fbpx
La revista més vital

El balancí

Vull explicar-vos la història de l’home assegut al porxo, gronxant retalls del passat recent. És un home de ciutat que ja ha tombat la seixantena. Té les mans endurides de tant treballar; però conserva la il·lusió jove. Acaba d’estrenar jubilació. Diuen que aquest és un moment crític a la vida dels humans, que hom comença a replantejar-se la utilitat de sa existència, a passar revista del que ha fet i del que ha deixat de fer.

Amb el  primer moviment oscil·latori es trasllada al dia del blat de fa quaranta anys. Va acceptar la invitació d’un parent seu del poble i va assistir-hi. Va coincidir que la Rosa, la pubilla de cal Jaumet, va ser aquell any l’encarregada de segar la primera garba per oferir-la a la patrona. Menuda i tot com era, va aconseguir de fer-ne una de ben gruixuda i, amb pas lleuger, la va portar a l’església i la va dipositar a l’altar del Roser.

Va trobar que la pubilla era vistosa; la Rosa considerà que el foraster que la mirava embadalit era un xicot prou ben plantat. Durant tota la missa es van creuar mirades de complicitat i, després, quan la Rosa va anar a casa seva i  va penjar la garba beneïda a la finestra més alta perquè en podessin menjar els ocellets durant tot l’any, ho va fer sota l’atenta mirada del foraster.

En acabat la missa, va venir la competició per escollir qui seria el segador davanter. El seu parent, el Ramon, el va engrescar perquè participés en aquesta prova, sense amagar-li que el guanyador havia de ser, no només el més ràpid sinó, sobretot, el més fort i traçut amb la falç. Ell, agosarat i jove, quan va entendre que un element significatiu i esperat de la festa era la proclamació del davanter, s’hi va presentar sense pensar-ho dos cops; en cap moment li va passar pel cap que l’home seleccionat havia de dirigir la feina dels altres dallaires de la colla. I vet aquí que, gens avesat a manejar la falç ni a traginar garbes, va caure exhaust. La pubilla de cal Jaumet se’n compadí i li atansà el càntir als llavis. Un cop refet pels efectes de l’aigua, i sense ser conscient del mal paper que havia protagonitzat davant de tothom, aixecà el cap, topà amb els ulls de la xicota i va decidir, unilateralment, que la pubilla de cal Jaumet seria la dona de la seva vida. Amb propòsit ferm, a l’hora de dinar, va empescar-se-les per estar prop de la Rosa, encetaren uns quants temes i més d’un cop li va semblar notar que les seves mirades eren com dos imants de pols oposats que s’atreien irremissiblement.

Després de dinar, la Rosa, com a pubilla encarregada de segar la primera garba, va obrir el ball amb l’Andreu, el segador que havia fet, en menys temps, més garbes i més grosses. Va ser el primer cop que va intuí que havia passat de ser afavorit  per l’atzar a dissortat, s’hauria d’haver preguntat si se li havien girat les garbes.

Cap al tard, s’acabà la festa i tothom s’acomiadà perquè l’endemà seria un dia llarg i pesat. Durant el viatge de retorn, l’home va teixir un rastrell amb les paraules més dolces que va trobar en el diccionari del seu cor, per amanir les converses que estava decidit a entaular amb la pubilla de cal Jaumet.

En un nou balanceig, recorda que el primer dia de festa que li vagà, es va presentar de nou a casa del parent del poble de la Rosa. El Ramon estava preparat per anar a Missa Major. Encara que no fos molt de missa, ell hi va assistir amb l’esperança de trobar-hi a la Rosa. No l’errà. Un cop es van veure, va poder constatar que en les seves mirades hi havien espurnes de foc. Després de missa, les noies,en grup, anaven al cafè a fer un refresc, els nois, també acollats, un got de vi. Tot seguia un protocol, les xicotes, assegudes, els xicots, a peu dret, gallejant al voltant d’elles. En un moment atzarós o buscat, a la Rosa li va caure a terra el mocador amb què s’acabava d’eixugar la comissura dels llavis. Ell s’ajupí rabent, l’arreplegà i en aixecar-se, atabalat per tornar-lo a la noia, va sentir que els seus dos caps toquejaven. La Rosa va envermellí de galtes, ell va dissimular l’estremiment del frec, xarrupant el darrer glop de vi.

