La revista més vital

Dénia, 1875

Com tots els dies i a la mateixa hora, el magatzem dels anglesos tanca les seues portes. La mobila de les grans portalades que peguen a la plaça del Convent de Sant Antoni fan un soroll sec, de canya badada en tancar-se fins a les set del matí següent. Demà obriran i ho faran més noblement, en quan pose greix de maroma Toni Ivars, el maquinero. Perquè abans anava a la mar i ara dóna més diners la pansa; és diferent. No es mulla. No s’alça tan d’hora i ploga o neve té un sou assegurat. Els anglesos paguen bé i té tots els papers en regla. Cobrarà una paga en jubilar-se i lliura quan ha de lliurar i treballa el que toca; ni més ni menys.

Pels carrers de la ciutat, d’ample en ample, van com a formigues cadascú al seu cau. Maria la guatla passa pel forn i amb dos tocs de pom es fa conéixer. Ella és de Dénia de tota la vida i li guarden el pa i si Pepa la fornera ha pastat coques, alguna que altra se n’endurà cap a casa. Pasquala Moll i la seua germana Joana, les Patxarelles, són garrules.*  Fa ara cinc mesos que viuen a Dénia. Tres mesos treballen a la pansa i etiqueten, posen camises a les caixes i estisoren si cal. La resta de l’any estan en amo.** I de camí cap a casa no troben porta on picar ni cap botiguer que les fie. Elles, diuen els deniers, no donen un duro a guanyar, s’ho enduen tot al poble i allí amaguen en barxes, ben enrotlladets, els bitllets anglesos nous de trinca, sota els matalassos. Maria la guatla ho sap, perquè té un nebot que treballa a la banca Merle i en passar uns mesos allà que van a bescanviar els diners victorians per diners espanyols. Pasquala i Joana tenen bones cames i pujar a jeure fins al tercer pis carregades amb les seues màrfegues no els fa res.

Manel Fornés és de Pedreguer i quan tanca la fàbrica de caixes de fusta es frega les mans amb un ungüent que ol a glòries i que ell diu que li han dut de Londres. I que sí, que els barcos que eixen de Manchester en porten a cabassades i ell, el Manel, diu al café de l’Hotel Morera que ha d’ensopegar amb la fórmula i davant de les rialles del públic del café-bar ja amerat d’uns quants carnots, reaferma la seua meta com un adolescent ambiciós. Hi ha il·lusió a la Dénia de les primeries de segle i les innovacions cusen amb el fil del progrés un bell cobertor a la ciutat.

Els primers fanals s’encenen ja a les nou del vespre i a cada alçada de la metxa que duu Toni el llumero, els xicots que bamben pels carrers i que miren de reüll els cigars i puros a les terrasses dels bars, es queden bocabadats tot anhelant ser propietaris algun dia d’aquells monstres de maquinàries que mouen a gas grans telers i fulls dolçament decorats per artistas vinguts de Gènova i que plasmen aquells vestits ben rojos que duen gitanes amb pomells de taronges i llimes i tot envoltat d’un raïm extremadament daurat, d’un or inversemblant, però que mou diners a dojo. I aquells vailets somien que ben aviat s’asseuran sota els porxos dels hotels més luxosos del moment i calfaran els vímets a les voreres del Comerç, del Morera o del Fornos.

