fbpx
La revista més vital

El 3. Pròxima parada

Cada dia agafa el mateix autobús. La mateixa línia. Idèntica parada. I sempre, sempre, se la troba asseguda en el mateix seient de sempre. La displicència habitual. L’esguard, com d’habitud, perdut en un horitzó incert i innocent. Un paisatge urbà sempre canviant i, paradoxalment, igual. La mirada estràbica. El somriure dolç. El pensament, vagarós.

La mansuetud de la primera hora del matí. Els cossos inerts dels passatgers arrecerats discretament contra els cossos dels altres viatgers, en posició contigua, ajocats als seients o dempeus, enfundats en abrics, caçadores, jupes, rebeques, impermeables, jaquetes, fulards… Amb paraigua o sense. Amb barret, gorra, bufanda… o sense. N’hi ha qui mira per la finestra o qui contempla, encisat, un record recurrent, una obsessió cíclica, una il·lusió peremptòria… Mentrestant, el xofer recorre pam a pam la ciutat, tot seguint la trajectòria habitual, marcada sobre un plànol imaginari de rutes o autopistes infinites, com les venes que ens travessen de dalt a baix el cos.

L’home que agafa el mateix autobús de sempre, cada dia, llibre en mà, es fixa sempre en la mateixa persona. Tan discretament i dissimulada com pot. Sense fer escarafalls ni gestos estridents. Sense cridar l’atenció de ningú —tret de la persona en qüestió, que se’l mira de fit a fit, ben múrria, tan dissimuladament i discreta com sap, i sap fer-ho molt bé.

Cada dia els mateixos gestos. La monotonia quotidiana o la quotidianitat monòtona, tant se val. L’ensopiment insidiós dels dies de cada dia. La seguretat amb què ens proveïm diàriament, mercès, precisament, a la rutina habitual. Dones i homes enfundats en la seua ombra a la llum del dia. Homes i dones a la nit a la recerca de la llum de l’alba. Aixoplugats per un horari més o menys estricte; variable, si fa no fa. Delerosos d’un treball digne. Ansiosos d’una nòmina indeleble. Serfs dels diners. Esclaus de la usura. Funcionaris creients fidels fanàtics de les seguretats proporcionades per unes oposicions vagament merescudes, malaguanyades. In nomine nòmina. És la religió dels temps moderns. Dels temps mesquins. Mediocritats indemnes. Destins vulgars. Nimietats paleses. Tediosos ensopiments. Inèrcies progressives i mortuòries.

I, tanmateix, aquest home que puja cada dia al mateix autobús, en idèntica parada, i quasi en el mateix interval de temps, entre dues hores mil·limètricament situades, tot just en un moment que oscil·la, pel cap baix, un minut avall, un minut amunt, troba en l’ensopiment diari, l’al·licient de la seua vida, el leitmotiv de la seua migrada, pobra existència de pobre home, de persona humil. Pujar a l’autobús, doncs. Seure indistintament en un seient o romandre-hi impassible, amarrat a un dels agafadors de cuiro dur que pengen de la barra horitzontal que baixa del sostre del vehicle. De vegades, aquest home insignificant, anodí i invisible, fa com qui llegeix els eslògans publicitaris de la pantalla, els rètols lluminosos que esquitxen l’exterior de l’autobús conforme avança al seu pas per la ciutat, les normes de convivència que figuren de manera ordenada i cridanera en un panell de l’autobús. A voltes, s’entreté fent comparança entre les dues versions lingüístiques de les normes. I esbossa un somriure que no vol ser un somriure a la persona que, en aquest moment sembla que l’ha enxampat amb un somriure. No, no i no. No era per a tu el somriure. I era per a tu. Clar que ho era. Però no és per a tu. No ho pot ser. Per bé que m’agradaria.

Sovint s’imagina la seua història. La d’Ell i Ella. Ella i Ell. Una parella, sí. Què hi voleu? Com si això de festejar no s’estilara ja. Com si no fóra bonic anar agafats de la mà pel carrer, pujar a l’autobús de sempre i mirar-se als ulls mentre somrius, dolçament instal·lats als seients que tot just donen al centre del vehicle, sense ningú al davant assegut, únicament separats per la barra de seguretat. A expenses de l’esguard indiscret de la resta de passatgers.

S’imagina, sovint, això. Un viatge en bus per la ciutat. Amb ella. Hi ha tants llocs a visitar. I la xarxa de transport urbà ho permet, sense haver d’agafar el cotxe, sense l’angoixa del trànsit, sense haver de preocupar-se de res. Pensa que la portaria al Palau. I sentirien un bon concert. Hi ha tantes línies que els hi durien… Però tria el 3, la línia que el deixa al principi de l’Avinguda del Port. Hi anirien. I s’asseurien tots dos al pati de butaques, l’un al costat de l’altre però decantats cap a si, ben pròxims, com una parella de tórtores, novençans feliços, convidats al festeig de l’amor. I la música relliscaria per sobre les butaques fins abastar la seua posició displicent i receptiva, embriagant-los l’essència, extasiant-los l’esperit, corprenent-los l’ànima, exaltant-los el pensament. S’imagina una nit al Palau, sí, sentint una sonata de Chopin, L’ocell de foc de Stravinski o els sis concerts de Brandenburg de Bach.