No es tornaren a veure fins a darreries del batre. Era un dissabte a la tarda. Quan  arribà a l’era les espigues ja estaven desgranades, però la marinada no bufava gaire i havien hagut de ventar tres vegades. Davant d’aquesta dificultat, el Jaumet va demanar que  tots hi posessin el coll, altrament no podrien ensacar.

Quan el Ramon el va veure arribar, estava lligant l’erera a la forca per poder netejar les impureses que la marinada no havia aconseguit emportar-se. Amb cops secs i decidits el Ramon continuava ererant, procurant tirar ben lluny les impureses i, només s’aturà uns instants per donar-li la benvinguda. Tot seguit, com si necessités explicar-se, li va dir:

—D’una manera o altra hem de netejar el gra!

Tothom feia brandar algun estri: els homes amb les pales i els cabassos; les dones, amb l’escombra. Ell no sabia quin posat fer. Quan ja tingueren el blat net i van començar a ensacar, sí que hi va veure la seva ocasió, va agafar un sac i es va disposar a parar perquè algú amb el cabàs anés omplint-lo i així  els altres podien recollir la palla i amuntegar-la a un racó de l’era per poder fer un paller.

Quan van acabar d’ensacar, les dones encara escombraven la mica de palla que no havien arrossegat les pales. Poc a poc, totes van anar marxant, la Rosa es quedà ressagada perquè era l’encarregada de guardar les escombres, moment que va aprofitar ell per atansar-se-li i confessar-li:

—Des del dia de la festa del blat, no t’he pogut treure del pensament!

Sense esperar la reacció de la noia, va afegir:

—Si t’escric, em contestaràs?

La Rosa va confegir un gest coquetó que tant podria voler dir que sí com que no; però que ell va interpretar com:

—Prova-ho.

Sense parar de vaiverejar, balandrim-balandram, ha aparegut indeleble a la memòria del nostre home que  al cap d’uns dies va tenir una resposta de la noia  que insinuava un pas endavant:

—Vindràs a la festa de la verema?

El tercer diumenge de setembre, puntual com un rellotge, vestit de festa, clenxinat, acudí a la Plaça de la Vila del poble de la Rosa; no podia faltar a la festa en homenatge a la vinya i a l’elaboració del vi i, sobretot, a la cita de la Rosa.

Al començament es trobava molt foraster, perquè no coneixia ningú. Poc a poc, tot es va anar animant. Primer va arribar el carro capdavanter que duia les portadores amb raïm. Al segon, el dels veremadors, hi vingué el Ramon. Amb el seu parent al costat, ja es va sentir com a casa perquè li explicava tot el que anava esdevenint:

—Ara el batlle farà la pesada simbòlica del raïm en una balança romana antiga, com es feia abans.

—Els veremadors descarreguen les portadores per abocar el raïm al cup.

—Els trepitjadors faran la trepitjada inaugural. En aquest moment de la narració, el Ramon el va voler convèncer perquè s’afegís als veremadors. Ell va dissimular el seu ensurt i va argumentar que no volia fer el pena com ho va fer amb el segar . Tampoc van poder donar-li entenent per participar a la cursa de Portadores. El que no va refusar va ser el tast de vins; especialment perquè el servien les noies.

Quan va veure la Rosa, la Plaça esdevingué un lloc paradisíac. Malgrat que uns trepitjaven raïm, d’altres corrien amb les portadores, algunes noies venien pastissets per la confraria del Roser, a ell, només l’imantava  un espectacle, la Rosa. Si no hagués estat tan encaterinat, segur que s’hagués adonat que, malgrat el xivarri ambiental, hi havia una persona a qui no se li escapava detall del seu enlluernament; era el Jaumet, el pare de la Rosa.

Cap al tard, la festa va anar esmorteint-se i tothom va retirar-se cap a casa. En acabat la diada, s’acomiadà de la Rosa amb la promesa d’escriure-li sovint.

En un nou trontolleig del balancí, ha recordat que seguiren unes quantes cartes més, amb un to, aquestes sí, declaradament festejadores. La Rosa l’insinuà que la festa dels bolets era molt concorreguda i ell s’hi presentà amatent. Va ser en el concurs dels boletaires on es van donar el primer petó. Sempre li havia agradat aquella flaire misteriosa que desprenia el bosc; a partir d’aquella primera besada ja mai més va poder desassociar l’olor boscana de l’aroma de l’amor. Les cartes posteriors ja es van tenyir de complicitats que només ells dos podien desxifrar i el temps va tenir un altra mesura, la que anava des que un escrivia fins al que l’altre contestava.

