fbpx
La revista més vital

Efèlide

La piga li havia tornat a créixer; una mica més, encara. Ja no era una llentia, sinó un cigró.
En Norbert de Negre era un caprici de la naturalesa, sense solta ni volta. Era pàl•lid, com qualsevol home blanc. En canvi tots els seus avantpassats, la seva dona i, fins i tot, la seva descendència —cinc fills i onze néts— eren de color; eren ben negres.
Cada matí, després de llevar-se, es contemplava la piga que lluïa al mig de la galta dreta i arronsava les espatlles. Qui no es conforma és perquè no vol, es deia.
Durant tota la seva vida els millors dermatòlegs del país li havien confirmat que es tractava d’un cas insòlit per a la ciència. No hi havia cap explicació plausible. Els doctors li comentaven, extraoficialment i fora de consulta, que només podia curar-lo un miracle.
Això mateix li deia la seva dona, la Berta, cada vespre abans d’apagar el llum de la tauleta de nit: Norbert, no et facis mala sang. Ja veuràs com nostre Senyor et donarà color… Ell, emperò, no tenia prou en esperar un miracle; o la mort. No. En Norbert lluitaria els anys que li quedessin. A més la piga semblava, d’un temps ençà, més gran.
Viatjava contínuament als Estats Units per tal de provar l’última tecnologia en pigmentació artificial. Els metges americans no li auguraven gaires esperances, tampoc. Per més proves que li practiquessin, la seva pell seguia tan blanca com sempre, gairebé albina. Només la solitària piga s’enfosquia i s’eixamplava. Havien analitzat les diferents capes de la seva pell, el seu ADN, els seus glòbuls, el seu semen; res. No hi havia solució. Moriria tan blanc com havia nascut. Malgrat tot, en Norbert no perdia la fe; ni la piga.
Cada dia era, doncs, una mica més infeliç. Combatia la pena participant en una infinitat d’actes solidaris per ajudar el tercer món, sobretot els països africans. També col•laborava amb una associació altruista vinculada a Greenpeace. Lluitava contra el racisme, la xenofòbia i l’esclavatge. Com a alcalde havia eradicat, durant el primer mandat, el problema racial: els blancs, els negres, els grocs i els vermells convivien amb harmonia i sense cap mena de conflicte ètnic. Tanmateix, premiava amb subvencions i rebaixes fiscals totes les empreses que contractessin personal d’una altra raça que no fos la blanca. Fins i tot, dos dels seus propis tinents d’alcalde no eren pas blancs. No l’omplien de felicitat totes aquestes mostres de civisme universal, però almenys li alleugerien el calvari.
La Berta va decidir, el dia del seu prometatge, portar tants fills al món com el seu cos li permetés. La seva única il•lusió era que en nasqués un, pel cap baix, com el pare. De cap de les maneres, no volia que el seu home se sentís com el personatge de ficció que el tenia obcecat, L’aneguet lleig. Havia incitat, així mateix, les joves i les filles a imitar la seva tasca d’humanitat conjugal; elles, emperò, tampoc no hi havien tingut sort.
Certament, L’aneguet lleig era l’oculta passió d’en Norbert. En comprava qualsevol edició, allà on fos. Aprofitava tots els seus viatges oficials per apropar-se a la millor llibreria de la ciutat visitada. A aquelles alçades, posseïa una col•lecció de mides bibliotecàries de diferents versions del mencionat conte.
Pel seu aniversari, quan la depressió li lacerava l’esperit, sortia d’incògnit de l’Ajuntament. Acompanyat tan sols per un guardaespatlles —negre com el petroli, per cert— s’adreçava al magatzem d’un llibreter de vell del Casc Antic. Un cop allà, amb pols fins a les celles, gemegava quan en trobava un que li mancava o que en desconeixia.
Un bon dia emperò, encara que la piga anava in crescendo, cansat d’experiments i provatures alternatives amb medecina naturista, va aplicar-se una sobredosi de raigs UVA; res de res, al contrari.
Al cap d’un any d’haver-ne estat exposat, el seu metge particular li va diagnosticar càncer de pell, en el darrer tram. Li quedaven mesos de vida, potser menys. Fins i tot li perillava la consistència de la piga, el seu tresor.
Davant d’aquell ultimàtum va tancar-se a la seva biblioteca privada, on rellegia, un rere un altre, tots els volums de la seva faula de capçalera.
La piga, emperò, continuava intacta. Era un bon presagi, sens dubte, pensava. Va resistir les embranzides de la malaltia durant mig anys; al setè mes, es rendí.
Quan ja es trobava a les acaballes, va reunir tota la família. Primer de tot, els agraí la paciència que havien mostrat amb la seva neura de canviar el color de la seva pell. Després del discurs va sospirar. Acabava de morir-se, sense patiments.
La ciutat en ple va voler acomiadar-lo com es mereixia. Se n’havia fixat la capella ardent a l’entrada de l’Ajuntament. Tothom volia dir-li adeu. Durant 48 hores, el poble plorà la seva pèrdua. A la incineració, fins i tot, va assistir l’ambaixador de totes les nacions amb seu a la capital.
Abans de cremar les despulles d’en Norbert, la seva dona va suplicar, entre sanglots, veure el seu marit una darrera vegada i petonejar-li la piga. Tot va ser mirar-li la cara i caure en rodó. Els seus fills corregueren cap a ella. Tots, alhora, van xisclar i començaren a abraçar-se, els uns amb els altres, els altres amb els uns. Van acabar entonant, a cor, Amen, amb la melodia de l’anunci de maonesa. Amb els seus propis ulls, havien estat testimonis de com la piga del difunt s’havia expandit tant que ja li cobria la totalitat de les faccions. De lluny, semblava negre de tota la vida.

FI

Temps de lectura: 5 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close