Martina vivia a Benimaclet amb els seus pares, concretament dalt del popular bar Terra. Com cada dimecres, des que era prou major com per anar sola en transport públic, creuava fins arribar al carrer Dolores Marqués i agafava el 70.
La rutina d’aquell viatge la feia trobar-se amb cares que acostumaven a fer el mateix recorregut. Al cap i a la fi, cares conegudes.
Als dotze anys observava amb entusiasme el Pont Reial i la vegetació dels voltants. Es preguntava com podia suportar tan de pes aquella estructura; va ser quan va conèixer Martí, que anava a recollir la seua filla a l’escola.
Als tretze va començar a interessar-se per la Plaça de la Reina i aquella arquitectura tan minuciosament adornada del Micalet; va ser aleshores quan va conèixer a Pilar, una dona amb els llavis perfilats de morat, que anava cada dimecres a la perruqueria.
Quan en va fer catorze es fixava en la majestuositat de l’edifici de l’Ajuntament; i va ser quan conegué la parella cinèfila que anava als Lys el dia de l’espectador.
Als quinze anys, es fixava en tots els estudiants que passejaven per Vivers camí de Blasco Ibáñez i pensava que, algun dia, arribaria a ser una d’ells; aquella temporada va estretir llaços amb el xic del cinema, que ara viatjava sol.
Quan va arribar als setze va trobar la seua vocació observant amb uns ulls més madurs l’urbanisme de la ciutat des d’aquella finestra, la seua, la de sempre. Volia ser arquitecta.
Ella feia aquest viatge perquè la seua àvia Elvira necessitava companyia. Vivia al barri de Russafa, a la part antiga. Ara aquell barri s’havia modernitzat molt i a Martina li feia gràcia que una dona tan tradicional com ella haguera acabat vivint a un barri així.
Des de feia uns anys la dona havia caigut en depressió, se sentia sola. Però era tan cabuda que s’havia negat a tot: a viure en casa de la seua filla, la mare de Martina, a ingressar en una residència… No volia que ningú se sacrificara per ella. Odiava ser una càrrega.
La seua família, per tant, intentava dissimular aquella situació, aquell “sacrifici” que diria Elvira, amb visites que disfressaven de casuals.
Martina va decidir anar cada dimecres amb l’excusa que aquell dia de la setmana feia teatre al centre de València i, per tant, no li costava res anar una hora abans per tal de parlar amb l’àvia. Martina mai no havia fet teatre, però això, l’àvia no ho sabia.
Durant el trajecte que feia caminant des de la Plaça de l’Ajuntament fins casa la seua àvia, pensava en tot el que volia contar-li, l’entusiasme dels carrers, dels edificis, de la ciutat, de les coses sobre les que s’havia informat en aquella cosa que Elvira deia “invent del dimoni”, d’arquitectes, d’història sobre la ciutat de València… Elvira, en comptes d’ explicar-li batalletes, deixava que Martina s’esplaiara, gaudia de l’entusiasme que la seua neta sentia per la ciutat, i s’amarava de tots aquells coneixements.
En caure la nit cada dimecres, l’àvia s’havia contagiat de totes les sensacions que a Martina li provocava el 70 i semblava que ella mateixa haguera creuat per aquell pont, contemplat la plaça, haguera vist els estudiants carregats amb les motxilles, visitat l’ajuntament, i haguera fet aquell viatge d’autobús asseguda al costat de la seua neta.
Temps de lectura: 2 minuts
