La revista més vital

Dia que passa no torna

 

 

Acaballes de juliol. Corre l’any 1970.

A l’aeroport de l’Altet aterra un petit avió provinent de Frankfurt i entre els molts passatgers, la majoria dels quals pinten una blancor que aquí en diríem elegant i entre cabells rossos i d’un llis que aquí també en diríem planxat, davalla per les escales una xicota de vint anys. Passa per la duana entre paios vestits de gris, abigotats i que fan com que justifiquen els seus sous amb un posat de mala llet insultant a la raó, eixe posat que significa que vigilen qualsevol estrany al sistema, però què hi farem? Deixen duros als bruns i rulls del país. Es fa dir Anni i parla l’alemany amb l’accent esguitós que fan a la terra del Sigmund Freud. L’Anni és bonica i elegant i camina a poc a poc, amb les passes segures que suporten unes cames fines i llargues. L’Anni les mostra de manera natural amb una faldilla que deixa veure les vergonyes per als aborígens i l’alegria de les noves modes per als altres europeus. Ha agafat un taxi que en dues hores la durà al seu destí.

Anni s’està vint dies i a un lloguer voramar tot blanc i amb les parets de les cambres mig cobertes de paper, mig emblanquinades pels volts de Pasqua. Cortines gruixudes i de molts colors que imiten els teixits morellans i la cuina mig parada amb coberts de diferents tipus i gots de diferents vaixelles i plats i altres cossis cadascun d’un pare i d’una mare. Té un jardí molt d’aquí: un terra eixut i apretat desitjós i mai assaciat d’aigua i que suporta una figuera de pala, una figuera infernal i una figuera que dóna bacores per Sant Joan. Pels racons algun bellverd ofereix el toc verd a l’estança. L’Anni s’està ben pagada i és que la platja és vertaderament sa casa i el bar de l’altra banda del camí, la seua cuina; dues coques, dues cerveses i un bon grapat de verdures amb salmorra que acaba de tastar i ja mai més deixarà de banda a cada menja.

Altres alemanys i molts francesos s’assequen com a moixames cada dia i algun que altre fill de llaurador es refresca amb un capbussó després d’una jornada a les vinyes o en acabar de collir cotó vora les dunes.

És un bon diumenge i Vicent, que viu un poc terra endins, s’apropa a la mar i polpeja sobre els secs de la platja de les Bovetes. Vicent, xicot bru amb els rínxols que li cauen sobre el front, mostra un cos esvelt i treballat gràcies als esforços en carregar camions de fusta al moll, als treballs de la terra i a l’esport en els escassos temps de lleure. Vicent ix de l’aigua amb el polp enganxat al ferrat braç davant les mirades expectants dels forasters entre fotos i exclamacions de sorpresa i comentaris d’ignorància supina. Anni ja se’n va cap al bar; és l’una. Vicent se’n va cap a casa; ja té la presa que buscava. “Passe, passe… endavant”. “Oh! Gggrraciasss, muxo amable”. L’austríaca en això de l’amor és molt innocent i ha estat una peça fàcil d’enganxar entre la xarxa. I el seu aire exòtic ha emergit entre la indiferència i la monotonia dels dies d’estiu per als qui paeixen tot l’any als prats costaners.

Al bar es tornen a veure i Vicent es pren un got de vi gràcies a la butxaca d’Anni i després una Túria i una altra i demana al bar que li torren el polp i entaulats l’Anni i el xicot de l’Aida, que ara escolta uns sons aliens que no l’importen gens ni miqueta, però que entén perfectament entre mirades i gestos que a poc a poc l’exciten més i més. I l’Anni se’l mira i fa com que es diverteix i se sent a gust i de mica en mica se li ompli la pica de l’amor, i els rínxols i aquells ulls tots marrons com els terrossos del jardí li han furtat per sempre més l’enteniment.

Vicent, el xicot de l’Aida, ha enviat recado a casa tot dient que no l’esperen a dinar. I ara després de l’àpat, mig embriagats per la disbauxa de la primera coneixença, l’Anni ompli casa i en aquella cambra tota blanca on els avis dels propietaris fan de carabina des de la paret, un calendari amb la imatge d’un Crist ressuscitat marca dies d’un any ja passat i una làmpada de peu amb la pantalla roja com la grana no té cap funció, s’ofeguen entre gemecs i arraps per la passió reprimida del de l’Aida i l’ànsia de llibertat de l’austríaca elegant i exòtica i que ha aterrat a l’Altet i que una vegada passat els filtres dels bigots de mirades malaltisses i comentaris depravats ha tardat dues hores a arribar al seu destí.