De les Patxarelles, la Joana és una xicota que crida l’atenció. Davalla el carrer Campos sempre pel mig i cap als volts de les deu, a passa lleugera arriba al port, on els fanals no fan cap paper i on les rialles dels mariners es barregen amb els comentaris riallers d’altres conegudes dels pobles veïns. A Dénia l’anonimat no importa, la joia de viure el supleix. La Joana es posa la mantellina al cap no per a anar a Missa. Ja no hi va. Al poble ja hi havia anat prou. I ara decora el seu cap ben pentinat amb dos clonxes i ratlla al mig i dos agulles ben argentades que ha comprat a un joier vingut de Barcelona i assentat al carrer Diana, on encara que no fia a ningú, ja li va prou bé. La Joana ol a aigua de colònia Forester i a polvos de talco. Perquè a la senyoreta li’n sobren i de tant en tant… Ella, ca! Què s’ha de donar compte? Biel, el mariner la magreja i li passa els dits per l’esquena i a ella li agrada perquè una espatlla adolorida d’asseure’s a estisorar o de dur la panera amb la bugada al cap també es mereix de tant en tant una alegria. I les companyes garrules se la miren i la volen imitar i la segueixen amb la mirada i xerramequen. I a la Joana li agrada. Se sent com la senyoreta no, més bonica encara. La senyoreta és grossa i ben cetrina com ella a soles i a més el seu home no se la palpa com el Biel a ella. El seu home ja té prou feines escalfant altres assumptes i no precisament de moscatells.

Pasquala es posa la mantellina a mode de vel i xino-xano, en baixar les escales del seu pis, tomba cap a la dreta, lluny del port. I en arribar al carrer les xiques torça el cap ràpidament ara a la dreta, ara a l’esquerra i amb un moviment entre insegur i decisiu traspassa la porta del cabaret. Fa hores soltes a l’Anxova i allà serveix les copes de Champagne que els Lattur importen per mitjà d’uns familiars amb els qui encara es fan a l’altra banda del Pirineu. I a l’Anxova, Pasquala fa alegria com la cadernera que son pare tenia empresonada al poble i no li fa nosa contar acudits i pronunciar frases fetes si ha d’imprecar cap client i ella allí s’allibera del seu vel calat i de color negre que li tapava les vergonyes quan estava al davant del sagrari de llanda lluenta i d’un argent exquisit fregat per mans que deuen penitències impagables quan oïa missa els diumenges de matí.

Pasquala la patxarella ha conegut Paco Borja. És de Gandia. Paco ve cada vegada més a sovint per allò de vendre pansa. Ell a la Safor és propietari de mitja comarca, no de bades se’l coneix com a Fanecaes. I fa raïm.  I encara que no té el sucre necessari per fer-lo pansa sí que li la compren a la Mistelera on li la paguen amb gana; el gra té aigua i la pell és fina com la de les bagasses amb les que es gita al carrer les xiques de Dénia. Ell, el Paco i el seu amic i veí Jordi Gomar, també de la comarca veïna, són grans coneguts de la nit deniera. Li han dit a la major de les Patxarelles que es pot anar de la Marina a Gandia tot per terres d’ells. I Pasquala discretament pregunta ara al magatzem, ara al cabaret de l’Anxova.

Els gandiers es fan amb les famílies respectables i ben prest segueixen la moda. Ells, a Dénia han posat en pràctica allò que “l’aigua de la mar a tots beneeïx” i ben prest pensen celebrar-se el bateig de diners. Al costat del Serpis li fan la rosca al mossén de la Colegiata. A Dénia cal fer-se amb el pastor evangèlic, l’accionista majoritari de molts vaixells que carreguen quintals del màgic i dolç producte que la terra roja pareix cada estiu. Jonathan Walker acull els dos amics quasi cada migdia i tots tres esmorzen plegats on entre bromes i cançons van intercanviant mots valencians, castellans i anglesos que perduraran com una herència d’aquelles que dignifiquen la saga d’unes intel·ligències no mai reconegudes i que desperten de bell nou entre el brogit de la festa i de la riquesa ràpida, de la inconsciència pel futur i del trencament de les cadenes de la repressió de l’esperit. El pastor evangèlic ha vingut a Dénia ara fa sis anys amb la seua dona, Elisabeth Cliford. Elisabeth és fotògrafa, com son tio allà a Londres. Tots dos immortalitzen ànimes i paisatges i gaudeixen dels sentits a l’ombra del gran bosc d’acàcies que envolten el seu casalot no gaire allunyat de la ciutat i allà entre olors de sofres i garrofes i sorolls de bous que graten les vinyes com els dits ansiosos dels mariners amb la carn o aquells del jugadors que arrapen cartes apegaloses pel sucre del vici, viuen els dies més lluminosos que mai no haurien imaginat.

