fbpx
La revista més vital

Dimonis al ràfel

Aprofite ara que encara no fa massa calor i faig caminades per les serres del secà. Gràcies a l’afició dels clubs d’esport de recuperar per al pas de persones els camins i les dreceres que s’havien perdut durant tants anys d’abandonament de les terres, hi ha la possibilitat d’acostar-se a llocs que, no fa tant, eren simplement inaccessibles. Encara que molts trossos s’han ermat, qualsevol observador pot identificar els senyals de les accions humanes sobre les muntanyes: uns bancals llargs i estrets com corbes de nivell que ara formen un pinar espès, garroferes encara vives adherides a les parets de pedra, solsides intermitents i olivars rampants. També s’hi veuen masos mig assolats amb corralisses envaïdes per la vegetació. Sembla mentida que hi haja pogut viure gent, ací dalt, on les pedres i les roques són omnipresents. Tanmateix, supose que degué ser una vida completa, més o menys com la nostra. Vull dir que devien ser gents que treballaven, tenien família i es divertien quan podien i com podien. Més o menys com nosaltres.

Com que pujar-hi a peu cansa, faig un mos assegut a un pedrís apegat al pany del mas. El sol pega directe i reconforta. Alce la vista i observe que la teulada encara es conserva en bon estat. Em fixe en el ràfel que, uns quants metres per damunt del meu cap, vola per a preservar part de la façana de les pluges. Hi mire amb atenció i els veig: dimonis al ràfel!

Ja havia vist anteriorment, en cases de pobles o masos, teules pintades per la part de baix que, les unes al costat de les altres, formen triangles i dibuixen el que es coneix com a ‘dents de llop’. Algunes altres amb dibuixos amb formes geomètriques o, fins i tot, vegetals i antropomòrfiques. Els que en saben parlen d’aquestes representacions com a elements apotropaics, de defensa o protecció de les cases contra mals exteriors. Elements constructius transformats que guardaven la casa d’interferències i de desastres, que feien que els mals es desviaren i passaren de llarg. El cas és que aquelles pintures, que ocupaven precisament el lloc que havien d’ocupar a l’entrada de la casa, em van colpir profundament. Si eren símbols, eren símbols ben efectius. Dimonis com a defensa. A través d’ells se’m van revelar instantàniament les pors, les temors, les angoixes dels habitants d’aquell mas. Mals de tota mena: pedregades, calor o fred intensos, la seca, malalties dels humans o dels animals, accidents sobtats, lladres, males intencions, bruixeries, encanteris, mal d’ull… podien capgirar del tot la vida, i de manera molt ràpida. La incertesa, el destí imprevisible i la sort reservada a cadascú s’intentaven controlar amb els mitjans que es tenien a mà. Més o menys com fem ara. Com vaig sentir dir (escriure) a Mira en algun lloc «¿qui se’n recorda, dels antics, ara que resulta tan incòmode i tan perillós ser modern?».

(imatge: http://www.ajfornalutx.net/municipi/teules/)  

Temps de lectura: 2 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close