La soledat està bé quan és dosificada. Això ho pense jo tots els dissabtes al matí. D’ací a una estoneta començaran a omplir-se de gent les grades, els vestuaris i per últim, la gespa.
El meu equip juga dissabte sí, dissabte no, ací al camp i els agrada jugar a casa, són xiquets de vuit i nou anys. Només ix el sol jo ja els espere, repasse mentalment les jugades assajades de l’últim entrenament, les ordres de l’entrenador, que és un xicot que conec fa ja un munt d’anys i tot ell és pura passió pel futbol. Sé que fa com jo, només obri els ulls tot al nostre cap són tàctiques i estratègies. La pissarreta del vestuari viu a la nostra ment, l’alineació, els convocats, la banqueta preparada… Som feliços els dissabtes, qualsevol altra preocupació que tinguem es dissipa.
Tot això ocorria fins fa tres setmanes. Fa tres setmanes ens van portar un xiquet nou a l’equip. Un pare es va acostar a l’entrenador i vaig sentir que li deia que fera el favor d’agafar-lo, que al xiquet li agradava molt el futbol i que li faria bé relacionar-se amb altres xiquets. I allí ens vam quedar nosaltres, amb un xiquet incapaç de relacionar-se amb els altres i amb un pare fugit i incapaç de veure com una altra vegada el seu fill, Biel es diu per cert, no era acceptat. Tot un panorama.
Biel, Biel ens ha robat la tranquil·litat. L’entrenador només pot pensar en què fer amb un xiquet que no pot aguantar ni la mirada dels altres companys, cavil·le jocs, exercicis per facilitar-li la integració. Cada dia ve amb un únic pensament que el turmenta. No sap si parlar amb els altres xiquets a banda, explicar-los el problema del Biel però sap que cal tindre cura amb això, no vol donar-los la imatge d’un xiquet més diferent de la que ells ja se n’adonen.
Jo sé que el tema és difícil i no estic segura de què es puga resoldre. Hi ha un procés en tot equip de cohesió que es dóna o no es dóna, inclús als equips grans. Cal haver-hi un clic, un engranatge perfecte en el qual de moment, tot encaixa. Veurem. En aquest cas, crec que ho podem superar.
Avui és dissabte i hi ha partit, el meu porteret es col·loca baix meu i jo, com sempre, intente que la nostra simbiosi siga perfecta, jo com sóc més alta i veig tot el partit des d’un pla superior, li faig arribar la meua visió i ell, a canvi, cuida que no em foraden la xarxa.
Avui Biel juga de central i jo li dic al meu porter que el mire, que li passe la pilota. Fins ara era totalment invisible per als companys però avui és diferent, el porter el veu per primer cop i el crida, fort, molt fort com jo li ensenye a fer-ho: “Biel, agafa la pilota que et tire i passa-la”. I Biel amb els ulls oberts com a plats, obeeix l’ordre del porter, que és qui mana. Els porters són una raça especial de gent, sempre tenen una visió completa del joc, de les situacions, de la vida.
Segueix cridant: “Passa-la a Biel, Biel, barrera de tres, Biel, que no toque terra…”.
Així, així, avui sí, hi ha partit i el que és més important, tenim equip!
Temps de lectura: 2 minuts
