Arriben les festes nadalenques i, malgrat que la tradició centreeuropea de posar un avet a casa s’hagi generalitzat, no pot faltar el típic pessebre per a goig de petits, grans… i gats de la casa. Posar les figures típiques de la Verge, Sant Josep, el Nen Jesús, juntament amb el bou, el ruc, l’àngel, l’estrella, els Reis Mags i tota una miríada d’altres personatges, era una activitat que entusiasmava els més petits en la mateixa mesura que angoixava la gent gran -pel merder que es presentava per muntar-ho, és clar. Jo, encara me’n recordo d’aquell bufet de tres metres de llarg que omplíem amb llums, molsa, arbres, escorces de suro imitant muntanyes, rius, pastors, ovelles, ànecs… Però si hi havia una figura especial que no podia faltar mai en aquell diorama nadalenc era el “caganer“, la tradicional figura d’un pastoret que, abillat de camisa blanca i barretina catalana vermella, estava a la gatzoneta i amb el culet a l’aire, dipositant una prominent caca als seus peus. Una figureta tan simpàtica com irreverent per als ulls d’un nen, i que era possiblement la més estimada de tot el pessebre. No obstant… a què ve posar una figureta cagant al bell mig d’una representació religiosa? Si teniu un momentet, seguiu-me en aquest text, que miraré d’explicar-vos-ho.
Que els catalans som escatològics és una cosa que, veient certs costums que tenim (fer cagar el tió, el caganer, les tifes de xocolata…) no podem negar de cap de les maneres. Sigui pel que sigui, quan jo era petit i encara gaudia amb la tremenda feina de muntar (i desmuntar) el gran pessebre familiar, podia faltar qualsevol figura, però no el caganer. Aquesta devoció per una figura cagona arribava al punt que, un servidor, lluny de posar-lo amagat a un racó de l’autopista de tres carrils en hora punta que era aquell pessebre, no dubtava a posar-lo just al costat del portal de suro on hi havia la Sagrada Família; ubicació que, per altra banda, la meva mare sistemàticament m’obligava a canviar. Potser aquesta tradició pot semblar infantil i sense sentit però, segons sembla, entroncaria amb un culte ancestral que ens retrotrau a un passat agrícola que, malauradament, a les nostres ciutats fa molt de temps que hem oblidat.
Si bé la figura del caganer, en ser un costum tan estès, es pugui pensar que és una figura gairebé mil·lenària, la realitat és que sembla que va començar a popularitzar-se a l’època barroca (1600-1700). En aquell temps, el que avui coneixem com a “barroc” va desenvolupar un tipus d’art de detalls molt carregats i, fins a cert punt, hiperrealistes, que va fer que l’artista busqués el major grau de detall possible. Un realisme que intentava plasmar amb detall tots els aspectes costumistes que una societat agrícola i rural com la del moment podia aportar, en una expressió, alhora, tan costumista i religiosa com eren els pessebres. Figures com les bugaderes, les filadores, els pescadors o els segadors, entre molts d’altres, van entrar a formar part dels pessebres des de llavors. I, posats, poques coses hi ha de més realistes que un paio cagant, evidentment.
Més enllà de la figura histriònica i descarada d’algú fent de ventre, la importància dels fems -ja siguin humans o animals- a l’agricultura ha estat bàsic des de la nit dels temps. La fertilització dels camps i, amb això, la millora de la producció agrícola, convertia aquest element -en principi de rebuig- en una font de riquesa i prosperitat. Si a això sumem la importància del dur treball del pagès per tirar endavant les collites, el fet de situar un llaurador cagant en un pessebre, lluny de ser quelcom de sacríleg, es converteix en un símbol del treball humà per assolir la prosperitat i la riquesa o, el que és el mateix, en un símbol de bona sort. Un amulet que reforça, encara més si cap, la representació sagrada del naixement de Crist. Curiós si més no.
Caganer al betlem de Xàtiva
Sigui com sigui, la tradició de posar un caganer al pessebre, encara que sigui a Catalunya on s’ha tornat més popular, no és exclusiu d’aquesta terra. Ben al contrari, la tradició també es troba repartida per altres zones, sobretot lligades a les zones de parla catalana de l’antiga Corona d’Aragó, però també a Itàlia i Portugal. Valgui com a exemple que també existeix aquest costum a València (on també es coneixen com a cagadors), a Menorca (anomenats “bernat qui caga”) i a Múrcia (anomenats “cagones”). A Nàpols -que també pertanyia a la Corona d’Aragó- la figura es coneix com “cacone” o “pastore che caca”, mentre que a Portugal se’ls denomina “cagões”. Un simpàtic costum més estès del que pugui semblar i que ha passat a ser un autèntic element de col·leccionisme, ja sigui pels inacabables estils tradicionals, com per la moda moderna de representar personatges famosos en forma de caganers.
En conclusió, no dubti en posar un caganer al seu pessebre per molt snob que sigui (o vostè o el pessebre) ja que, per molt que us pugui semblar una marranada posar un personatge deixant el seu producte interior brut en un Naixement, en el fons és una figura representativa de l’essència humana. Una figura que, barrejant allò diví i allò humà, allò celestial i allò terrenal, allò bo i allò dolent, desitja, des del més profund del seu ésser, els millors auguris per a qui l’invoca.
Uns bons auguris que, tal com està el percal pel món i, en especial, per les terres valencianes afectades per la torrentada, no és poca la gent que els necessita.
Caganers de personatges famosos, tradició i objecte de col·leccionisme
Temps de lectura: 5 minuts
