Quan s’assabenta de l’encàrrec es queda astorat.
Té fama de ser un excel.lent detectiu, i en el decurs de la seva carrera ha resolt casos que semblaven impossibles. Aquesta vegada i, davant l’absurditat del cas, Mathias s’hauria estimat més que els de dalt haguessin triat algú altre per investigar un cas com aquest, però no ha estat així. Serà ell qui se’n faci càrrec.
Mentre fa cap a la Biblioteca, el detectiu seu per pensar. Hi ha dues coses que en aquests moments l’inquieten; l’una, que el fet és raríssim i en aquests temps és impossible d’imaginar-s’ho, i l’altra, que pot molt ben ser aquesta la primera vegada en la seva història policial que no sigui capaç de resoldre un cas. Té la mirada perduda, ni tan sols sap com encarar-ho. Així passa una llarga estona entre el desig de marxar i la impossibilitat de fer-ho. Reconeix que el millor que podria passar seria rebre una trucada informant-lo que tot ha estat un malentès i el desig d’oblidar-se’n. El seu posat és tens, de la mateixa manera que ho és el gest de la seva mà quan es veu blancs els artells. Se sent acalorat, mira el seu voltant. Tanca els ulls, els torna a obrir, s’aixeca d’una revolada i, amb un ritme constant i decidit, el detectiu Mathias empren carrer amunt cap a la Biblioteca.
El lloc de trobada pactat és el vestíbul principal de l’edifici. Travessa la porta. La doctora Damià, la directora, l’espera acompanyada d’un grup d’empleats de la Biblioteca.
—Què hem de fer, detectiu? —pregunten tots enmig d’un enorme desconcert.
Per ell, aquesta és precisament la pregunta que s’ha fet una vegada i una altra. És aleshores que es produeix una pausa que es perllonga com una nosa asfixiant. Entra a la Biblioteca darrere de la directora mentre en el coll d’aquesta es perceben moviments nerviosos, símptoma de la seva angoixa. Mathias s’extasia amb la magnificència de la sala i la grandària de la seva cúpula vidrada, però hi ha una cosa que el sorprèn encara més: algunes prestatgeries són completament buides o amb alguns exemplars escampats, munts inacabables de llibres a terra unes al costat de les altres a banda i banda dels passadissos. El detectiu aparta uns draps que n’emboliquen un i el deixa sobre un esglaó de l’escala recolzada en una paret. Agafa un llibre, el de més amunt, i en passa les pàgines. El deixa. N’extreu un altre d’una altra pila i l’obre. En fa córrer les planes. De lluny se senten exclamacions del personal que s’ho mira desconsolat. El detectiu avança i canvia de passadís. Així passa una llarga estona, fullejant llibres. S’endinsa per la sala augmentant la seva curiositat a cada pas. Ensuma intentant endevinar l’origen de l’enigma.
El cas és que cap llibre conté paraules.
Prem els ulls i aviat es desfermen les tempestes i l’horitzó s’aombra. Obre la boca per fer vessar crits, però apenes escup un monosíl·lab. Mathias s’acosta llavors al racó més obscur de la sala i s’asseu en una cadira, pensarós i amoïnat. De sobte, se li acut pensar que el cas de la desaparició de les paraules dels llibres és, efectivament, el més inexplicable que ha vist mai.
Aquest fet toca en ell un vell record de quan era petit. Aquells desitjos de volar que el poder suggeridor d’un llibre li transmetien l’encantaven, l’omplien d’indescriptible goig; la lectura de qualsevol llibre que pogués arribar-li a les mans tenia una gran semblança amb l’ànim d’un jove que surt per primer cop a descobrir el món, d’una sensació de llibertat.
Mathias ha de fer un gran esforç perquè no se li noti la indignació que sent. Es mira la doctora Damià amb un gest. No es tracta pas d’un somriure, sinó d’una expressió més forçada.
—Deixi passar un cert temps —el detectiu considera que el més prudent és no mostrar inquietud i esperar algun canvi que es pugui produir per si sol—. Sigui el que sigui, això no pot durar gaire —en aquell moment fa una espantosa observació—. Ara per ara, sóc incapaç d’elaborar cap hipòtesi al respecte.
La doctora Damià gemega i plora mentre el mira aterrida. Què se n’ha fet de les paraules? Per què han fugit? Qui les ha segrestades? Quina explicació podria donar-se del fet?
—Què passarà si…? —tots es pregunten què podria significar aquella catàstrofe.
—Vull pensar que tot allò que no m’agradaria que passés sigui el que realment està passant. —És indubtable que aquells auguris produeixen en el grup una impressió profunda. Mathias té un aire incert, passiu, absent, però en realitat el detectiu s’inquieta pensant en el pèssim futur si les paraules escrites desapareixen dels llibres per sempre. Les paraules que la Humanitat ha escrit descriuen fets que travessen la ment humana, els estats d’ànim que donen relleu a la pròpia vida són un fet indiscutible per les persones i una necessitat imprescindible per a les noves generacions.