Primera setmana de juliol. Corre l’any 2017.

Anys i planys i le temps qui passe i el polp i aquells braços tots de puntets rojos per les potes de l’animal que agonitza i aquells grinyols del matalàs i l’energia del Vicent que penetrava l’Anni de manera descomunal i l’Anni agraïda i ben pagada i ben enamorada fins avui. Mai ningú no la va omplir com a la platja de les Bovetes i mai ningú no va saber que el Vicent se la va fer aquell estiu. Això l’Anni no ho ha sabut mai però ni en els moments on el vi fa els morros calents al xicot de l’Aida se li va escapar ni mu d’aquells encontres, sap?

Onze hores del matí. Un avió amb molts passatgers aterra des de Frankfurt. Davallen molts turistes alemanys i ja no hi ha bigots ni faldilles ni xiuxiuejos desconcertants i no es veuen faldilles curtes i les cames d’elles ja s’han vist tant que ningú no se les mira i la indiferència regna entre els aborígens i entre tots baixa l’Anni, pamela al cap, mocador embolicat al coll i grans ulleres de pasta de color verd blavós i vidres d’espill extremadament grocs. Anni crida un taxi i a l’una menys quart és al seu destí. Arriba a un estudi petitó, molt del seu grat i on els decoradors no s’han calfat massa el cap. Tot de blanc i dues butaques blanques i una taula al bell mig feta de palets també pintats de blanc. I una cuina amb els mobles blancs que amaga una vaixella i una coberteria que resa Ikea al cul dels cossis. Obri la porta de l’única cambra i un llit amb la roba blanca l’espera solitari.

L’una. Anni, com abans, s’asseu al bar i se la veu relaxada, demana les coques i la salmorra com cada dia i recorda i somia i a la segona cervesa que demana se li entelen els ulls quan li vénen al cap les punyides de l’amor ja fa uns anys. Ara és vídua, els fills són grans i no coincideixen amb les vacances; l’Anni té, com abans, ànsies de llibertat. I es posa el palmell sota la barbeta i acluca els ulls i es troba bé. Una taula al costat d’ella és buida i té quatre cadires buides. Hui és diumenge i al bar, ara resa un cartell que diu: “Restaurant-cuina de la terra-arrossos del país”. S’acosta una família i no poden accedir fàcilment a la taula buida que estava reservada i la dona li demana permís a Anni. I s’enrecorda d’algunes paraules en valencià i entre elles una de molt bona: perdó. I la utilitza i els amolla un “pegggdó” i la veu masculina li respón “gracias”. I l’Anni reconeix aquella veu i espera que es traga les ulleres i li veu aquells ulls marrons que encara li travessen l’ànima i es treu el barret de palla i algun rínxol blanc l’acaba de delatar.

I l’Anni, impassible, ulls entelats per un descobriment que en realitat esperava i un cor que es debat entre la impotència del passat i la força per empényer el carro del present s’amara de cada gest i de cada mot i suporta també els silencis del matrimoni i es demana per la presència d’aquells qui semblen els fills, tan sols i tan fadrins i encara amb els pares…

Anni se n’ha tornat a l’apartament i cerca per la maleta la fotografia i se l’endú i torna al bar. S’espera que Vicent s’alce al servei i veu el moment de deixar-li-la per sota de la porta i amb tota la sang freda la fa passar pel trau finet que separa la fusta del taulell de fang envellit amb tota la cura del món perquè no pot arruar tants anys d’espera i s’aixeca i se’n torna amb aquella elegància que encara conserva i lluint unes cames que ja no són escandaloses i pensa que està boja i esclata a riure no sap si de goig o de pena.

Definitivament es queda i es comprarà un àtic a una nova promoció que van a construir tot just darrere del bar i allí esperarà i esperarà i ja se les maquinarà per traure el polp de sota dels secs i té moments on la bogeria li guanya el pols al trellat i a la realitat i és quan de nit se’n fuig i puja per les dunes i cull lliris de mar i es fa un collar i cerca les llàgrimes de Sant Llorenç i quan fugisseres passen, demana el desig de tindre una cambra tota blanca, amb unes fotos velles, un sant i una làmpada de peu amb la pantalla ben roja. I sap que com cada dia i sobretot en diumenge, i a l’una, estarà en aquella tauleta i algun dia també, es traurà la pamela, el mocador i les ulleres de pasta grosses.

 

 

Temps de lectura: 8 minuts

4+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close