—Misterrss —crida Jonathan als gandiencs amb aquella dicció enganxosa dels anglosaxons—. Bé sabeu que Déu ens vol ben nus allà al cel. Misterrsss, vos deveu morrrirrrr ben despullats en cos i ànima.

—Aguarda’t, Paco. Este ens vol fer sagristans, tu!

—Xe, calla i fes-li la roda. No t’ensenyarà mai Jordi. Tu digues a tot que sí i avant.

—Per a salvar la vostra ànima, haureu de fer-vos una bonica fotografia tot nus. Déu vos reconeixerà així la bondat del vostre espertit i per molt mala vida que hàgeu dut aquí, de ben segur que vos perdonarà.

—Vaja amb l’anglés! Xe, Paco. Tu això t’ho creus?

—Uff, i jo què sé! Tu et creus lo altre?

—També téns raó! —Respongué l’amic tot clucant-li l’ull dret.

I entre rialles sonores i alè de puro i licors un abraç va demostrar l’alegria d’haver signat un avanç substanciós de compra de molts quintals de raïm.

—Recorrrden, misterrss. Demà a les huit, ben matí a casa. La meua dona ja els farà les fotos.

I tots dos en engolir-se el darrer glop de vermuth, abracen el pastor i s’enfilen cap a l’hotel Fornos, on fan nit. Abans, però, caldrà passar per casa la tia Ronenya, per ca la Polaca i en acabant, de camí cap a casa caldria fer-se’n l’última a l’Anxova, on actuava Teresita, la cantant de moda que havia fet escola al Pigalle Parisenc. Teresita acaba la seua actuació que resava “¿Teresita,qué tengo en la mano?” i el local encara bull de ganes de festa. La comarca, tota ella s’ha despenjat cap a Dénia. El carrer la Mar és a vessar de carros i carruatges, de taxis i cabriolés. Es respira un ferum insuportable a suors de ca i cavall. Les veles dels carros guarden secrets i apaivagaven crits de plaer.

***************************************************************

—Escolta, Joana, ja va sent hora de ser unes senyores. Saps? —Va amollar Pasquala amb posat decidit— He conegut…

—Què dius desgraciada? Senyores! Marqueses del potet, Pasquala. Som qui som. I a més, el Biel…

—Què dius ara del Biel! Calla beneita! I a més, què et penses, del teu Biel? El teu Biel fa la ronda cada nit en deixar-te per ja saps on…Ara sí que estem bé, Joana! I que fas amb la ruda! Tu vés jugant, vés! Que jugant jugant li posarem Pere!

La petita de les Patxarelles va acotar el cap. “La ruda”. I restà pensativa per a acabar acceptant el tracte de Pasquala.

A Gandia hi ha festa grossa. Les Patxarelles s’han casat amb dos grans propietaris. Tenen grans negocis a Dénia i carreguen uns quants vapors amb el suc de les seues terres. Viuen al carrer Sant Francesc i s’han fet dur els mobles i els taulells hidràulics de Dénia. I volen ser com les senyoretes on estaven en amo. Els domassos dels finestrals van a la moda. Ara són riques. I estan ben pagades. El servei conviu amb elles. Els homes, ja se sap. Els negocis són els negocis. No hi ha res com riure les últimes i es riuen de la fornera que no els fiava el pa, de les ames embotides en teles negres i lluentes i dels deniers de tota la vida que les van titllar de garrules. I ara les Patxarelles lluny de la joiosa Dénia obrien escola. L’escola d’un senyoriu pretenciós i ambiciós.

*************************************************************

Un nou local a la plaça dels pianos: “El Siglo”. La ruleta crida els jugadors com les sirenes a Ulisses. Paco i Jordi aposten. Dels diners avançats per Jonathan, el pastor que salvava ànimes i les ven nues cap al cel no queda ni un clau. I cal guanyar. Han entrat al local un grup d’anglesos i una bona comitiva de nous fidels, perquè els parroquians protestants superen ja els cristians de tota la vida.