Pensa que es podrien acostar a Sant Miquel dels Reis, també. A un dels múltiples encontres amb escriptores i escriptors que s’hi organitzen. Hi podrien anar junts. Quina pensada més bona! I aquells murs els acollirien de manera solemne i elegant. Una catifa vermella els rebria amb gran cerimonial i un acomodador els menaria i els faria seure a les seues butaques, reservades amb gran antelació. I, llavors, s’imagina una xerrada de l’escriptora bestseller del moment. O un encontre amb el lletraferit més cobejat pels lectors. I a l’hora del torn obert de paraula, dels precs i de les preguntes del públic assistent, miraria de lluir-se amb una perspicaç i intel·ligent disquisició entorn del narrador omniscient, de la diversificació de les veus dels personatges, de les analepsis i les prolepsis del temps de la història, de la importància del tempo en la trama, de la pertinència del final o desenllaç inesperat… S’imagina tot això com si fóra una pel·lícula. Un d’aquells films mítics, considerats ja clàssics, que han passat a la història del cinema. Hi pensa i s’hi recrea. M’agradaria tant que m’assistires, com feia aquella jove de la tribu Sapiens al protagonista del grup de Neandertals en aquella pel·lícula tel·lúrica, ancestral, primigènia. O com aquella bagassa accidental que lliurà el seu cos i ànima a l’aprenent de Guillem de Baskerville en un encontre fortuït i inoblidable… Que bonic és tot en les pel·lícules… I als llibres. Que idíl·lic és tot en un conte —com aquest.

Un altre dia, anirien a la platja. A la Malva-rosa van un fum de línies. Amb el 3, també. (El 20 i el 21 són busos que l’EMT estableix ex professo a l’estiu perquè la gent puga anar a la mar.) Aquest sí que seria un dia especial, tot un repte. Hi pensa i s’estremeix: veure el seu cos fóra com assistir a l’exposició d’una obra d’art insòlita. Uf! Quin privilegi. Hi pensa i sua d’emoció, d’excitació. Sent la suavitat de les carícies del mar sobre el seu cos indemne. Les ondulacions sinuoses del vent sobre les dunes intactes de les corbes del seu cos, esvelt i delicat. La llum enlluernadora, la bellesa natural a través dels seus ulls infinits. Quanta cursileria, Déu meu! Però ell no ho sent així. No li sembla gens coent tot el que sent perquè l’ix natural, del cos i de l’ànima, d’aquest esperit pertorbat, obsedit, neguitós que l’inspira aquesta dona que es troba cada dia en pujar a l’autobús.

Li agrada anar en bus a la faena. S’hi està tant bé… Dóna per fer una becaeta i tot, arrepapat al seient tou. De vegades, li passa que s’adorm, mentre contempla, com fa cada dia, aquesta dona que l’observa d’esquitllentes en cada viatge, camí del treball, tan dissimuladament com sap —i sap fer-ho molt bé— mentre fa com qui no se n’adona, tan indiferent com pot. S’hi està tan bé, ajocat a l’autobús. S’hi està… tan bé… a l’autobús… està… bé… bus…

Definitivament, s’ha adormit. Aquesta vegada no se n’ha passat una, ni dues, ni tres parades. S’ha fet tot el viatge sencer. Fins que el lluminós del vehicle li adverteix el “Final del trajecte”. I el conductor ha hagut d’alçar-se fins on es troba el darrer passatger, aquest pobre home insignificant, senzill i pertinaç, que agafa el bus cada dia i contempla una dona, la seua dona, secretament i callada. No hi quedava ningú ja, a l’autobús. La dona tampoc no hi és. Llavors, s’alça tot d’una i baixa a la parada i seu al banquet, cobert per una petita teulada o aixopluc de plàstic que amb prou feines el protegeix de la pluja i del vent. I espera un altre cop, com fa cada dia, que passe l’autobús de sempre, per pujar-hi com sempre i seure amb cautela i mirar la dona per fer ensems el seu trajecte, el seu periple únic, infinitament repetit, per la ciutat, el seu recorregut particular i en silenci. I aquesta vegada sí. Li ho dirà. S’hi declararà. S’ho jura a si mateix. En el pròxim viatge. Quan agafe el bus de sempre. En la pròxima parada.

Temps de lectura: 8 minuts

2+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close