La Glòria, després de rentar-se la cara, es va acabar de vestir. Sempre ho feia en dues tongades. Primer es posava les calces i els sostenidors, la samarreta interior quan refrescava i, al damunt, la brusa. Després anava al lavabo i, mig bolcada a la pica, s’anava passant aigua gelada pel rostre, se l’eixugava, amb cura, amb una tovallola petita, suau i flonja, i s’hi escampava la crema hidratant per a pells extremadament delicades que comprava a la farmàcia des de feia molts anys. Finalment es va posar la resta de la roba, cada dia de la mateixa manera: una faldilla fosca no gaire llarga i uns mitjons de mitja que, ben estirats, li arribaven fins a sota del genoll. La Glòria sabia de sobres que no tenia unes cames boniques, al contrari: eren curtes, inflades i plenes de varius gruixudes i que sobresortien. A més, amb l’estretor d’aquella tela fina que ella s’entossudia a col·locar-s’hi, hi havia venes que encara li quedaven més marcades i dolien només de mirar-les.
Quan aquell matí va estar arreglada, va baixar a la cuina per preparar-se l’esmorzar. Tenia el costum, mentre esperava que la llet gairebé bullís a dins de l’ansat que havia posat al foc, de sortir un moment al jardí a mirar com estaven els geranis que cuidava amb delicadesa i devoció. Regar-los generosament, treure’ls les fulles seques i les flors pansides, abonar-los quan calia i parlar-los sovint. Quantes vegades al llarg de la seva vida devia haver repetit aquelles accions? Però llavors, allà dreta al davant de les jardineres, va ser conscient que aquell ritual se li havia acabat, almenys per uns quants dies. Totes les plantes estaven esmicolades i no n’hi havia ni una que es mantingués sencera a dins de la terra que les feia viure. Al damunt de la catifa verda que aconseguia fer aquella gespa tan ben tallada hi havia una escampadissa de roig cirera, de roig intens, de pètals de geranis que cada segon estaven més a prop de deixar de ser-ho.
La Glòria, quan va tornar a dins de casa, va sentir una olor de socarrimat. La llet se li devia haver vessat, i entre aquella escampadissa de líquid a la cuina i la de flors al jardí no podia estar més esverada. I mentrestant, el seu marit, en Joan, llegia tranquil·lament el diari que els duien cada matí a la porta de casa, ben assegut a la butaca del menjador i amb un lleuger somriure a la boca.
Al cap d’uns quants dies, també de bon matí, quan la Glòria ja s’havia posat les seves mitges, ben estirades fins a sota del genoll i que li remarcaven, per l’estretor del teixit, encara més aquelles varius protuberants, va començar a fer el llit. Se li va acudir mirar per la finestra, cap al petit hort que tenien a una banda del jardí: va veure que, de nou, havia passat una catàstrofe. Les tomates, les seves tomates, totes i cada una sense excepció, que fins al dia abans estaven perfectament col·locades a les seves respectives branques, jeien al terra, esclafades. Els trossos —pocs— que encara quedaven sencers i el suc —moltíssim— que havia sortit dels fruits ho havien tenyit tot de roig cirera, de roig intens. Altra vegada va aparèixer l’esverament, l’angoixa i la desesperació. I altra vegada es feia evident la tranquil·litat d’en Joan, que conversava amb el veí del davant, amb una branca de romaní a la boca i amb un gest de satisfacció.
Quan una setmana més tard la Glòria va anar al galliner que havia construït amb les seves pròpies mans i es va adonar que totes les gallines estaven desplomades, mig mortes i amb cara de patiment, va deixar anar un crit que semblava un udol. Tant que li agradava alimentar-les, i veure com n’estaven, de felices, quan els obria les portes perquè caminessin amb llibertat, i recollir aquells ous que es menjaven sols. I llavors se li presentaven davant dels ulls d’aquella manera tan horripilant.
Les mitges, rigorosament col·locades a sota del genoll, se li van trencar de cop. Era per les varius, que, de tanta ràbia que se li havia acumulat a dins del cos, se li havien inflat en excés, fins que, algunes d’elles, sense compassió, s’havien rebentat. La gespa del jardí, per tercera vegada en poc temps, havia tornat a quedar ben impregnada d’aquell roig de color de cirera, d’aquell roig tan intens.
Tot i haver perdut tanta sang, la Glòria va reunir totes les forces que va poder per arribar fins a la cuina, preparar un cafè ben carregat i abocar-hi una bona quantitat d’aquell laxant líquid que li havien recomanat a la farmàcia l’última vegada que hi havia anat a buscar la crema de la cara. No era per a ella, sinó per a en Joan. Just abans de la desgràcia l’havia vist barallant-se amb la cafetera. S’havia fixat —el seu marit ni se’n devia haver adonat— que duia una ploma de gallina a l’espatlla, tot i que llavors no li havia donat cap importància: de segur que els havia anat a posar una mica de blat de moro o a recollir la posta d’ous.
—Té, aquí tens el cafè, que abans he vist que no te l’has pogut prendre. Beu-te’l tot, que aquesta marca no és la que compro habitualment i vull saber si t’agrada.
La Glòria tenia clar que si a en Joan no se li removia l’estómac per iniciativa pròpia, no era cap pecat fer servir alguna ajuda externa. Al cap d’una estona el va sentir queixar-se per l’enorme mal de panxa que tenia i el va veure córrer fins al lavabo com un esperitat. Una bona descomposició, després de tot, no li faria cap mal. Potser la propera vegada, abans d’esguerrar alguna de les coses que a ella l’omplien de felicitat, s’ho pensaria dues vegades, o potser tres i tot.
Temps de lectura: 5 minuts
