La revista més vital

El 70. Tota una vida

Fa temps que hi pensa. És la seua il·lusió. Hi aspira des que va entrar a la companyia, des dels inicis: dirigir la xarxa d’autobusos de la ciutat. El seu és un objectiu perfectament meditat, una aspiració legítima i, val a dir, lògica. És normal que, després de tants anys al servei de l’empresa, vulga fer el salt cap a llocs de responsabilitat. En realitat, és un símptoma de salut psíquica, un senyal que la persona està ben viva, perquè vol evolucionar.

L’única cosa que li reca d’aquesta pruïja de prosperitat a què aspira és el fet que perdrà el contacte directe amb els passatgers, aquesta quotidianitat diària que l’embolcalla i el protegeix des que va entrar a treballar en l’empresa de transports. Sobretot li sabrà greu —n’està convençut— perdre’s les històries que circulen cada dia pel ventre buit del bus. Històries subtils o ben curioses que l’omplin sobre manera i de les quals n’és espectador privilegiat, cada dia, quasi invariablement des que li van assignar dur el 70, una de les línies més antigues de la xarxa.

És bonica València, i gran; s’ha fet enorme, de fet. El 70 li permet recórrer alguns dels llocs més emblemàtics de la ciutat, els més cridaners i simbòlicament més característics, els que transiten indefugiblement els turistes i els passejants locals els diumenges al matí, quan es deixen engronsar pels campanars de Santa Caterina i del Micalet o visiten la Llotja, el Mercat Central i les Torres de Serrans o les de Quart. Alguns d’aquests monuments històrics només els aprecia de lluny, o de biaix, però els veu i amb això ja en té prou i de sobres.

Cada dia parteix de la Misericòrdia, després d’acudir-hi puntualment des de cotxeres, unes naus gegants situades als afores de la ciutat on dormen els autobusos de la companyia com si foren mamuts d’una era remota. A les fosques semblen realment animals prehistòrics. De vegades, se sent com una ranera quasi imperceptible, de llandes i pneumàtics gastats, clàxons que volen manifestar-se a la matinada, finestretes que es baixen de sobte perquè la frescor de la nit entre dins del vehicle. Tot aquest escenari fantasmagòric, però, s’esvaeix de sobte quan arriben els xofers i s’encimbellen al volant i comencen a desfilar com una saga de processionàries famolenques per la ciutat que ara desperta.

La primera a pujar-hi és una anciana de cabells estufats cotó en pèl que el saluda de manera efusiva i agradable. A Tres Creus. És la bondat en persona. Fa molts anys, l’acompanyava el seu home, un senyor esquifit, però se’l va endur alguna malaltia inconcreta sobre la qual no gosa preguntar, per discreció. La dona s’asseu tot just al seu darrere i no té oportunitat d’entaular-hi conversa. Amb qui sí que parla —o més bé, escolta— és amb l’home de les ulleres de pasta grossa. És una mica pesat, però li fa llàstima. Sap, per una viatgera molt tafanera que ara ja no freqüenta la línia, que la dona el va deixar… de manera que fa per escoltar-lo.

Hi ha joves assidus a la ruta. Escolars d’uniforme impecable —i implacable “decoro”—. En són uns quants. Xiques i xics. Ell intueix que van des de Patraix a algun dels centres educatius religiosos que esguiten el centre de la ciutat, els bons nans de la València més pijeta. Però també n’hi ha d’alternatius, vinguts des de la Font Santa. D’aquells que duen samarretes reivindicatives i jupes de cuiro. N’hi ha un que li fa especialment gràcia. Puja sempre mastegant xiclet, amb el monopatí a l’avantbraç, la gorra encastada a la testa, amb la visera a l’inrevés, sobre el bescoll, i una perforació ostentosa a l’orella esquerra. Porta sempre els auriculars posats i observa fixament i burleta les cames vulnerables de les adolescents, davant l’estupefacció i el desconcert inquietant dels companys uniformats, que tracten d’evitar el contacte visual d’elles amb ell, no siga que s’escarrien per camins de trànsit moral dubtós.

Al carrer Alberic puja una dona de mitjana edat que s’asseu de seguida en un seient que dóna a la part central de l’autobús. És una dona espectacular. D’una altura superior a la mitjana i un caminar estilitzat. Amb els cabells negres com l’atzabeja i unes línies corporals com per perdre-s’hi. Fa de molt bon veure, la veritat. Fins i tot a ell li crida l’atenció, encara que fa temps que no està per les dones. (En té prou i de sobres amb la que té: la seua Amparo és molt Amparo.) La dona que puja sempre en una de les primeres parades de la ruta és discreta i dissimula sempre que pot, i sap fer-ho molt bé, quan, tot just a la parada següent, Sant Francesc de Borja-Jesús, puja un home de mitjana edat enfundat, com sempre, en el seu abric i un barret, llibre en mà.