Tots els reunits en aquella sala, mai al llarg de les seves vides, s’havien espantat tant com aquella tarda.
—Sento interrompre —una veu sobresurt d’entre el personal. Es tracta de Vlad, el becari de la Biblioteca. Els recorda que existeix un precedent documentat a la regió de Transilvània, i del qual sí se’n saben les conseqüències.
De sobte, tot el personal es llancen una mirada dividida entre l’expectació i el temor.
—Parla! —li etziben.
El becari s’obre pas entre la munió.
—Us vaig a explicar una cosa.
Se sorprenen quan els parla, però no aparten la mirada. No costa res pensar que aquella extravagància que les paraules poden haver fugit dels llibres per alguna raó inexplicable pot tenir, efectivament, una explicació per remota que sembli.
—En el bosc Hoia Baciu, conegut com el Triangle de les Bermudes de Transilvània, un pastor va desaparèixer misteriosament entre els arbres juntament amb el seu ramat de 200 ovelles. Al cap del temps, el pastor i tot el seu ramat van aparèixer sans i estalvis en plena sabana africana sense que cap explicació ho justifiqués.
Alguns dels presents intenten girar-se per veure la cara que deuen fer altres que, com ells, senten com aquella història comença a esgarrifar-los.
—Hi ha documentats diversos fets que van tenir lloc en aquest bosc i que el descriuen com a un espai on s’experimenta el fenomen del temps perdut. Aquells qui hi han accedit diuen que…
Un dels presents senyala Vlad i el talla.
—Què té això a veure amb la desaparició de les paraules dels nostres llibres? —pregunta.
Vlad avança per la sala nerviós, puja el primer esglaó de l’escala i es dirigeix als presents. Sap que en aquell moment ell pot donar raó a aquell fenomen i la relació que pot establir-se entre ambdós casos. Abans de continuar, Vlad medita uns segons amb cara d’espant.
—Recordo haver llegit que mentre el temps va aturar-se en el buit del temps, ningú no va tenir resposta per aquell fet del bosc d’Hoia Baciu. De tots els investigadors que van arribar des dels indrets més remots del planeta per esbrinar què havia pogut passar amb el pastor i les ovelles, cap en va treure l’aigua clara.
Pel detectiu, la doctora Damià, per tots els presents, aquella no és pas una resposta convincent en absolut, és clar.
—Així, doncs…?
Triga uns segons en contestar. Just quan sent el sanglot d’un dels presents, Vlad diu:
—Les investigacions han continuat. Ningú ha deixat de donar-hi voltes, s’ha invertit temps i molts diners per treure’n l’entrellat a aquell misteri fins que fa molt poc…
—Continua!
—…s’ha sabut que, mentre el pastor i les seves ovelles van desaparèixer durant no se sap durant quant temps, el bosc va experimentar una mutació que va convertir els troncs en figures que es contorsionaven fins a convertir-se en els arbres que actualment són.
Hi va haver un murmuri d’expectació. En Mathias fa una ganyota com si no s’acabés de creure aquella història. Alguns demostren amb gestos no estar preparats per a tanta sorpresa.
—Però no veig quina relació té això amb el nostre cas —intervé la doctora Damià.
—D’igual manera que el bosc mentre “engolia” el pastor i les seves ovelles va mutar, els llibres s’han “empassat” les paraules a la vegada que la Biblioteca està experimentant una transformació.
La gent es gira mirant el seu voltant de tan estrafolària que és l’explicació. No obstant això, el cert és que la sala principal de la Biblioteca més antiga i important del país ha esdevingut un sofisticat centre on els milers de llibres han modificat la seva aparença i s’han transformat en potents computadores que s’escampen per tot. L’aspecte de la sala canvia. Les finestres s’eixamplen, els protegeixen la mateixa cúpula però ara el sol i la llum es troben tan a prop que un sent la temptació d’atansar la mà. El seu aspecte recorda una mena de paradís fet realitat.
—No em pregunteu com hem arribat a aquesta situació, el cas és que hi som —va dir Vlad.
Recorren els passadissos. Miren amunt, avall, a una banda i a l’altra. Caminen un xic desconcertats. Encenen les computadores a la recerca de les paraules perdudes. La llum de les pantalles els traslladen a una dimensió desconeguda de superpoders extraordinaris on la informació viatja entre novel·les, enciclopèdies o manuals. Les paraules viatgen per l’espai en un món paral·lel. Caminen, perplexos. Cliquen. Busquen. I troben. Sorgeixen continguts que creien desapareguts. Un aplaudiment espontani envaeix la sala, un segon s’hi afegeix; un tercer, un quart fins que la sala s’apodera d’un esclat al mateix punt on s’expandeixen cervells molt poderosos capaços de traspassar fronteres, pensar milers, milions de coses cada segon.
—Això està millor, molt millor! —van aplaudir.
Us imagineu què hauria passat si les paraules haguessin desaparegut? Ara és potser la pregunta que es fan tots els presents, fins i tot el detectiu Mathias o la doctora Damià. Ara és el moment de saber-ho.
Temps de lectura: 8 minuts
