Jo sempre me l’havia imaginat com una sirena, d’aquelles que tenen la cua tan llarga i ampla i amb escates tornassolades. No sé com se m’havia acudit aquella fantasia —jo estava embarassada d’una criatura real, feta de carn i ossos, i també amb cames—, però em feia gràcia pensar que a la panxa m’hi creixia un ésser diferent, especial i únic. Com si tots no ho fossin!
Quan la vaig veure per primera vegada he de reconèixer que vaig notar un pessic de tristesa: tenia unes extremitats inferiors extremadament molsudes, que convidaven a ser mossegades i estimades, però jo, allà, hi trobava a faltar la cua, la qual sí que hagués besat i acaronat de gust…
No havia parlat amb ningú d’aquella història. La meva mare m’hagués dit que això ho feien els llibres, que devorava ja des de petita. La meva parella m’hagués advertit que tot plegat era un símptoma clar d’immaduresa i que ara que havia parit potser hi havia etapes que ja hauria de superar. La ginecòloga que m’havia fet tot el seguiment del part m’hagués assegurat que això era que tenia pors, i és que la maternitat, excessivament mitificada, no sempre ho posava tot ben fàcil. I les meves amistats m’haguessin etzibat, sense miraments, que em faltava un bull. O potser un parell!
Encara ara, quan poso la meva filla al seu bressol perquè hi faci petites migdiades o hi dormi llargament tota la nit, em meravello que s’hi estigui tranquil·lament, amb un mig somriure als llavis que indica el seu plaer i benestar. Com pot tenir-me confiança? Com pot saber que la cuidaré i que mai no li voldré cap mal? Com pot estar segura de la meva incondicionalitat si jo anhelava una nimfa marina?
Potser ella, en arribar a aquest món, tampoc no tenia pensat anar a raure a unes mans com les meves. Qui sap si hagués preferit ser la filla d’un unicorn, d’una fada o d’una amazona. Però s’havia acostumat a mi. I és que l’una a l’altra, a poc a poc, ens estàvem aconseguint domesticar.
Temps de lectura: 1 minuts