Al carrer Sant Francesc, a la Safor es cusen vestits cada vegada que es pren el té i s’arrepleguen les germanes Patxarelles vora la finestra, ben oberta. Cal que les vegen. Fan goig.

—I quina poca vergonya, Joana, mira que deixar de creure en la fe verdadera per anar-se’n amb l’anglés eixe i la seua dona? Toca toca… No sé on anirem a parar.

—Ja ho saps, Pasquala, la gent per quatre xavos…

—Saps? M’han dit que a sa casa fan festes tots en conill, com Déu els va dur al món i que va de lo millor de lo millor de la contornà.

Els protestants donen un cert caire d’ignorants a ulls dels gandiencs. La ruleta gira i gira i després els clams de Jaume Vives el Coupier fan la resta.

Paco Borja i Jordi Gomar ho han deixat tot a deure i els han fiat. Antics avals ara fan la vista grossa i han hagut d’empenyorar casa i terres. I no totes les terres, els bancals productius des de fa cinc anys, els de moscatell, perquè els altres els de canyamel no van a parar enlloc.

***************************************************************

—Me cague en Dénia, Paco! No tens trellat! Mira que deixar-te embaucar, bacora!.

I les Patxarelles organitzen un viatge i tiren cap a Dénia. Van totes de negre, amb teles relluents al sol. No entraran a la ciutat. Han concertat una cita a un casalot, a tres quilòmetres del vici i la disbauxa. La reunió es gesta entre vaixelles angleses i te i hi ha pastes de mantega i mistela especial. Una caixa de pansa es buida a poc a poc i la caixa està encamisada per un paper que produeix tempesta al cap de les dues germanes. I una mà embolcallada per una sotana alcança un pastís i una mà tota enjoiada sosté delicadament una ansa de blanca porcellana i uns dits grossos de notari sosté un puro cubà. I no calen més cerimònies perquè la cosa ha quedat ben clareta.

—I Déu Nostre Senyor ens agarre confessats. Què s’haurà pensat la gentola bagarina esta?

—El demonio i la perdisión de la carne habita entre nosotros.

—La llei està per complir-la. Els descreguts i revolucionaris francesos bo van poder amb mosatros. Estos tampoc.

Les persianes del carrer Sant Francesc estan tancades. És nit de vent. Per la banda del Montgó hi ha una llampadissa de la Mare de Déu. És nit de pors i riscos a Dénia. La pansa tremola i els llauradors encara més. Qualsevol núvol que s’ensume per la banda d’Eivissa fa fredat.

Paco i Pasquala, Jordi i Joana brinden amb bona cosa de champagne, del suc francés que han dut expressament els Lattur de Dénia. Els colors han tornat als rostres de les Patxarelles, els colls blancs  llueixen esponerosos al costat de les pells torrades dels gandiencs. I la sala s’omplí de fum de pipa; tabac anglés.

—Estaven els dos com van vindre al món. I diuen que ell tenia el piu i els ous a la boca.

Les dues germanes mostraven un posat d’aquell que vol llançar la riallada més grossa de la seua vida, però calia contindre’s. Les senyores no riuen així, ni que foren garrules!

—I ella, l’Elisabeth? —Demanà la Pasquala amb una expressada tafaneria.

—Ella? Li han trobat la llengua, que l’hi han arrencada amb la mateixa falç amb què li han tallat els collons a l’home, dins de la figa. I la càmera els feia de creu al bell mig de tots dos, estirats a terra enmig d’un bassal tot collat de sang.

La Joana es va posar la mà al llavis no se sap si per demostrar fàstic o fascinació. La Pasquala va emetre un crit que no va poder dissimular el seu pas per l’Anxova. I a Paco, en escoltar-lo, li van vindre unes ganes sobrehumanes de cridar un taxi i enfilar el camí cap a Dénia.

*Garrula: dona de males maneres.

**Posar en amo: servir a una casa.

Temps de lectura: 14 minuts

8+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close