La revista més vital

El camí dels pelegrins

Hi ha una ruta ancestral que creua les muntanyes i fa cap a Penyagolosa. És una via dura que s’ha de fer a peu o amb cavalleries i que, antigament, la feien servir pastors amb les raberes i traginers portant mercaderies. Per tota la contornada és coneguda com ‘el camí dels pelegrins’. És així perquè la segueixen una volta a l’any, en pelegrinatge, la gent del poble de les Useres des dels temps de la conquesta. Però no es tracta d’un pelegrinatge usual. Els pelegrins, tots homes, han de romandre en silenci absolut durant les dues jornades que dura el viatge. Van acompanyats pel guia, els cantors, els cuiners i els clavaris, fins al santuari de Penyagolosa i tornen al poble. Han de complir, durant el camí i en les successives parades, un ritual auster i estricte de cants, descansos, misses i lletanies. La marxa reflexiva, els cants i el silenci configuren l’atmosfera de la caminada. No hi ha res inesperat, tot està determinat prèviament, i s’ha mantingut sense variacions importants des de temps medievals. Fins i tot, hi ha un document escrit, la consueta, que relaciona els actes de manera més o menys detallada.  Així, el menjar que porten les càrregues és el que ha de ser i, els pelegrins, mengen el que toca (un menjar frugal) quan toca i on toca. És un ritual en tota regla. Un ritual d’altres èpoques, sense presses però absolutament controlat i regulat. L’atzar, la improvisació, la sorpresa no existeixen i s’han eliminat de l’horitzó temporal. D’un temps que no ve donat pel rellotge, sinó pels cicles naturals.

I, coses que passen, pel camí dels pelegrins transcorre un altre tipus d’esdeveniment. Amb poques setmanes de diferència respecte del pelegrinatge, la ruta es torna a ocupar cada any amb els participants de la MiM (marató i mitja). Cursa competitiva de muntanya, amb corredores i corredors d’arreu del món, en què es puja corrents a Penyagolosa des de la Plana. Com diu l’organització mateixa, MiM és una prova de resistència, en què es corre contra el rellotge, amb un desnivell d’uns 1200 m. Una de les pujades més temudes la trobareu darrere del mas d’Aicart. El camí s’enfila dalt de la Lloma Bernat i salva un pendent pronunciat per una escala de roques i pedres que fan l’ascensió particularment perillosa. En aquest tram has de parar compte i guardar-te de caure i fer-te mal. Veure passar els corredors, rebent, animats pel públic, o la filera dels pelegrins, al compàs dels cants, caminant per la clapissa és cosa que impressiona. Sorprèn la diferència de ritme entre una marxa i l’altra. Però, com el pelegrinatge, la cursa té previstes també totes les incidències possibles. Tot està controlat, calculat i cronometrat. Ara amb l’ajuda del temps universal que hem inventat i incorporat als nostres rellotges, gràcies als senyals de sincronia planetària que escampen els cicles atòmics de referència. Una cosa inaudita: un temps comú i mundial que connecta i sincronitza les actuacions humanes, i que fa el seguiment de la posició individual de cada corredor durant tota la cursa. Ara bé, tret del tipus de tecnologia involucrada, no veig cap diferència fonamental entre el control del temps que fan (i feien) els pelegrins i el que ara realitzem amb els nostres instruments. Vull dir que cadascú, en la seua època, fa servir els mitjans que té a l’abast, amb una finalitat conscient i compartida: el control estricte dels esdeveniments i la pauta temporal. En un cas i en l’altre, l’atzar no entra en els pronòstics.

Tanmateix, hi ha una idea profusament estesa que atribueix al pensament antic (en general premodern) la impossibilitat de controlar temporalment les activitats socials. Per alguna raó misteriosa, es diu que els antics són incapaços de sotmetre’s a pautes, i poc hàbils a l’hora de seguir ritmes i horaris, o de programar actuacions futures. En canvi, això que anomenen ‘la ment moderna’ pot fer prediccions (o previsions) i planificar el futur de manera efectiva i productiva. En poques paraules: s’ha fet ama del temps. I els antics, qui sap per què, no poden. Ben mirat, aquesta afirmació és del tot infundada i em fa l’efecte que, més que res, respon a allò que podríem anomenar ‘modernocentrisme’ (si és que el mot existeix). Evidentment, no hi ha cap diferència de fons entre el nostre pensament i el de la gent anterior, en el temps o en l’espai,  a la industrialització.  No cal que hi busquem deficiències, defectes, o estats culturals inferiors. Els antics, quan volen, quan ho requereix el moment o la circumstància, bé estableixen i segueixen ritmes o pautes i planifiquen les accions futures amb antelació i previsió. Qui ho dubtava? Si hi ha cap distinció entre una ment i l’altra, potser rau en una diferència de voluntat: els antics ho feien, i ho fan, quan volen, o quan fa falta. I nosaltres, nétes i néts de la modernitat ¿tenim també la potestat de triar? ¿Podem decidir quan eixir-nos-en del programa? ¿O l’omnipresència de les màquines del temps ens barra el pas?

Feu el camí dels pelegrins. Algun tros és prou, no cal fer-lo sencer, són 35 km. Però, si pot ser, apagueu el mòbil.

(imatge:  http://www.senderisme.com/terrfilegal.aspx?idioma=caES&img=000000700F0013&idterr=700

Temps de lectura: 4 minuts

7+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close