La revista més vital

Don’t Let Me Down

Vaig encendre la tele. Feia molta calor aquell estiu i l’únic que m’interessava era no passar calor. Havia intentat llegir un llibre a sobre del llit, però fins i tot això, pensar res, ja em feia suar. Em vaig estirar al bell mig del menjador, a les rajoles fresquetes, i amb el balcó bufant aire sobre mi.

Maleïda sort! Havia caigut abans d’agafar el comandament a distancia, i la suor i la mandra ja em tenien completament lligat al terratzo. Vaig optar per veure el que passaven en aquell moment en el canal que havia deixat sintonitzat la meva àvia abans d’anar amb les amigues al casino.

Resulta que estava mirant un d’aquells canals anglesos per la tele digital. Una mena de canal 24 hores de Big Brother amb famosos d’Anglaterra. Era una pantomima sense ritme ni emoció. Bastant bo per fer la migdiada. Em sorprengué que la meva àvia mirés aquest canal, si ella gairebé no parla anglès. Tampoc, coneix ni tres quartes parts dels concursants, vaig pensar.

El cas és que semblava que havia hagut algun tipus de baralla entre alguns dels participants. Una de les que era a la pantalla en aquell moment era la presentadora d’un programa dels matins. Semblava que mirava de calmar una noia que jo no havia vist mai, però tenia tota la pinta de ser una model. Parlaven d’un tal Mark i despectivament del ‘granpa’. La model havia intentat mediar entre ambdós i al final havia rebut ella per part dels discutidors. La presentadora li feia una til·la per intentar assossegar-la, però ella no parava de plorar. No havia vist que passava, tot i això semblava que sobreactuava una mica. Van passar un parell de persones per aquella cuina i no van fer cas de la ploranera. Potser estaven acostumats?

Finalment el tal Mark va arribar a la cuina. Semblava que havia passat per la piscina per calmar els nervis. Aquest sí el coneixia! Era un dels cantants d’una boyband d’aquelles que la meva cosina havia tingut penjats pòsters a la seva habitació fa uns anys. Vaja, no esperava veure’l allà. El Mark, mig demanava disculpes a la rossa model, mig tirava merda sobre el ‘granpa‘. Sembla que la picabaralla entre el Mark i aquest ‘granpa‘ venia de dies enrere. La presentadora li retreia al Mark que aquell estira-i-arronsa amb el ‘granpa‘ estava bé per guanyar punts allà dins i assegurar-se ser més setmanes dins la casa, però que no calia que esquitxessin a la resta, que la Melinda només havia intentat posar pau. Amb aquell discurset la Melinda somiquejava encara més. Puf, quin drama! Per què estava tant lluny el comandament?

Ara el Mark tornava a dir que el ‘granpa‘ era insuportable, que quan va dir que entrava ell també ja imaginava que seria complicat, però estar allà amb el ‘granpa‘ i aquell ego més gran que el seu cul de vell era molt pitjor del que ell que podia haver imaginat. Ningú el va contradir, potser per que tenia raó o per no embolicar més la troca. La Melinda finalment va encertar a dir que el John tenia molta més experiència que ells en aquest tipus de jocs, que feia molts anys que voltava per concursos i platós amb les seves excentricitats… “Ja, però això tampoc no era excusa per deixar-li pixar-se sobre la seva música”, replicà en Mark, que ell també havia venut milers de discos, que es mereixia una mica més de respecte!

En aquell moment va arribar el famós ‘grandpa‘ en un estat que jo hauria jurat que era embriaguesa. Ara entenia per que la iaia mirava aquell borinot de programa. La meva iaia era molt fan del ‘granpa‘ des de joveneta i seguia la seva carrera. Encara somiava amb una reunió de La Banda. No crec pas que això passi mai, aquest John Lennon estava i està fet caldo i només fa el pena, vivint de les cançons que va fer als 60 i 70. No podia creure que estigués allà tancat sense la seva dosi. Segur que li passaven ‘medicaments’, que ho tenien pactat. No sé com no es va retirar de la vida pública després del concert aquell per recollir diners per la fundació de la seva dona, quan es va destapar que era una estafa. Fa molta pena perquè havia tingut molt renom. A mi m’agraden algunes de les seves cançons velles que la meva àvia em posava quan em quedava per les tardes amb ella. Però ara quan en Lennon surt a alguna portada sensacionalista he escoltat a la iaia murmurejar ‘Tant de bo el Chapman hagués acabat amb ell i no amb la Yoko‘. Tot i que desprès sembla penedir-se, mou el cap mirant la seva col·lecció de discos i tanca el ulls un segon com demanant perdó.

 

Temps de lectura: 4 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close