Quan el fred de la tardor
ens mena al clos de l’estudi,
la passió ben cordada,
el seny enlairat i senyer;
quan els ulls recorren àvids
cingles de pàgines vinyals,
verda renglera esponerosa,
adés esquerpa, groguenca…
Quan el silenci postula la nit
i la nit metàfora de vida bella;
quan el glaç d’aigües polars
emergeix del fons soberg
i ens al·lucina amb sa blancúria…
Quan hom sent la fosa d’estels
i com al dedins del magí
esclata un foc furient,
i, a través dels ulls,
s’irradia un llamp que abrusa
el vast i eixorc desert
del teu entorn…
Temps de lectura: 0 minuts
