de quedar bé.

—Filla, si ell ja no sent res i trobe que ni veu, no se n’assabentarà.

Redéu, mal llamp et trenque en dos. La meua cunyada fins al darrer moment emprenyant i fent la guitza. Però quins collons, que no m’entere i que no veig…?

—Passe, passe, mossén, mire’l pobre… Ai! Com ens tornem.

—Sí, no som res filla. El seu cunyat encara tindrà la sort d’anar-se’n amb el Senyor i evitarà la pena màxima, filla. I tot gràcies a vosté.

—Ai, padre, ja sap que sempre he intentat ser bona cristiana. Ha dut una vida tan, tan solta. Ja sap que calia nugar-lo amb una corda curta —i la cunyada arrancà un plor com de xiquet, sense llàgrima.

—Apa, anem allà. Facen el favor de deixar-nos sols —va afegir el rector amb un to caritatiu, mal dissimulat i traït per un somriure d’aquells forçats.

—No vol prendre alguna cosa, mossén?

—En acabant filles, en acabant…

El mossén va traure de la seua maleta negra tot una sèrie d’estris i atifells que conferien a l’escena un aire de màgia i el moribund esperava el començament de l’obra mestra com aquell espectador que anhela de totes totes que s’òbriga el teló grana per gaudir del bon art.

—Te’n penedeixes dels enganys i les mentides, fill? Ja saps que en aquesta vida a més d’un te l’has deixat penjat i per tornar-li uns diners.

—Sí, pare, me’n penedisc —vaig dir amb un fil de veu, crec que imperceptible, i la veritat és que tant se me’n fa que em senta o no…

—Te’n penedeixes d’haver causat eixos mals en les ànimes dels qui sempre t’han cuidat, la teua germana, la teua cunyada, quan te n’anaves de casa i no tornaves fins a molts dies després?

“Hosti, i vosté com sap tot això… La meua cunyada, quina llepassa”, vaig pensar.

—Síii, pare me’n penedisc —la veu, la veu… no m’ix… a dures penes puc articular… ahhh.

—Te’n penedeixes, fill, d’haver furtat quan estaves a la cooperativa?

“Me cague… Però què s’ha pensat aquest paio? Me caguen…

—Sí mossén, sí…

—Ai, fill, el Senyor t’ho agrairà, ja voràs. Mira, ara vaig a demanar-te el regal al perdó total de la teua ànima que tant ha pecat, com totes, a la terra i voràs quina pau sentiràs i ja podrem dir que voràs ben aviat les portes del Paradís. A vore, fill: te’n penedeixes dels pecats de la carn, fill?

“He de treure forces d’on siga, vull respondre-li, necessite confessar-me i vull treure la veu ben clara… Uiii… em costa parlar però vull que m’entenga…”

—No, pare, d’això no me’n penedisc!

El mossén, amb els ulls esparverats i mirant l’allitat amb aquells ulls que se li eixien de les òrbites, no sabia què fer-se’n.

—Però, home, que tot el que s’havia confessat ara ja no val… Però què diu, criatura del Senyor! No es dóna compte? No saps que te n’aniràs a les calderes del Pere Botero? Ho llances tot per la borda!

“Criatura jo? Vaja, ara sí que l’ha encertada. No, si al final encara me n’aniré cap allà ben content.”

Jo no sé si fou al riure o l’esforç de voler-me fer entendre o el neguit que em provocà aquell home, però de sobte em vaig vore a mi mateix gitat, la boca oberta i un ull més tancat que l’altre. I em van posar les mans creuades, dues xapes de dos euros damunt dels ulls i un mocador per tancar-me la boca. Semblava una festa i les dues dones atrafegades i vinga cotó-en-pèl a les orelles i també als forats dels nassos i em van vestir amb aquella jaqueta que em posava els dies dels pecats de la carn, ves per on!

I me’n vaig anar al cel.

La meua sorpresa monumental va estar quan em tire mà a l’entrecuix i… Ai mare! No tinc sexe! Déu, sóc un àngel de Murillo! Una ànima asexuada, sense possibilitat de fer tot allò que em vaig deixar a mitges! Oh! Però…

Aquella mateixa nit vaig fer cap a casa del mossén i sense tocar portes, traspassant els murs de la casa badia i cercant el llit, em vaig colar en la seua consciència.

—Ei, ei, xs, xsss… Mossén —i li vaig presentar en el somni un bon bistec, d’aquells que se n’ixen del plat, tendre i apetitós come ell a soles, tot dient-li—: Menge, menge mossén. Menge bona cosa de carn, gaudesca’n. Si jo al cap i a la fi me l’aprecie, home. I sap una cosa? Sap, mossén? No s’amoïne de tastar carn i carn: atipe’s, enfite’s! Perquè… Dels pecats del piu, Déu se’n riu.

Temps de lectura: 6 minuts

11+
2 Comentaris
  1. Mireia Alonso diu

    Sempre m’he preguntat què dimonis li diu el retor a la gent quan van a morir-se. Realment em sembla una mica terrible allò que quan estàs ja en les últimes aparega el retor, trobe que és com una indirecta fatal, tipus “hem trucat al retor a vore si ja la palmes d’una vegada”, de fet hi ha casos de ueles que els han donat l’extremunció i després va i no s’han mort! Xe, un destarifo. Siga com siga m’ha agradat molt el teu relat! I m’he rigut!! Un plaer de llegir

    1. Joan Mascarell diu

      A mi també sempre m.ha fet un no se què això. M’he posat en ls pell del nonegenari i això és el que m’ ha eixit. Jejeje…

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close