És amb Ells quan més bé s’ho passa, el xofer. Perquè és testimoni callat del flirteig silenciós entre tots dos. Ell fa com si no. I Ella fa com si bah. Però entre l’home i la dona de mitjana edat és evident que hi ha com un fil invisible que els va unir des del primer moment, des del mateix instant que es van conèixer —si és que podem parlar de coneixença entre dues persones que no han creuat mai ni una paraula—. Ho sap ell, el xofer, i ho saben els passatgers que, amb més o menys intensitat, freqüenten la línia. Tots, llevat d’Ells, és clar, que no ho saben o fan com si no volgueren assabentar-se’n. Fa gràcia el joc de mirades directes i indirectes que es brinden entre si.

És bonica la ciutat. Quan arriba al centre, gaudeix dels edificis de primeries de segle xx, on s’arrecera la burgesia de la ciutat i tot de botigues ofereixen als vianants les seues mercaderies. És ací on més gent baixa de l’autobús. Ell les veu com s’hi escolen sense dilació, delerosos de l’últim model de perfum, de pantaló o de bossa de mà, ni que siga només per mirar i no emportar-se res a casa. La Plaça de Sant Agustí li sembla molt bonica, amb l’edifici imponent, altíssim, situat en un cantó, en la bifurcació de l’Avinguda de l’Oest i el carrer Sant Vicent. Entrar a la Plaça de l’Ajuntament és l’excel·lència, amb la forma triangular que la singularitza i els puestos de flors al bell mig; Correus, amb la torre metàl·lica una miqueta massa gruixuda i la bola que la corona; l’Ateneu, el Rialto i l’edifici d’oficines de vitralls del cantó que tant desmereixen la plaça —alguna pega havia de tindre…

Al carrer de les Barques, la fabulosa concatenació arquitectònica continua, amb el Teatre Principal i, sobretot, l’antic Banc de València a la cantonada amb Don Juan de Austria i Poeta Querol a l’altra banda. Quina llàstima que l’especulació i el lladronici haja fet malbé tants anys de prosperitat i de benestar, però aquesta és una altra història. El xofer es fixa també en el Parterre, on es donen cita concentracions antagòniques i hi ha l’estàtua del Rei en Jaume, testimoni directe de tants capteniments vergonyants. Envoltar la Porta de la Mar amb el bus és tot un privilegi. Arribar a l’Albereda, un goig impossible d’expressar amb paraules. Deixa a un costat Vivers i acarona breument l’Avinguda de Vicente Blasco Ibáñez per, en un tres i no res, enfilar Jaume Roig i tirar amunt per Emili Baró, camí d’Alboraia. Aquesta ruta sembla la columna vertebral de la ciutat o, si més no, una de les millors visions —o versions— de València.

Però els qui més li criden l’atenció són aquesta parella desemparellada que protagonitzen cada dia un romanç silenciós, un idil·li platònic que, pensa, hauria de cobrar vida en carn i ossos algun dia, materialitzar-se d’alguna manera. Ho pressent, això, el conductor i, no sap per què però troba que el dia de hui podria ser clau, definitiu, per a un desenllaç (im)probable…

S’adona que l’home s’ha adormit. Quasi imperceptiblement ha anat declinant el cap fins a deixar-se vèncer per la son. Ho ha fet durant unes quantes parades més de les que habitualment acostuma a romandre dins de l’autobús. El conductor ha estat a punt d’alçar-se i avisar-lo preventivament per si se n’havia passat de llarg, però en adonar-se que la dona esvelta i de corbes sinuoses el mirava entre preocupada i tendra, ho ha deixat córrer perquè ha entès que si hi ha algú autoritzat a dir-li alguna cosa és Ella, i no ell. Li sap greu no dir res, però pensa que no hi té dret, que no li correspon fer-ho. I es quedarà amb les ganes de saber què passarà perquè aquest és el seu darrer dia com a conductor. Ha aconseguit el seu propòsit: ser controlador general de totes les línies. Paradoxalment, però, mai no sabrà quin és el destí que els depararà a la dona i a l’home de mitjana edat, els viatgers diaris —protagonistes insòlits, silenciosos, muts, atònits— de la línia del 70.

Temps de lectura: 8 minuts

2+

També ha agradat a:

  • avatar

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close