Esperes pacientment però amb ànsia mentre la cua davant teu es va reduint progressivament. Treus la targeta de la butxaca. Comproves que, a més de la targeta, portes el mòbil i la cartera. La tornes a guardar a la butxaca. Queden només dos persones abans que tu. La persona que tens a l’esquena tus, sents que un xiquet li pregunta a la seua mare per què l’autobús sempre tarda tant en aquella parada. Sa mare li contesta alguna cosa il·lògica per fer-lo callar. Només queda una persona davant de tu. Tornes a comprovar que tot està en ordre. Treus la targeta de la butxaca. Recordes un dia que feia molt de vent i a un passatger se li envolà i hagué de pagar una altra vegada. La prems amb força. És un dia gris, però potser simplement el sol encara no té prou força per traspassar els núvols. És encara prompte de matí; són les set.
Arriba el moment esperat. Ja no tens ningú al davant. Avances primer el peu dret i fas un pas xicotet. Alces l’esquerre per pujar l’escaló que es forma entre el sòl d’asfalt i el vehicle. El teu cos ja té des de fa temps automatitzada aquella distància, però tu la comproves amb la mirada igualment. Col·loques amb inseguretat el peu esquerre a l’autobús. Puges el dret ràpidament i avances el parell de passos de distància que et separen del conductor. Passes la targeta. Tot està en ordre: no t’has equivocat en res. No has caigut mentre pujaves a l’autobús; no has utilitzat una targeta que ja no és vàlida. Has evitat una vegada més el ridícul. Demà serà una altra història, però per hui ja pots respirar tranquil i seure en la seguretat de l’interior del vehicle.
El més perillós és el pas entre els dos mons. Quan et trobes a l’exterior no hi ha cap problema; quan estàs a l’interior respires amb alleujament. El més perillós és el pas entre els dos mons: quan aixeques un peu i tens por al desequilibri; quan creues la porta amb la targeta a la mà. Però hui ja estàs dins, ara només falta eixir-ne.
Arribes a la teua parada. Tenies raó en pensar que no era en realitat un dia tan gris. Es veuen alguns rajos de llum entre els núvols. Et prepares abans d’hora. Quan passa la parada anterior a la teua t’aixeques lentament, com si no estigueres nerviós, com si ho tingueres tot sota control. T’aixeques lentament i t’apropes amb parsimònia a la porta. Vols semblar segur de tu mateix, però en realitat esperes que passe ràpidament el trànsit. T’agrada sentir la presència d’algú al teu costat que ha fet exactament el mateix que tu. Arribes a la teua parada, i baixes. Eres el primer en baixar, però abans havies comprovat que el terra era segur: no hi havia cap deformitat a l’asfalt; no hi havia tampoc cap bassal. Inspires aire fresc –si és que pot ser fresc l’aire de la ciutat– i expires. Ja ha passat un dia més.
El més perillós és el pas entre els dos mons. Quan et trobes a l’exterior no hi ha cap problema; quan estàs a l’interior respires amb alleujament. Però t’agrada anar en autobús, t’agrada sentir com es mou com si fora un peix bussejant per la ciutat. T’agraden les pessigolles nervioses, et desperta el perill que el teu passe de llarg sense veure’t o que no pare on tu has de baixar. Hui ja has eixit; demà serà un altre dia. Però recorda: el més perillós és el pas entre els dos mons.
Temps de lectura: 3 minuts
