La revista més vital

El camí de la pansa

Aquella finca vora mar era el domini inescrutable de Llúcia Gisbert i diuen d’ella que això no és res i que en altres temps es podia anar a València sense deixar de banda les seues terres. I de totes aquelles fanecades, aquest tros ben a la vora de la mar n’era el més preuat, el seu niu i la seua torre de guaita.

Dues pilastres ben eixerides i totes elles de pedra viva servien com una columna vertebral l’enreixat d’entrada amb les inicials “G I”. Ella, l’actual ama, s’havia fet fer una ceràmica amb socarrats que resava: “Llúcia Gisbert d’Ivars”, ni més ni menys. I era l’ama i senyora, el màxim guardó que obria i tancava aquelles portes quan i com li venia de gust.

Era fadrina, la Llúcia, i amb molta honra, i tan sols tenia al càrrec una sola minyona que li aportava una certa comoditat en la seua planera quotidianitat, perquè ella, la Gisbert, havia estat educada en un internat on es veu que l’austeritat era cosa a tenir en compte; poca broma.

I vinc a enrecordar-me d’aquelles festes estiuenques que la senyora donava a casa seua i la impressió que tenia en traspassar aquelles portalades tan impressionants de senzilles com eren i l’alegria que se sentia entre les torxes enceses al bell mig de les oliveres més que centenàries que vorejaven el camí d’entrada. A banda i banda de l’entrada, tot de vinyes que olien a moscatell ja podrit. La Gisbert no el collia mai i és que era per a ella part del jardí que li servia de sagrat altar on gratificava a cada passeig la gràcia divina que li havia procurat la riquesa que ella, sols ella, havia heretat. I les margalideres amb aquelles flors tan blanques i un bell botó ben groc al mig que ens servien als infants com a gurú de vidència positiva quan eixia “sí”, però que era com un futur manipulat per una mèdium quan eixia el “no”… I eren moments d’emocions d’infantesa. M’encisava sobretot el gran parterre que envoltava la fontana on estava la rotonda per on giraven els antics carruatges i que estava ben farcit de don pedros de tots els colors i que a mi els blancs em deixaven bocabadat. I què li diré? Si no m’enrecorde dels gesmilers que s’emparraven per tot arreu entre les pèrgoles voltades dels camins que morien just a la vora de la platja, no m’enrecorde de res. Els meus dits recorrien poc a poc, i amb por de fer-los malbé, els dibuixos de marqueteria que ornaven les gelosies als sostres de la naia i anava imaginant-me el viatge que les formigues feien allà baix, al terra i que s’enganxaven unes a les altres tot fent-se petons. I la Llúcia anava rebent un a un els convidats.

En una d’aquelles, vaig abandonar el grup de xiquets amb el que em tocava jugar i que no em plaïa i que no es pot dir que no m’omplira, perquè escolte, sempre m’he acoblat a tot i els veia forasters i mig pixa colònies i no em reia de les seues gràcies perquè el meu món pense ara que no era el mateix d’ells ni tampoc els nostres quefers del dia a dia. Però sobretot, no m’agradava gens ni mica perquè parlaven en castellà i jo, com que no, sap? En trair el meu grupet imposat em vaig endinsar a dins del casalot. I el primer que em va fer venir que entrava a un món ancestral fou aquella flaire i que pudia i encisava alhora i que duia reminiscències de panses, garrofes i gessamí i em resultava graciosa la combinació entre un món primitiu ben nostre i tot un luxe que resultava molt al·lòcton. A ambdós costats els salons on els  pares somreien i es llançaven els hams amb la carnada de diferents interessos i on les mares es barallaven intel·lectualment la hipocresia i els avis es disputaven per veure quin de tots es reia més de tot aquell espectacle.

Al bell mig de l’entrada l’escala altiva i que a primer cop de vista vaig comprendre que seria el camí per on pujaria al cel i que allí l’emoció i la por a parts iguals, m’acaronarien per tal de no trobar-me sant Pere, patró del meu paradís…

Una habitació i una altra i una altra… I a la fi, la cambra personal de la Llúcia Gisbert d’Ivars. I era tota blanca amb tot de plats de ceràmica penjats als murs i dos retrats alts i molt ben emmarcats més que no pas ben pintats. I un llit amb dosser impecablement vestit d’un cobertor de punt de ganxo crema, tot de foradets i rematat amb puntilles que lliscaven pel terra acolorit a manera de mosaic clàssic de perfectes i lluents taulells hidràulics de la casa Martí. I a un racó, un reclinatori i una taula carregada de santedat amb el seu crucifix de bronze daurat i que es notava que la minyona cada dia li passava els cotó-en-pèls. I encara així vaig filar prim la mirada i vaig distingir la rojor dels besos de la senyora en el muscle del Nostre Senyor. Una taula que li serviria d’escriptori, dic jo, i un armari modernista remataven la decoració del món violat per mi de l’estància de la senyora Llúcia.

Vaig davallar de bell nou les escales i vaig descendir a la terra dels meus majors i em vaig fer una altra vegada jo gran i vaig anar a retrobar-me amb els meus jardins i els meus racons que ja sentia com a familiars, car tot el que havia estat fent eren paraules majors que em feien accedir a la medalla a l’esforç personal de l’atreviment i la gosadia.

Aquella nit, en acomiadar-nos-en, Llúcia Gisbert d’Ivars em feu un bon petó i em convidà a passar el dia amb ella, que aniria a tocar el piano i més coses i els meus pares van accedir amb tota l’alegria continguda del món; la Llúcia era fadrina.

I així les estades al casalot que presidia les millors platges del terme es van anar fent més i més habituals i acompanyava a la senyora a missa diària i li duia el pa i l’amenitzava al piano i escoltava els seus discos, perquè la senyora m’estimava i els meus pares l’admiraven, el meu avi, però, se la mirava de reüll.

Na Gisbert d’Ivars morí al seu llit una tarda ponentosa d’agost. La pansa pudia dolça i els pàmpols avançaven la sequera alliberant de més esforços inútils els sinuosos ceps. I el soterrament fou senzill però amb sis frares i els frares eren d’aquells franciscans que encara rebien la pietosa quantitat mensual de cinquanta duros.

Ningú més ens va dir cap raó més i dins del casalot van quedar les meues obligacions i les il·lusions dels meus pares ben frustrades i dins del meu cap va restar la sorpresa en veure la senyora arrapar-se el cul amb la minyona per sobre del cobertor de punt de ganxo amb puntilles i que arrossegava les puntilles, tan pulcres elles, pels hidràulics de casa Martí.

Ara un cartell anunciador resa: “Próxima construcción de apartamentos de lujo con grandes zonas ajardinadas, piscina comunitaria, gimnasio y spa”. I el meu avi, trenta anys després de la seua mort, encara mira de reüll la portalada amb el nom que resa: Llúcia Gisbert d’Ivars.

Temps de lectura: 6 minuts

4+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close