fbpx
La revista més vital

El canari

He de reconèixer que aquell dia m’havia aixecat de mal humor i tot m’anava malament: la temperatura de l’aigua de la dutxa, el soroll de la cafetera, l’arruga de la camisa just a la zona del pit esquerre, l’olor forta del rebost, la torrada massa feta de l’esmorzar i la taca de salsa de tomàquet de la paret que feia setmanes que hi era però que llavors em coïa més que mai als ulls.

A més, a la meva filla gran se li havien enganxat els llençols en excés i només se sentien corredisses amunt i avall del passadís. La mitjana es queixava perquè s’havia adonat que l’entrepà de l’esmorzar era de pernil i formatge, i des d’aquell precís instant havia decidit que els odiava. I la petita em perseguia amb la tauleta a la mà per si, amb l’ajuda d’un tutorial d’Internet, li podia fer una trena excessivament artística pel meu gust.

Per acabar-ho d’adobar el meu marit m’havia trucat per fer-me saber que el viatge de feina s’allargaria un parell de dies més del previst i el veí del costat ja era la tercera vegada, tot i els meus cops a la paret, que apujava el volum de la ràdio pels núvols.

Fins al moment ho havia anat engolint tot, sense queixar-me, sense mostrar la meva indignació amb el que m’envoltava. Però quan el canari que teníem al menjador va començar a refilar no em vaig poder aguantar. Les galtes se’m van encendre, cada una de les parts del meu cos va posar-se a tremolar, els ulls em feien giragonses, em sortia un fum espès i ennegrit de les orelles, i de la gola, que semblava la casa del mateix dimoni, només s’escapaven crits, insults i males paraules.

Després de la gran explosió —encara no sé com ho vaig comptar però tinc clar que va durar quatre minuts i trenta-cinc segons— em vaig sentir alleugerida, com si no fos la mateixa persona d’abans. Vaig continuar amb el meu ritual matutí, però abans vaig anar fins a la gàbia que hi havia al costat del sofà de tres places i vaig donar una mica de menjar al meu ocell estimat. Últimament estava decaigut, pansit i mig moribund, i el meu deure era cuidar-lo.

Temps de lectura: 2 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close