Sempre és igual. La mateixa història. Puja de manera pacient per l’escala; la majoria de les vegades, reressagat, el darrer de la cua. Diligent i educat, deixa passar les persones grans, les dones gràvides, els infants… Quasi mai s’hi asseu i, en conseqüència, es manté penjat com un cuixot d’una de les tires de cuiro o de plàstic que baixen del sostre del vehicle, amb la mirada perduda en algun pensament inconcret, en un afer del passat o en un assumpte actual, no ho sabria dir. La cara, greu, com si amagara alguna cosa; tal vegada un secret inconfessable.
La gent de l’autobús rumia pensaments, mastega dèries, s’engoleix els seus capteniments. Per la indumentària —la roba habitual, d’acord amb l’època de l’any—, es diria que la majoria són treballadores i treballadors, estudiants que fan tard, jubilats queferosos i algun que altre passavolant indolent. El conductor va a tota virolla, aixafant el quitrà de la via reservada a taxis i autobusos. Es diria que coneix pam a pam la ciutat i que podria fer l’itinerari de cada dia a ulls clucs i sense les mans al volant.
La dona que seu al seient del mateix autobús de sempre, cada dia, es fixa sempre en l’home que hi puja en la parada de sempre, tan discretament i delicada com pot. Però els gestos el traeixen. Algú l’observa sense interrupció, se’l mira de fit a fit, ben murri, tan dissimuladament i discreta com sap, i sap fer-ho molt bé.
Els dies de cada dia són com una melodia agradosa i confortable. Una cantilena que fa la vida més còmoda i segura. Què en seria, de nosaltres, sense aquesta monotonia quotidiana? L’ensopiment diari és la baula que ens uneix a la cadena de producció de manera indefugible i alhora favorable. Favorable i positiva perquè ens proveeix de l’aliment que necessitem per anar fent, per fer girar la roda de l’existència i del temps. Ho reflexiona, això. Ho medita aquesta dona que observa, de biaix, l’home que se la mira a tothora, cada matí del món, en pujar a l’autobús. La llei de la gravetat ens empeny cap a aquesta roda del temps, com la ruta que traça l’autobús sobre el plànol de la ciutat.
La dona que observa cada dia aquest home que puja cada dia al mateix autobús, en idèntica parada, i amb igual monotonia, quasi a la mateixa hora, troba, en l’ensopiment diari, paradoxalment, l’al·licient de la seua vida, el leitmotiv de la seua migrada, pobra existència de pobra dona, de persona humil. Esperar, doncs, dins de l’autobús. Mantenir-se asseguda en el mateix seient de sempre, impassible, a l’espera del seu home. De vegades, observa com aquest home insignificant, anodí i invisible, llegeix els eslògans publicitaris de la pantalla, els rètols lluminosos que esquitxen l’exterior de l’autobús conforme avança al seu pas per la ciutat, les normes de convivència que figuren de manera ordenada i cridanera en un panell de l’autobús. Contempla com, a voltes, Ell s’entreté fent comparança entre les dues versions lingüístiques de les normes. I com esbossa un somriure que sap que no és per a Ella, tot i que, en aquest moment, en aquest precís instant, l’ha enxampat amb un petit somriure als llavis, mirant-la. No, no i no. No era per a mi el somriure. Que va! I era per a mi. Clar que ho era! Però no és per a mi. No ho pot ser. Per bé que m’agradaria.
Sovint s’imagina la seua història. La d’Ella i Ell. Ell i Ella. Una parella! I s’emociona. S’imagina que un dia seu al seu costat i inicien una conversa inicial, una temptativa, un tempteig, un assaig incert, agosarat. I tot d’una li vénen al cap les escenes d’aquella pel·lícula en què uns Neandertals anaven a la recerca del foc, el tresor més preat. I com el protagonista de la tribu es deixa seduir per una adolescent Sapiens, més avançada que no Ells, més subtil i delicada. Ella és Aquella. I Aquell és Ell. Bescanviem els papers a benefici d’un desenllaç feliç, de la guinda per a una pel·lícula bestial que acaba en història civilitzada i esperançadora. Com si tot fóra tan fàcil. Com si el que deixen entreveure les pel·lícules poguera ser traslladable a la realitat, tan prosaica.
