El buit a dins meu ha anat creixent durant la darrera setmana. Ara ja no tinc aquell somni recurrent on mentre estic assaborint una tassa de llet amb cereals se’m remou l’estómac i un singlot amb eructe m’obliga a escopir el xarbot làctic de grànuls d’arròs inflat, grumolls marronosos i dents damunt l’hule de flors de la taula.
Tinc la impressió que m’han entrat per algun lloc, com una carpeta desprotegida en un servidor de la feina, hackejat i amb totes les dades privades de clients exposades al món. És com trobar-se enmig de la plaça major sense pantalons i una multitud de cares desconegudes t’assenyalen esfilagarsant-se i rient.
Últimament, quan tanco la porta del pis a la nit l’haig de comprovar un parell de vegades, espiant el passadís fred i distorsionat per la lent esfèrica de l’espiell de la porta. Però ja no hi ha gent morta penjada dins l’armari enmig de la roba que espera el canvi de temporada, i quan l’emissió de televisió s’exhaureix a altes hores de la nit, ja no hi crepiten milers d’ulls observant-me mentre em regiro somnolent i embotit en pijama pel sofà.
He observat que ulls s’estan enfonsant dins les conques progressivament i no recordo quant fa que no vaig de ventre, i no pas per por que una mà emergeixi de la tassa i m’estrenyi els genitals, no. Simplement, perquè ja no en tinc necessitat.
Sospito que dins meu ha nascut un forat negre que se m’està empassant a poc a poc, els meus òrgans són cruspits per moviments espasmòdics i s’estan espaguetitzant a càmera lenta quan entren a l’horitzó de successos d’aquest cos aliè que m’està penetrant des de dins. Ara ja no parlo, i sospito que la meva tràquea ja deu ser com un tobogan de parc aquàtic decadent, sense ni un fil d’aigua que hi baixi. Quina paradoxa! Ja es pot anar expandint l’univers, que jo, em contrec, cap a mi, em xuclo a mi mateix i acabaré desapareix…
Temps de lectura: 1 minuts