I, banzim-banzam, ha pogut comprovar que a la seva memòria afectiva hi continuaven gravats els fets de l’hivern. Inexorablement, la tardor va obrir les portes a l’hivern i va arribar la temporada de collir olives. La colla de segadors es tornà a retrobar però ara no amb la falç sinó amb la raspa. I, com cada hivern, l’escena més repetida des de Santa Caterina fins a Nadal es representava al voltant de les oliveres; els collidors joves, enfilats al banc de collir, els grans, a peu d’arbre. Les dones hi acudien una mica més tard, s’hi afegien per canviar borrasses i buidar-les quan hi havia tantes olives que es fes carregós de traslladar-les.

Però  ell no coneixia la dita “al temps de les olives, fan nuvi les fadrines”. De manera que l’Andreu va començar a tirar-li floretes a la Rosa, del banc estant, i ara sí que el Jaumet s’ho mirava amb bons ulls.

Va arribar la festa de l’oli i ell també hi va ser convidat. Estava amb la rostra de pa generosament regada amb l’oli primerenc a la mà, quan se li atansà la Rosa amb el plec de cartes  que li havia anat enviant i, com a comiat, li va dir:

—El  pare diu que a casa necessitem un pagès!

I balandrim-balandram, ha recordat tristament que res no va poder replicar a un argument tan convincent, de manera que va tornar cap cot a ciutat. De la Rosa, en va saber pel seu parent les noves imprescindibles per no tornar al poble: que, al cap de poc temps, es va casar amb l’Andreu; que, nou mesos després, va infantar  una nena i, que, al cap de tres anys, al temps de les meses, els nasqué un nen. Posteriorment, va perdre els pares i, recentment, ha enviduat.

De sobte, l’home s’aixeca, encara té un  gest de contrarietat tatuat a la cara però  dins del seu cap hi ressonava una veu que li deia: “Avui torna a ser el dia del blat”.

Finalment, ja sense la sonsònia de la cadira, ha arraplegat el valor necessari per enviar-li una carta a la Rosa:

Estimada Rosa:

La cerimònia  de l’inici de la sega res té a veure amb aquella de l’any que ens vam conèixer. La collita dels cereals continua sent una de les èpoques més importants dins la vida agrícola, però el pa ja no és la base alimentària principal ni els segadors van en colla, ni cal davanter ni falç que arreplegui espiga rere espiga sota un sol de justícia.

Actualment, la maquinària ho enllesteix en poc temps. Avui, el teu pare ja no et retrauria: Aquell? El forester?…però si no té ni pala ni forca ni lloc a on ventar!

Perquè ja no es fa brandar ni pala, ni falç, ni volant, ni garrot, ni esclopet ni vencill; avui han esdevingut, definitivament, eines decoratives penjades a l’entrada de casa.

Res és com era aleshores. Malgrat tots aquests canvis, a mi, encara avui, l’olor del bosc em porta aroma de besades, l’oneig ufanós del blat em continua emocionant i t’he de confessar que, fa quaranta anys, vaig bastir, amb les nostres cartes, una garbera perquè les protegís de les inclemències del temps fins al moment de la batuda.

M’ha calgut, això sí, aprendre a llaurar la terra, a plantar ametllers, a podar la vinya, a segar el blat, a beremar, a recollir les ametlles… amb amor, això també, per poder copsar la dèria del teu pare: a la natura, tot té el seu temps, el seu perquè; cal entendre, respectar i aprendre’n d’ella.

Si vols, podem provar de tancar el parèntesis obert fa quaranta anys i continuar la nostra història, amb la il·lusió jove de qui sap per experiència que cada primavera els ametllers trauran noves flors, que cada estiu les espigues daurades sota el calor del sol onejaran satisfetes abans de ser segades, que cada tardor s’assecaran les fulles després d’haver donat fruit i que cada hivern noves neus prepararan la terra perquè a la primavera tot sigui novament fecundat.

No trobes que ens ha arribat, també a nosaltres, el temps de batre?

Temps de lectura: 11 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close