fbpx
La revista més vital

El bosc de les males decisions

Un full en blanc, el millor viatge de tots. Un espai totalment verge per viure, somiar i imaginar. Un camí infinit de pàgines que et guien a través de les petjades que vas deixant de moments, records i experiències, siguin d’un mateix o de la gent que t’acompanya en aquest viatge anomenat vida, ple de somnis i il·lusions.

Des que era ben petita m’han intentat explicar que la vida que tens és a conseqüència del que fas i el que deixes de fer, i també potser, una mica de la sort que tens o deixes de tenir, però mai m’han dit que tot ja estigués escrit en un full, sinó que cadascú té un full en blanc i és en aquest on cada un de nosaltres escriu la ruta de la seva vida a mesura que les coses succeeixen.

Però el que sempre m’ha fascinat més és això de la sort, quantes vegades m’he preguntat si aquesta sort existeix o és només alguna cosa abstracta a la qual necessitem aferrar-nos quan no volem reconèixer que hem pres una mala decisió. Però és que hi ha bones i males decisions? Qui sap, potser sí, potser no. Diuen que si una cosa no et fa feliç, és perquè no has decidit bé, però i si en realitat has de caminar pel bosc de les males decisions per arribar a la ciutat de les oportunitats?

I és que jo fa temps que estic buscant aquesta ciutat després d’un any de vagar pel bosc de les males decisions. Bé, potser ara ja no em trobo ben bé en aquest bosc, sinó que potser ara ja estic al penya-segat que hi ha al final del bosc de les males decisions i des del qual es pot veure, allà molt lluny, a l’infinit, la ciutat de les oportunitats il·luminada per les estrelles dels somnis d’aquells que han trobat el camí correcte per arribar-hi.

Però comencem pel principi, com vaig acabar jo al bosc de les males decisions? Amb 24 anys i quan creia que pel fet de ser jove, amb estudis i amb estalvis em menjaria el món, però el món se’m va menjar a mi.

Pensant-ho ara fredament, potser el meu fracàs no va acabar sent a conseqüència de la presa de males decisions, potser més aviat va ser per agafar a aquells camins necessaris per passar d’adolescent despreocupat a persona adulta i madura. Un viatge que va començar amb una motxilla carregada d’il·lusions, somnis i esperances, i amb la meva barra d’energia -igual que la dels videojocs- al cent per cent.

Després de 24 anys vivint dins la bombolla a la qual coneixem tots com a casa i família, vaig prendre la decisió de trobar el meu propi camí, aquell camí que em conduiria a la ciutat de les oportunitats. Què vaig fer? Independitzar-me. La meva il·lusió, somni, desig? Convertir-me en escriptora reputada.

Ho recordo perfectament, tot va començar a un 31 d’octubre. Era un dia estrany, tenia sentiments contraposats. Aquell dia vaig perdre la meva feina però em van publicar la meva primera novel·la, un fet que esperava des dels cinc anys. Va ser un moment en què els somnis i il·lusions no cabien dins la meva motxilla, però sense dubte, l’eufòria, adrenalina i la inexperiència em van jugar una mala passada.

A partir d’aquell 31 d’octubre és quan tot es va començar a embolicar. Vaig decidir emprendre un nou camí deixant enrere a persones que sabia que no em podien acompanyar en el viatge. Tots aquells que creien que no podia aconseguir els meus propòsits. Va ser dur aquell començament; pares, amics, parella… sempre he considerat que la confiança és un factor clau per emprendre un viatge de no retorn. Un viatge amb un bitllet d’anada però no de tornada, i per això, per fer-ho, necessites desprendre’t de tot allò que et pren les ales per volar i per arriscar.

Amb molt temperament i molta força de voluntat vaig donar la primera passa i després la segona, tercera fins a trobar-me dins d’un bosc. Un lloc que més tard vaig descobrir que estava ple de paranys i obstacles que podien provocar la meva rendició. El primer? Subsistir en mig d’un lloc immens i diferent del que coneixia, però sobretot, completament sola; trobar un lloc per viure, trobar com alimentar-me, com guanyar diners, noves persones en qui confiar… però el més important, trobar temps per fer allò que m’apassiona, escriure. Però ai el temps… en aquesta primera etapa del viatge va ser quan la motxilla va començar a perdre pes d’il·lusions i a guanyar-ne de desil·lusions.

