La història social de la dona, anomenada Herstory a l’àmbit anglosaxó, és l’estudi, a càrrec d’historiadores feministes als Estats Units d’Amèrica i al Regne Unit, del paper que han jugat les dones al llarg dels segles. A partir del convenciment que els relats tradicionals de la història, sovint escrits per homes, han minimitzat o ignorat les contribucions de les dones, així com els efectes que els esdeveniments històrics han tingut en el conjunt de les dones, aquestes feministes, han analitzat l’opressió i les desigualtats manifestes, però poc estudiades.
Emma Zafón ens presenta a la novel·la La mare una anàlisi actual de la situació, amb naturalitat i una narrativa dinàmica i punyent. Una família que viu en un poble de 6000 habitants, Borriol, prop de la ciutat de Castelló de la Plana, però mantenint encara els trets rurals i els recursos habituals, com és l’ofici de pedrapiquers que ha donat fama a la localitat. Tres generacions. On les mares perpetuen el paper ancestral de la dona: organitzar la vida del seu nucli familiar, atenent les necessitats i les cures, i mantenint-se dins dels cànons de comportament que la societat els reclama, a base de treballar-les, com la pedra, fins que encaixen.
Els quatre personatges principals: la mare originària (Piedad) i els tres fills, que ara ja són adults: fill major (Roberto), filla (Lorena) i fill menut (Àlex), estan perfectament dibuixats, i ubicats en un context economicosocial ben definit amb el qual miren de justificar el seu comportament, i que ens ajuda a entendre-ho tot. Fins i tot a entendre el nostre propi panorama, ja que és un retrat verídic del que ens ha passat, i del que ens està passant aquest segle XXI en el territori on implanta la narració: la comarca de La Plana Alta, al País Valencià.
De què es treballa, als pobles? Què es menja? Què fan per a divertir-se o, almenys, relacionar-se en eixir de la feina? Qui s’espera que resolga les qüestions de la vida diària, quan la dona que habitualment ho feia, no pot ja?
L’habilitat d’Emma Zafón per a lligar aquests elements i anar donant respostes, incorporant uns diàlegs vius i realistes, amb moltes llicències dialectals, i amb sentit de l’humor, intercalant situacions explícites eròtiques, i alguna escena “bizarra”, com una tensa amenaça amb escopeta, fa que aquesta novel·la de 260 pàgines acomplesca una doble funció. D’una banda, com ja ho va fer amb la seua novel·la anterior Casada i callada, Zafón assoleix una qualitat literària que la fa de bon llegir, i de l’altra, posa de manifest amb contundència que el concepte “d’estafa”, en un sentit o altre, és adient per a tots els membres de la nostra societat, però especialment per a les dones, la situació de les quals hauria de canviar immediatament i per sempre.
El Centre de Documentació Joaquima Alemany i Roca, a Barcelona, té disponible una selecció de recursos documentals, que vol ser una mostra representativa de referències bàsiques i actuals sobre la història de les dones i els feminismes. Cal, sense falta, suggerir que incorporen les novel·les d’Emma Zafon.
Emma Zafón. Foto: Núria Machaca Morales
Emma Zafón García (Llucena, 1987) és una periodista i escriptora valenciana. Ha treballat en diverses redaccions del País Valencià, Aragó, Andorra i Catalunya, on ha fet cobertures de temes polítics, econòmics, socials i culturals. El 2016 publicava, juntament amb el discjòquei Chimo Bayo, la novel·la No iba a salir y me lié. El seu segon treball en la ficció, Casada i callada, es va publicar l’octubre de 2023. El 2024 va estrenar el pòdcast ¡Que viva España! i va participar en l’obra col·lectiva Màtria o barbàrie. Trenta veus del feminisme català amb el capítol «Rics, espanyols i toreros». Manté una secció a la revista Catorze, “Beneïda sou vós“.
Pàgines: 266
Any: 2026
Editorial Empúries
EAN: 9791387736293
pvp 17’95 euros
https://www.catorze.cat/cambres/beneida-sou-vos/pobles-tot-es-mes-tranquil_1227938_102.html
Entrevista a Emma Zafón: https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-emma-zafon-la-mare/
Ressenya de Casada i callada: https://descriu.org/estafades/
Imatge de l’article: Roser Sàrries, de l’exposició “Dones de pedra i ferro”
Temps de lectura: 3 minuts
