fbpx
La revista més vital

Diumenge de vesprada. Llíria

El viatger o visitant hi arriba una vesprada de diumenge, ja tard, aparca el cotxe a algun aparcament dissuasiu  i decideix caminar cap al centre del poble, vila o ciutat, simplement per fer temps. Fins que la raó de la visita l’ocupe, i s’hi haja de dedicar a allò que ha vingut a fer.  N’hi ha que dirien que s’hi acosta com si desembarcara en un port desconegut. Terra incògnita. No hi ha mapes, ni hi ha rumb, només carrers, places i edificis. I una hora lliure. Bé podia haver entrat a un bar i demanar un cafè, però s’ha estimat més fer una passejada erràtica i deixar-se orientar pels senyals que l’aborden. I camina sense cap desig explícit i amb una esperança molt tènue de trobar-se res sorprenent. Un amic del visitant li va confessar una volta: «Puc reconèixer que és diumenge de vesprada en qualsevol lloc del món. Guaita la calma de la gent. Com parlem, com es mouen. És diumenge. No hi ha dubte». Volia dir, l’amic, que les hores finals d’un dia de festa pràcticament no compten. Massa poc temps per a mamprendre res important. S’hi desplega una pauta lenta que imposa el seu ritme i et fa transitar per un ambient en suspensió. Això és tot. L’estat d’ànim col·lectiu de les vesprades de diumenge s’instal·la al pensament del visitant que enfila el carrer que té més a mà.

Fa unes hores que ha plogut i els carrers mullats reflecteixen l’enllumenat públic i la cridadissa visual dels aparadors comercials. Els comerços, però, tenen les portes tancades i només algun bar projecta els raigs sonors a l’exterior. Tret d’això, només se senten uns pocs cotxes. Hi circulen a espai i creuen les basses sense esquitxar els vianants, com si navegaren per unes mars minúscules i resplendents. Quan les rodes dels cotxes toquen la superfície líquida provoquen marors insignificants que s’amorteixen en un no res. La poca gent que hi ha al carrer són colles de joves, xics i xiques, que s’arroglen, conversen pausadament, es fan bromes i juguen sense estridències. El visitant els passa pel costat i s’adona que parlen alguna llengua magribina incomprensible per a ell, un dialecte àrab o amazic. Tampoc no cal entendre què diuen, l’actitud els delata. Maten el temps, acompassadament, un diumenge de vesprada. L’estructura urbana el mena de manera natural cap al centre, la plaça major, el nucli o cor del municipi. Hi troba edificis singulars: l’ajuntament en un palau renaixentista que mostra, damunt la porta principal,  un escut amb tres lliris. Darrere hi ha la vila al capdamunt d’un puig. Dispersos per la plaça, s’hi veuen també grups de joves que caminen junts amb els caps lleugerament decantats cap avant i xarren amb les mans a les butxaques. Se sent olor de marihuana o haixix, però no és gens fàcil identificar-ne la procedència. L’olor de l’herba forma vapors ondulants pel buit que ompli la plaça. Qui deu estar fumant?

Caminant caminant topeta uns edificis amb finestrals immensos que deixen veure l’activitat interior d’una gran sala amb sostres alts. Colles de dones velles gesticulen al voltant de taules redones i fan glopets del cafè amb llet o de la infusió que s’havien demanat. Parelles d’homes es conten vés a saber què refermats en el taulell del bar. D’altres fan una partida i, com les dones, obeeixen un ritual de moviments, d’expressions de la cara i de les mans. Alcen el braç dret amb una carta entre els dits, el mantenen un instant suspès a l’aire i l’abaixen enèrgicament colpejant el tapet amb els nucs dels dits. Després repleguen les cartes amb satisfacció. Darrere de la barra, grans escuts amb motius musicals (una lira, claus de sol i notes negres i corxeres) assenyalen la raó aparent i justificativa del local.

Finalment, quan l’hora ja s’acabava, el visitant troba inesperadament un conjunt de ruïnes arqueològiques. Les excavacions, extenses, han destapat uns banys o termes i el temple d’un oracle de l’època romana. Un espai magnífic si volem conèixer com es divertien col·lectivament els romans. Devia ser agradable acudir als banys a conversar, a llegir, o a matar el temps en companyia. Amb les mateixes expectatives que els xiquets quan juguen. Com va advertir fa molts anys Johan Huizinga, el nostre tret essencial és la propensió a la diversió i al joc. Som homo ludens. Tant s’hi val l’excusa: la higiene personal, l’assaig del concert o la partida de cartes.

(imatge: https://begirada3.com/2014/03/01/carrers-mullats/)

Temps de lectura: 4 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close