fbpx
La revista més vital

Ego

Tinc quaranta-cinc anys i la sensació de ser un criminal.

He asfixiat, en una agonia lenta, un somiador imbècil. Però és que era molt imbècil.

He torturat un jove, que somreia a la vida, amb instruments senzills però mortals com la desesperança i la desil·lusió, primer parcials, després, prop de la seua fi, totals. Perquè no li quedara més desig que la mort. Es va llevar la vida.

Ho he fet sense dubtar.

I, porten-me, ho tornaria a fer si em col·loquen de nou en la línia d’eixida.

Consciència dels fets i absència de remordiment.

La meua crua, cruel visió de la realitat, em converteixen en un subjecte perillós. Ho sé. Conec per què estic ací.

No. Jo treballe a soles.

En el meu descàrrec diré que crec que ja no queda ningú a qui jo puga ferir. Ací només quede jo.

En aquest univers, ja conegut al mil·límetre a força d’exploracions permeses i no permeses, només quede jo. Dur, desnaturalitzat, sencer. Domine el terreny, els seus accidents, els seus racons. Tinc una mica de guerrer. No de militar, no em malentenguen, de guerrer amb causa pròpia, no assignada.

Crec que aquesta solitud, a la qual he contribuït desmesuradament, m’ha beneficiat. M’ha donat silenci i claredat. L’imbècil mort, el jove suïcidat; eren una distorsió en la meua pantalla a la vida.

Açò, aquesta solitud, sóc jo. Açò sóc jo. Només quede jo. Jo.

Temps de lectura: 1 minuts

3+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close