Com més avançava per aquell bosc, més decisions havia de prendre i menys temps tenia per dedicar-me a allò que m’havia conduït fins allà. Fins que un dia, va aparèixer l’animal més ferotge i aterridor del bosc, aquella guineu que sembla que t’hagi de regalar la lluna, però que va disfressat d’adorable gatet. I en comptes d’enfrontar-m’hi, la por em va paralitzar i vaig sortir corrents agafant el camí equivocat i allunyant-me del tot d’aquells somnis i il·lusions que s’havien quedat enrere, a dins d’aquella motxilla que vaig oblidar allà, en aquell indret perdut del mig del bosc.

Des d’aquell instant vaig començar a córrer sense rumb, sense un destí, sense metes, sense objectius fixes i l’únic que vaig fer va ser sobreviure dia a dia; al temps i a la vida, arrossegant una nova motxilla plena de temors, preocupacions, tristesa… i com més caminava, més ràpid passaven els dies i més perduda em sentia en mig d’aquell bosc que a poc a poc s’havia anat tornant més obscur.

Recordo que va arribar un punt que ja no caminava, sinó que arrossegava els peus per aquell terra ple de fang que cada vegada feia que em costés més avançar, posar un peu davant de l’altre per continuar el camí. Fins que va aconseguir que les meves forces defallissin i finalment vaig caure rendida a terra, observant tot el que m’envoltava des d’una perspectiva totalment diferent com ho havia fet des d’aleshores, la perspectiva de la rendició.

Vaig tancar els ulls ben fort desitjant que fos un malson, però la fada que viu en el meu subconscient es burlava de mi i em deia que havia fracassat, que allò que més por m’havia fet a la vida, s’havia complert. Per mi, la paraula fracàs no havia existit mai, però en aquell moment va aparèixer en la meva ment pronunciada per tots aquells que no creien en mi. Vaig arribar a pensar que tenien raó i com a conseqüència cada vegada m’anava tornant més petita en mig d’aquell bosc i la meva barra d’energia finalment va arribar a zero.

Passaven els dies, continuava allà estirada, en aquell terra enfangat d’aquell bosc, el bosc de les males dedicions sense haver-me aixecat, sense haver menjat, sense haver parlat, plorat o cridat. Simplement el calendari anava canviant de dia, el sol anava sortint i s’anava ponent de la mateixa manera cada dia tot i no ser-ne conscient per l’obscuritat que em rodejava. Per mi ja res tenia sentit, ja res tenia solució, era millor acabar amb tot.

Però un dia qualsevol, sense saber molt bé per què, després de setmanes paralitzada, de setmanes perduda en mig d’un bosc desconegut, un raig de sol es va filtrar en mig de la densitat dels arbres i em va il·luminar. Era un raig d’esperança en forma d’amics, família i noves oportunitats que es va colar a la meva motxilla entreoberta i va fer que a poc a poc pensés amb claredat i m’adonés de tots els errors que havia comès; confiar en les persones equivocades, deixar de banda el meu somni per una mala gestió del temps, escollir el camí incorrecte per la por a fracassar… Però vaig aprendre que només equivocant-me podia aconseguir allò que més desitjo.

Per fi vaig decidir aixecar-me, anar a buscar de nou la meva motxilla d’il·lusions oblidades i continuar endavant pel camí ple d’obstacles i dificultats que em conduiria a la ciutat de les oportunitats.

Només quan vaig aprendre tot això, després d’un any de desil·lusions, incerteses, temors, enganys… He estat capaç de seguir caminant per aquell full en blanc i convertint cada passa en una nova experiència, una nova il·lusió i un nou somni. De moment no l’he acabat, només he aconseguit sortir del bosc. Encara em falta creuar el mar que hi ha sota els meus peus, l’últim tram que em queda per publicar la meva segona novel·la que tantes lluites internes i llàgrimes m’ha costat.

Un camí que la meva imaginació el va dibuixar ple de cotó fluix però que en realitat ha estat ple d’espines. Però ara, mirant enrere i veient tot el camí recorregut, dono gràcies d’haver-lo fet, perquè gràcies a això ara sóc qui sóc i com sóc.

Gràcies al bosc de les males decisions ara sóc l’Ester, però també sé que puc ser moltes més coses. Demà potser seré un personatge de conte, d’aquí a tres dies potser una mestra d’escola o d’aquí a un any potser el bosc sencer de les males decisions.

He après que la vida és això, una ruta en blanc que tu decideixes si la camines, corres o voles. Un univers infinit d’oportunitats, bones i males pràctiques, però on només tu decideixes com, quan, on i amb qui començar el teu viatge.

Temps de lectura: 8 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close