En passar dimarts l’Assumpta trepitjava el terra amb una seguretat diferent, la confiança que et regala l’autoestima. I l’esperava i desitjava amb l’ànsia pròpia d’una adolescent i amb el paladar que sap el tast de les cireres que puga tindre una dona que frega els quaranta i que ja coneix el sabor d’una bona fruita. I l’Assumpta era això, un fruit deixat de banda i que ara estava a disposició d’un bec famolenc. Arribaria dimecres i ara amb els rosers del parc florits li abellia de pegar voltes i més voltes a la glorieta encesa en flors i aquella flaire de pètal escalfat pel sol de maig li torbava els sentits i li feia enlairar el cervell cap a les fantasies de la carn.
A l’altra banda dels seus somnis l’esperava el Marc i era el seu gos cancerber i la duia a les vores de la nova vida a través d’aigües perilloses però amb una confiança que la trasbalsava i la feia atabalar, a l’Assumpta. I això els agradava i eren de feliços! I què li he de dir més? Vosté no troba que les coses del cap no estan fetes per remenar-les? Sempre he pensat que les persones que no provoquen i ni es claven en embolics i tot això són llenya com de brossa, sap? Sí, d’aquella que sols fa fum i no escalfa. I ni l’Assumpta ni el Marc eren paper de fumar, eren bons troncs de soca mil·lenària, que feien una flama blava i donaven escalfor tota la llarga nit.
Dimecres, sis de la vesprada. Café del Mar. No sé per què li van posar el nom de la mar. Un local de l’extraradi on no es veu més que muntanya i com a horitzó teulades roges i façanes que s’emblanquinen per a lloguer d’estiu i quatre palmeres grossudes d’aquelles que s’espampolen només els entra el bitxo eixe modern que les mata i d’elles en fa un niu amb milions i milions de cuquets que xuclen i xuclen la seua vida perquè la seua vida és una esponja ben amerada d’aigua. No l’ha vist mai vosté, el tronc de la palmera? No m’agrada aquest arbre i no fa bona ombra i fa un soroll lleig quan les bat el vent.
“M’emprenyen les palmeres, sí. A tu t’agraden, Marc?”. “M’agraden no, el següent. M’encisen en el seu lloc, a les platges aquelles que ja saps… On haurien d’estar tots dos ara. T’ho imagines?”. “Ufff, Marc quines ganes tinc de pegar a fugir… De sentir-me teua. Alliberada de pors, completament teua i ferma i que fores meu des dels primers pensaments del dia. I no em diràs possessiva, però et vull ben endins meu. I t’ho dic en el bon sentit de la paraula…”
“Ah! Vaja! Ja em diràs quin és eixe sentit de la paraula que tu tens… Mira, a mi el que m’agradaria ja ho saps. Jo també que vull ser teu i tu meua, escolta’m, i tot això. Però tindre’t ben endins amb el sentit de la paraula de notar-te els teus malucs i apretar-me bé contra el coixí dels teus pits…de sacsar-te els muscles mentre em crides i em mossegues els mugrons de les orelles.. Assumpta, et desitge.”
“Mira, valent, que vas al gra tu! No sé… a mi, un llit mirant els estels i obrir una finestra al cel i una finestra a llevant que agafa la brisa a la nit i una reixa on emparrar un gesmiler i olorar el gessamí i l’olor agra de la suor feixuga d’estiu que se t’enganxa a la teua pell, això em posa molt… Uff … Ara que ho dius, hui dus mànega curta. Ummm quins braços has fet no? Com va el gimnàs? “.
“Ja els veuràs més a prop, i perquè no has vist com van els altres muscles que si no…” “Mira que n’eres de ruc!”
“Vinga si de debò em vols, cull-me allò que més m’ompli, mira quin manoll de violetes faries…” “Ja t’ompliré jo, i saps de què.” “ Marc, home, que no estem sols!” “Què passa? Que ara estàs al claustre del convent tot fent els matines?” “Eh , Marc va… Modera’t. És el meu poble i em coneixen…Vull ser la teua parella perfecta, amable, com deia Estellés” “Sí, dona, i posant un tocadiscos, no?” “Jajajaj, no em faces riure Assumpta…”. “Eiii? Què fas…? Que et veuran, però que fas?”. “Uff Assum , em tornen boig les teues cames, tan depiladetes eh, pilla!! Què t’has passat tot el matí pegant-li a la fulleta?”. “Ieee, xaval! Jo a la fulleta res, a la depilació de la bona…igual que tu al gim eixe cutre…” “Ok, i ara què, t’empipes? Vaja! Si que tens la corda curta! Jajaja”.
I es van fer les huit. A la Ventafocs li toquen les campanades i el temps va acurtant-se-li. Afluixa la calor però els rostres estan encesos. Fan com les brases que s’aviven amb el vent i només els faltava el gelat del berenar on cadascun anava insinuant l’altre amb sàvies llepades que produïen escarafalls en els seus hemisferis drets.
Els cotxes s’engeguen. Han tingut sort hui en aparcar. Tenen encara un temps i el fan servir per a fondre’s, per a cridar, per arrapar-se. I ella sent els seus pectorals a sobre i ell li apreta els seus pits encara turgents. Ella vol mossegar els seus bíceps i ho fa i ell li apreta les natges i li deixa una marca enrogida, són els records que cadascú s’endurà i els dos s’esmunyen damunt d’un llit d’hotel al que no li ha importat pegar colps a la paret a mesura que les embranzides inconscients se succeïen.
L’Assumpta i el Marc s’acomiaden. Demà serà ja un altre dia i començarà el compte enrere. Cadascun s’endurà un record per assaborir en la llarga setmana. Perquè això i ja em ben entén, és com una pila d’aquestes que tenen una durada. I demà al matí ell entrarà tot de corbata i sabates lluentes per la porta d’un banc i ella s’asseurà a la taula de l’ambulatori tot demanant: “Cristina Moll? Passe”.
I tot serà un tornar a començar perquè això els donava la vida i trencava els paràmetres del cada dia a casa. Ella enfila el camí cap a una pau temuda amb el seu Jordi i ell cap a la cort on se sent patriarca amb la seua estimadíssima. I tots dos amb uns fills que suportaven l’edifici després dels terratrèmols de cada dimecres a les sis.
Temps de lectura: 5 minuts