Sovint, s’imagina, això. Un viatge en bus per la ciutat. Amb Ell. Hi ha tants llocs a visitar. I la xarxa de transport urbà ho permet, sense haver d’agafar el cotxe, sense l’angoixa del trànsit, sense haver de preocupar-se de res. Un viatge pels jardins de la ciutat, per exemple: el Botànic, els de Montfort, Vivers… Hi anirien amb el 70. Perquè aquest ha estat el bus de la seua vida. El que la portava al centre, a Ciutat Vella, i el que la duia a cals iaios, a l’Avinguda del Cid; el que la menava cada dia a Benimaclet, un barri inserit en la ciutat, falcat, usurpat a la vida rural. Carrerons de poble antic: Murta, Masquefa, Sant Esperit… I una plaça on acudeixen els estudiants a fer-se’n una, o dues, o… A “El Glop”, un pub transitat per joves delerosos de festa, alcohol, gresca i històries amoroses o merament sexuals. Un antre pel qual deambulaven els gossos dels hippies més diversos i pintorescs.
Aquesta dona solitària i prudent, extremadament tímida i pudorosa, pensa que també podrien anar al Palmar; amb el 25, la línia que comunica la ciutat amb el Saler, el Perellonet i el mateix poblet pescador esmentat. Sensacional. Passarien un dia esplèndid. Inoblidable. Passejarien en una d’eixes barques de pescadors que recorden molt vagament les góndoles venecianes. I el guia els duria, a base d’esfondrar la canya en el llot, pels innombrables canals del llac de l’Albufera. I després es farien un dinaret. Prèviament, un vermut, amb olivetes, papes i cacaus. I després un arròs a banda. Per posar-ne un exemple. I no s’estarien tampoc de tastar l’allipebre, de textura llefiscosa, escàpola i tendral. I, per postres, un tiramisú. Xe, que bo! Excel·lent. Hi pensa, a estones, i li ve l’aigua a la boca, sempre que s’imagina un dia de festeig al Palmar.
Que bonic és tot quan dónes rengle solt a la imaginació. I a les pel·lícules. I als llibres. Que idíl·lic és tot al pensament. Ara, però, que observa el seu home pensa que tot està per fer i tot és possible, com deia el poeta aquell, ara no en recorda el nom, però sap que va sentir els seus versos en un concert a la Fonteta. Hi podrien anar, també, a sentir un concert. Hi van els números 7, 13, 35 i 79. Ho ha vist a Internet. I podrien assistir, per què no, a un d’eixos partits de bàsquet que el València serveix en safata de plata a un públic enfervorit, totalment lliurat a l’equip local. Un equip de bàsquet que, contra tot pronòstic, es va proclamar campió de lliga la temporada passada. Estaria molt bé anar-hi, clar que sí.
Pensa totes aquestes possibilitats i ho troba idíl·lic. Molt bonic. Naïf, potser. Però a Ella no li sembla cursi pensar-hi en aquests termes. Perquè li naix de ben dins. Perquè ho sent així i no se n’ha d’amagar, no té per què. Quin mal fa? Cap ni un. És l’amor que la inspira, l’anhel de felicitat, de benestar, de pau interior, la necessitat de somiar, sentiments tan humans que sent aquesta dona que es troba cada dia amb l’home que puja a l’autobús, el seu home.
Li agrada trobar-se amb Ell al bus quan va camí de la faena. S’hi està tan bé… que t’entren ganes de dormir. Observa, de fet, que l’home fa cabotades. Deu tindre son. S’hi resisteix, però finalment es deixa vèncer per la son. I llavors Ella el mira amb una tendresa indescriptible, ara ja de manera descarada i sense necessitat d’amagar-se de ningú, a la vista de tots els passatgers, que se la miren sense amagar certa commiseració, i no poca condescendència. Alguns, burletes. D’altres, indiferents a l’escena. S’hi està tan bé, ajocat a l’autobús. Pobret…
Definitivament, se n’ha d’anar. I ho farà a contracor, molt al seu pesar. Aquesta vegada no se n’ha passat una, ni dues, ni tres parades, per veure si l’home es despertava. Quasi s’ha fet tot el recorregut del viatge, fins que el lluminós que hi ha al front intern del vehicle li ha advertit la pròxima parada i se n’ha hagut de baixar. Abans, però, se l’ha quedat mirant, fixament, palplantada davant d’Ell, sense vergonya perquè ja no hi ha ningú a dintre del bus, tret del xofer i Ells dos. Fins i tot ha estat a punt de despertar-lo per dir-li tot allò que li voldria dir, que li hauria de confessar d’una tirada, tot d’una, en un rampell definitiu i alliberador. Però s’hi ha resistit. Ho ha deixat córrer. Un altre dia, potser. El dia que torne a pujar a l’autobús i l’espere, com hui, quasi fins al final del trajecte.
Temps de lectura: 8 minuts
